De sempre (2 i final)

L’Antonio (el propietari del bar) s’acosta als aparells de sota la tele, porta un e-pen (però encara té una cadena que funciona amb cassetes). El posa i sona una cançó que no havia escoltat mai. Li pregunto al company, i sense vacil•lar respon: “Antonio Molina”. No me’n puc estar, i li pregunto a l’Antonio el nom de la cançó. El volum de la música o la llunyania l’impedeix escoltar-me a la primera i s’acosta. “La hija de Juan Simón” diu. Aprofitem l’avinentesa i li preguntem per la xurreria. Fa escassament un mes que la van treure, ho diu amb resignació. Fruit del vandalisme d’alguns que fan la mateixa ruta anteriorment descrita escalfant-se les mans amb encenedors per la nit, el propietari, ja gran, va decidir plegar. Ara l’han tret i hi posaran el quiosc que hi ha just al l’altre cantó de carrer. Però mai serà "quedamos en el quiosco" fins que no tanquin el Delicias. Torna al cap de 5 minuts amb la comanda que li hem fet, i ens explica que els cigalons sempre s’han fet amb ron, que les altres opcions són tonteries, i que les coses s’han de dir com s’han de dir. I un cigaló de Ron Pujol, un "molt honorable". L'escolto mentre em prenc el cafetó amb Baileys que m’acaba de portar al que jo he tingut la gosadia d’anomenar cigaló abans. Sí senyor, les coses com són, no per quedar bé.

Continuem fent-la petar fins a ser els darrers, per variar. Liquidem i ens conviden a 4 xupitos, by the face. Segur que amb la inversió prèvia feta per nosaltres no els ve d’aquí, peró és un gest que s’agraeix. De moment, en tots bars del Carmel on he birrejat m’ho han fet, serà una costum de sempre? Per rematar, l’Antonio mentre ens torna el canvi, segueix amb la historia dels noms, i ens explica que el Cubalibre sempre s’ha fet amb Bacardi. Però que també té el nom de “mentiritas” perquè Cuba mai ha estat “libre”. Ens fa riure, força, mentre la nostra ment ens porta inevitablement al dia que ens vam trobar allà, com ja sabeu, fa 5 anys.... Algunes coses d’aleshores no han canviat, possiblement la meva cabellera sigui el canvi més destacat... La desaparició de la cabellera i de la xurreria del Carmel...

Anem a casa seva, encara no hi havia estat. Entrem a una de les habitacions, regira entre caixes i em mostra, joliu, l’àlbum que vam fer a 2n de BUP amb els nostres noms en llatí. Li dic que jo també el tinc i que el Ricard també, i somriem recordant aquelles èpoques. Treballs absurds, hormones alterades, converses profundes, jocs imaginaris... hi ha coses que no canvien... Es fa el silenci mentre el desa i, observador de mena, repasso la llibreria. Com no, un munt de llibres sobre política, socialisme, utopia i enginyeria agrònoma. Repassem el present dels amics d’aleshores tot fumant un puro jamaicà mentre un poster del Ché, també fumant, ens captiva per a imitar-lo... Omplim els gots amb les Xibeques comprades en el bar abans de marxar. Se’ns fa tard, per variar, i els efectes de la nit són massa durs... Si hagués tingut esma per apuntar totes les frases absurdes tindria per un llibre de tres toms com el del Manuel Castells.

Hora d'acomiadar-se, però, malgrat el fred i la pluja, decideix acompanyar-me fins a la cantonada del Delicias. Una abraçada ben forta, i quedem en veure’ns més sovint, amb els veïns de muntanya, amb una estrella davant, com els vells temps. Perquè malgrat que canviïn algunes coses de les instantànies quotidianes, dels punts de trobada, dels paisatges, dels trets físics, dels noms i dels hàbits, algunes coses bones es mantenen, i un sent que són per sempre. Per totes elles, sí, també un vot a favor. I les que no es mantinguin, com diu la cançó d’Antonio Molina, nosaltres mateixos les enterrarem, però havent-les gaudit al màxim, que per això estan.