Voto en contra !!!

Un titular d'un post així, justament quan el sentit d'aquest blog és el contrari, només pot ser degut a alguna de grossa... i no és per menys... encara que si succeeixen coses així, no seria d'estranyar que succeïssin coses pitjors... i malgrat deixar passa un dia, encara em bull la sang i fins i tot el Polònia d'avui no m'ha fet puta gràcia... Em perdonareu l'estil i els exabruptes, que no guardi les formes que se suposa que un vicepresident d'algo hauria de tenir, però després d'uns dies de màximes formalitats verbals i d'utilitzar molt el cap, ara només em ve de gust explicar el què i com em surti del... cor... (malpensats). I què cony, que per això és un blog personal... Apa, preneu-vos-ho en calma que la cosa és llarga...

En aquests dies el Parlament de Catalunya està tramitant allò que fou el Projecte de Llei Òmnibus, i que ara és el mateix però en tres parts. Així que tres lleis, tres comissions parlamentaries i tres tramitacions diferents i tres rodes de compareixences diferents... (us estalvio el nom de totes aquestes coses). No costa massa d'entendre, oi? La suma d'aquestes tres lleis van rebre les al·legacions de més de 200 associacions i institucions del país... I cadascuna d'aquestes organitzacions van haver de realitzar el tràmit corresponent cap al mes de juny, indicant a quina llei feia aportacions i consideracions, en el títol dels documents i formularis on-line, ben claret... Doncs no, sembla que les coses no són clares...

L'Associació Catalana de Professionals de les Polítiques de Joventut, AcPpJ, com no podia ser d'altra manera, va presentar també aquestes al·legacions... El projecte de Llei modificava part del contingut de la tant esperada Llei de Polítiques de Joventut. Després de 30 anys sense llei, s'aprova de penalty i en el min 93, i després, el comité de competició decideix proposar canviar part del seu contingut per "agilitzar l'administració". Com no, ens vam posicionar en contra dels canvis ja que encara feien més inconcrets en el temps i en recursos alguns dels aspectes de la llei pel que fa als equipaments de juventut. Així ho vam fer arribar a les instàncies legislatives, i a la vegada ens vam posar mans a la feina amb les executives (Direcció General de Joventut) per a trobar-hi alguna mena d'acord. I després d'enviar-los les esmenes ens van trucar ells, que consti en acta.

Així doncs, arriba l'estiu, les vacances i l'inici de curs... sempre tant ràpid tot... I tot just obrir la paradeta rebem a l'entitat la invitació del Parlament per a participar en una d'aquestes compareixences de les entitats per defensar el nostre posicionament. D'entrada ens n'alegrem, se'ns té en compte i vista l'allau d'al·legacions això implica que el nostre parer és escoltat i respectat pels partits polítics del país. Oh sorpresa quan descobrim, i descobrim nosaltres, que la invitació és per a participar en el tràmit d'una de les 3 lleis, però no a la que afecta a les polítiques de joventut. Les mans al cap, el crit al cel, i els collons ben plens... Això succeí el passat dijous 8... I és l'AcPpJ qui es posa en contacte amb el Parlament per saber si hi ha hagut un error... i no, no hi ha cap d'error segons ens diuen... Finalment, acabem esbrinant que el PP és qui, juntament amb un munt d'entitats més, ens ha proposat en aquesta comissió... i ens hi posem en contacte...

Paral·lelament, i sort que tenim un puto crack com a tècnic que sap treballar paral·lelament i de moltes altres maneres, esbrinem que ERC (i després sabem que també "la coalició" com diuen alguns) ens van proposar a la correcta... Així doncs, l'AcPpJ ha estat proposada dos cops i per a comparèixer en la tramitació de dues lleis diferents... Àngela Maria... i doncs? com és que a la que ens pertocaria no estem, i a la que no ens pertoca sí? Doncs per dos motius ben diferents...

El primer, el perquè no assistim a la que ens pertoca. Doncs no hi assistim perquè CiU hi vota en contra, PP i PSC s'abstenen i només ERC i ICV defensen la nostra compareixença com demostra aquest vídeo (sort del control parlamentari que ens ha permès fer el Canal Parlament). Decisions respectables, com no, però que no compartim, òbviament, i menys si es desenvolupen, com així sembla, sota una lògica de blocs i colors polítics on es nega el que proposa l'altre per qui és i no pel què proposa... L'AcPpJ ja ha tingut presència al Parlament en la tramitació de la Llei de Joventut, ens hem reunit amb un munt de diputats i de tots els colors, i sempre hem cregut que se'ns escoltaven... com a mínim això, que se'ns escoltaven... ara sembla que no ho volien fer, i clar, ens preguntem uns perquès als que encara no tenim resposta.

I més perquès , semblo ja Mourinho, ens sorgeixen al saber que se'ns proposa pel PP en un lloc que no toca... S'excusen amb un error humà... Vaja... hi havia un terç de possibilitats de posar la nostra carpeta on tocava, d'encertar-la... i no... mala llet... jo també he agafat algun cop el pebrer enlloc del saler dels setrills... i vull confiar en que ha estat això i no una manca de saber el què dèiem... encara que la confiança ara està molt tocada... Succeït l'error d'un dels grups parlamentaris, encara aquest error es podia subsanar però no va ser així. De nou, trobem en el Canal Parlament que les propostes del PP s'han aprovat per unanimitat, és a dir, que tots els grups han votat que nosaltres compareguem allà on no tocava... I em pregunto... saben què voten els i les nostres diputats? ja s'hi fixen? els pactes tàcits i l'intercanvi de cromos són realment la tònica diària? És més, si ha passat això ara, potser que hagi passat mai abans? i potser que hagin passat de més grosses?

Finalment, amb un atac de seny, l'AcPpJ va decidir no comparèixer... i és que la rauxa ens hagués dut a anar allà, cantar-los les 40, fotre'ls a parir i deixar-los plantats allà mateix. Però no ho vam fer, com tampoc vam comparèixer per "subsanar" l'error, com ens va proposar el president de la mateixa comissió, o alguns diputats de CiU i d'ERC. Com diria aquell, val més ser objecte d'una injustícia que cometre-la.

Ara bé, el no comparèixer no treu que no anéssim aquell dia, dimecres 14, al Parlament... Armats de raó i ben d'hora com va recomanar el Guardiola, ens vam plantar allà mateix demanant, casi exigint, de parlar amb el president de la comissió per a fer-li arribar el nostre parer. I així ho vam poder fer, i curiosament, gràcies a un "contacte personal". Coses de la vida... Comparteixes escala amb algú durant 24 anys, i després malgrat ser d'ideologies totalment dispars, t'obre les portes al Parlament... Sí, un assessor del PP va assumir l'error i ens va acompanyar en tot el procés, ens va escoltar, pagar els dos tallats, i va fer les gestions pertinents en un acte de constricció que l'honra. Desconeixem si ho hagués fet si no ens coneguéssim de temps, i també em pregunto com deuen ser les coses pels que sí que es coneixen de temps, però d'altres llocs com escoles d'elit, o clubs de polo... però tant fa, ens sentim forts... Nosaltres, el Pep Guasch i jo pel Parlament com els putos amos... ara a la cafeteria, ara als passos perduts, ara sortim a fer un piti, ara als wc... foto aquí, comentari allà, "ep, no t'oblidis de fer el Check-in" !!! I tot mentre esperem el moment àlgid de dir a la cara, al presi de la comissió i cap molt visible del PP: no, no compareixerem per dignitat, la nostra i la que se li suposa a aquest Parlament.

I un cop això fet, piti al parc de ciutadella... un piti que va tenir gust a aquells de després d'un polvo salvatge i plaent... Massa tensió en 5 dies, masses voltes i voltes donades... trucades amunt, pensaments avall, preparacions de coses que no tocaven, preparacions de coses que sí tocaven i que esperem que algun dia proper siguin escoltades en la mateixa seu, i amb més atenció dels diputats i diputades que mai... perquè això no s'atura aquí, està clar... De moment, carta al canto per a tot cristo... Després, com no, notificacions i missatges en el 2.0: Twitter i Facebook a tutiplen... trucades a tort i dret, mitjans de comunicació inclosos, i esperem que poc a poc, reunions amb els diputats i diputades per a explicar i comprendre tot plegat... La feina no s'atura, els professionals de joventut tenim molt a dir en el Parlament i on calgui per a defensar les polítiques de joventut i reclamar un major reconeixement i prestigi de la nostra tasca...


Entendreu ara el perquè el Polònia d'avui no m'ha fet gràcia... haver tastat el patetisme de la política i els seus processos fa que un, malgrat haver estudiat ciències polítiques, hi confiï menys que mai... i és que dissortadament, i malgrat les bones intencions dels qui ho feien bé al principi, al final l'han acabat cagant tots... i ara, a veure qui ho arregla...

+ info: Web de AcPpJ , Blog de Pep Montes

Ho sento Pep, però discrepo...

Com sabreu recentment en Pep Guardiola, l'admirat i admirable Pep, ha rebut la Medalla d'or del Parlament de Catalunya, casa que properament, i de nou, hauré de trepitjar en representació de l'AcPpJ (si és que hi conviden a qualsevol... XD). El seu discurs ha estat sincer, profund, amb molta càrrega emotiva i a l'alçada del que és ell en el fons, una persona senzilla, humil, amb seny i enamorat de la seva feina, del seu ofici...

Com no podria ser d'altre manera, les seves paraules han tingut gran impacte mediàtic, especialment les darreres: "Si ens llevem ben d'hora al matí, ben d'hora, ben d'hora... i sense excuses ni retrets... i ens posem a treballar de valent... som un país imparable!". Ara bé... és curiós com d'aquesta frase la majoria n'ha escurçar la part del mig, i s'ha quedat amb lo de "llevar-se d'hora" i el "som imparables". I aquí, estimat Pep sento dir-te que discrepo amb tu...

Els i les qui em coneixeu bé sabreu que jo no sóc exactament un exemple de llevar-se d'hora... però més enllà de les discrepàncies personals, voldria afegir també alguns arguments per defensar també a les persones que es lleven tard... perquè, al cap i a la fi, el que importa no és a l'hora que un es lleva, sinó la feina que fa i la qualitat amb la que la faci... Cites en el discurs, Pep, a metgesses, professors, paletes i forners com a exemples de treballadors amb passió... però també hi ha qui es lleva tard amb igual o més passió... Un exemple, a l'atzar ;-), són alguns dels professionals de joventut, els quals allarguen les seves jornades laborals nits i matinades un munt de cops per a fer la seva feina, fet que impedeix necessàriament que es llevin a les 5h. I això també és estimar-se el seu ofici...Qualsevol diria que aquests no tiren endavant el país, com tampoc els escombriaires que treballen per la nit, o altres professions que s'exerceixen també quan la lluna regna en el cel. Segurament, fins i tot el teu estimat Miquel Martí i Pol va esperar més d'una nit a que les musses el visitessin...

Estimat Pep, s'ha de dir que es nota que ets de Santpedor, poble eminentment agrícola, i tothom sap que a pagès la gent es lleva quan se sent el gall... però no tothom és així, i per tirar el país endavant, i per posar-se a fer feina, no cal llevar-se aviat... i és que no conec a ningú que hagi estat engendrat pels seus pares a trenc d'alba... i aquest tipus de feina és també cabdal per a ser imparables com a país...

Ara bé, aquesta petita discrepància no treu que per a tu vagi, de nou, un vot a favor... i és que te'l tens ben merescut per tot, i especialment, per la teva "petita reivindicació de la meravella que és l'esport" (min 6:20)

Crònica d'una mort anunciada

Fins sempre MetropoL'His, y que viva la juventud !!

Alpha Party

De tarannà agosarat...

Olé tu gracia !!!!!!!!!!!

"Nosotros, que somos de Cadiz, a esto que aquí le
llaman empoderamiento, lo llamamos PODERÍO"

Antonio Moreno, dinamitzador del
Col·lectiu d'Educació per a la Participació CRAC, Cadis

II Jornades ANuals de Participació:
Construïnt comunitat i prenent decisions
1 i 2 de desembre (DIBA)

Un gran dia...

Sí... avui ha estat, de nou, un gran dia per a les polítiques de joventut, pels seus professionals i, esperem que en breu, pels joves d'aquest país... No podem obviar que dignificar als professionals de la joventut, és dignificar a les polítiques de joventut. Doncs, com deia, un gran dia... Ahir, a la inauguració del Curs de Formació Bàsica en Polítiques de Joventut que la Secre organitza amb la participació de l'AcPpJ (mercy sulivella pels aplaudiments i per l'acte d'avui), apuntava l'estimat Pep Montes que en els darrers temps han succeït diverses coses en les polítiques de joventut que han de significar un important canvi a favor del reconeixement dels professionals de joventut... L'inici del propi curs era una d'elles, a la que afegia l'aprovació de la Llei de Joventut i la Taula de Perfils Professionals que ha impulsat la Secre. Avui, s'ha donat a conèixer el darrer dels elements que citava: el Cens de Professionals en l'Àmbit de la Joventut. A veure, jo a la seva llista li afegiria també algunes altres coses, com ara la mobilització del teixit associatiu juvenil i professional per a que s'aprovés la llei en el moment que més va perillar, l'aprovació del PNJC 2010-2020, l'assumiment de molts dels postulats de l'AcPpJ en el discurs polític, la ferma defensa d'aquests, la formació de l'AcPpJ amb col·laboració del CNJC i del CJB per a als quadres dirigents i tècnics de les entitats juvenils, etc. Tots aquests fets han influït de manera positiva però és cert que destacaria de tots ells, com no, el Cens de Professionals.

Sona Tracy Chapman per recomanació via mail d'una grandíssima persona, i em poso a recordar el dia d'avui, un gran dia per les polítiques de joventut. També a nivell personal, permeteu-me dir-ho. L'AcPpJ s'ha marcat el darrer "tanto" en les polítiques de joventut. Bé, és de justícia dir que no ha estat pas volgut, que ens hagués agradat poder-lo publicar molt abans. Però avui ha estat un dels darrers grans actes... Ah !! Perdó !!!! el 30è aniversari del CJB està al caure !!!! Un s'omple una mica de satisfacció quan veu que la seva feina i propostes són ben acollides i valorades. Bé, és igual, un dia important per l'AcPpJ, pels professionals, pels joves, bla,bla,bla. Un dia de complicitats, de rehivindicació, de retrobaments, i ple d'orgull i satisfacció com diria aquell. La segona publicació de l'AcPpJ, la feina de molta gent, la col·laboració de 604 persones que han omplert el qüestionari, l'ajud de les entitats juvenils, les administracions i les empreses, les expectatives generades, i finalment un bon acte de presentació

Sí, sense voler semblar pedant, crec que finalment ho hem aconseguit... hem fet una presentació amena d'un estudi, dinamisme a tres bandes: la presi, la secre i el vice, una bona tripleta (notis el regat lingüístic per a que no malpenseu). Sense dubte l'ambient d'amistat i companyerisme ha jugat a favor, i les bromes i la col·laboració de la platea han ajudat a passar l'estona... El comentari generalitzat ha estat aquest: "s'ha fet amè/distret"; o la variant "no s'ha fet gens pesat". Fins i tot hem acabat 15 min abans del previst, de tant fluid que ha estat. A nivell crític, però, la síndrome popularitzada en la sèrie Oh Europa! : "me l'imaxinava més gran". Cert és que possiblement es podria haver fet més feina, grups de debat, altres creuaments, un anàlisi territorialitzat, etc... ho sentim, ho sento... no hem/he pogut fer més i volíem presentar-lo enguany... la vida associativa té els seus ritmes... i ja està tot dit. Bé, per als qui tingueu ganes de més, en breu penjarem la base de dades a la web de l'entitat per a qui vulgui potinejar una mica...

En resum, un dia bonic, molt bonic. Amics, amigues, companys, companyes, moltes gràcies per la vostra col·laboració, pel vostre interès, per vostre suport anímic, per comprendre'm i animar-me... Per a tots/es vosaltres un gràcies, i pel cens de professionals, un vot a favor!

Empadronat a Santa Maria de Corcó

Santa Maria de Corcó és un municipi de la comarca d’Osona fundat a mitjans del segle XV en mig del camí entre Vic i Olot. Al 1743, quan s’hi traslladà la parròquia de Corcó prengué aquest nom. Està composat per tres nuclis habitats: Sant Julià de Cabrera, Sant Martí Sescorts i Cantonigròs, reconegut mundialment pel seu festival internacional de música. A banda d’aquest festival, però, aquest municipi ha donat a la nostra terra, la nostra història i a la nostra llengua (i a la de països propers) un altre gra de sorra que avui estarà en boca de molta gent.

Pel que sembla voltava l’any 1855, el 2 de juliol per concretar una mica més... aquell dia es va convocar a tot l’Estat Espanyol el que es considera la primera vaga general del "país". En aquelles èpoques, però, la concentració de la indústria a Catalunya va fer que pràcticament la vaga només es fes aquí. El primer dels motius per la que es va convocar fou la rebel·lió obrera contra les màquines (l’anomenat Ludisme) amb la destrucció d'algunes filadores i fàbriques inclosa (suposo que per "informar"). Les petites revoltes van comportar que el Capità General de Catalunya, Juan Zapatero y Navas (curiosa coincidència la del cognom) dissolgués les associacions obreres i posà sota control militar a les entitats sí legalitzades (societats de socors mutus, en aquella època). Aquest fet va exaltar més al col·lectiu obrer que va fer vaga del 2 a l’11 de juliol sota el lema “associacionisme o mort”. Una comissió de treballadors va anar a Madrid a reunir-se amb el regent General Espartero per a que reconegués el dret d’associació, però aquest no els rebé. Mentrestant, però, a Barcelona s’inicià una gran repressió que dugué a la mort, entre d’altres, de Josep Barceló (qui ha esdevingut el primer màrtir de la lluita obrera de Catalunya), i la deportació de 70 obrers a l’Havana a bord de la fragata Júlia. Una mica com ha passat al Casal de Joves de la Prosperitat, on mentre la comissió d’entitats gestores es reunia amb els responsables polítics qui els avisaven de l’imminent tancament per excés de soroll, la policia ja estava canviant els panys i precintant-ho...

Doncs, en mig de tot aquest context del 1855, els obrers d’una fàbrica de Manlleu van secundar la vaga. Aquests, però, foren substituïts per paraires, coneguts també com a “senyors del drap”, de la localitat de Santa Maria de Corcó. La singularitat de l’ocasió, i que ens ha arribat fins als nostres temps, va ser que a aquests treballadors se’ls va anomenar “Esquirols”. Resulta que Santa Maria de Corcó era conegut també pel nom d’Esquirol, animal que donava nom a l’hostal que estava en mig del camí entre Vic i Ripoll i que fou el centre dels primer nucli habitat. Vaja, el que seria el Póney pisador del Bree català… L’altre nom del terme, Santa Maria de Corcó, es va afegir el 1743 com dèiem abans, passant a anomenar-se “Esquirol-Santa Maria de Corcó”. Encara que per a l’Idescat només es diu com la parròquia, la web del municipi és ben clara: http://www.lesquirol.cat/ Entreu-hi si us pica la curiositat i aneu a l’apartat de Municipi i Història. Curiós resulta, pobres, que després d’explicar que “els segles XIX i XX queden marcats per la industrialització del tèxtil” donen l’opció de trobar més informació. Havent clickat a l'enllaç és quan s’hi indica que el terme “esquirol” per a referir-se als treballadors i treballadores que no fan vaga prové d’aquest fet històric. Vaja, que se n’amaguen força... possiblement per vergonya... i no estic d’acord en aquesta postura, i menys encara si després del “+ informació” només hi ha 3 línees més.

I què voleu que us digui... m’encanta trobar tota aquesta informació per internet... quantes i quines coses s’arriben a trobar quan un les vol i les sap buscar... avui, en ple segle XXI, la informació és abundant, i diuen que “la informació és poder”... Per mi, però, no és la informació el que dóna poder, sinó el saber-la utilitzar, discernir-ne el seu contingut, i en cas de no tenir-la, saber com trobar-la. Ah!, òbviament, no donar-la quan es té també atorga poder, com donar-la de manera esbiaixada... o simplista... o incomplerta... o confusa... I darrerament, ens hem trobat molt d’això en la primera capa de la ceba mediàtica.. molts silencis governamentals, moltes manipulacions periodístiques, molts discursos sindicals d’eslògan, i també, molta amalgama de ràbia i indignació dels aturats i aturades i dels treballadors i treballadores contra el capitalisme, contra el govern de Zapatero i la retallada de les polítiques socials, contra els bancs i l’especulació, contra els sindicats majoritaris, i contra un munt de coses més...

Cal gratar fins a la segona i següents capes per a trobar, si interessa, algun discurs una mica més elaborat, arguments i conceptes complexes que em justifiquin quina decisió personal prendre sobre el 29-S. I amb els deures fets al llarg d’aquests dies (webs, butlletins oficials de l'Estat, ràdios, premsa escrita i televisió, de tota mena i per a tots els gustos ) ho tinc clar: fugint de maniqueismes i etiquetes que no porten en lloc, m’empadronaré a Santa Maria de Corcó... digueu-me esquirol si voleu...

i per fi... tenim Cens !!!

Atenció professionals que dediqueu la vostra activitat principal en l’àmbit de les polítiques de joventut en qualsevol municipi de Catalunya per compte propi (treball autònom o empresa unipersonal) o per compte d’altri en qualsevol administració, institució pública o privada, entitat associativa o empresa privada, i en qualsevol de les fórmules jurídiques que preveu l’actual legislació; ja esteu comptats !!!!!!!

Aaah ! i us esperem el 6 d'octubre a les 19:00 a la sala d'actes de la Secretaria de Joventut on tindrà lloc la seva presentació !!!

Hacienda Somos Todos F.C.

Moment d’enfrontar-se amb la dura realitat...Tot preparat, les declaracions dels anys anteriors per a pistar, el programa PADRE (Programa de Ayuda para efectuar la Declaración de la Renta en España) descarregat, una web d’ajuda per a fer la declaració, i el puto número de referència que vaig haver d’anar a buscar a l’oficina d’Hisenda d’Horta aprofitant el dia de pont... i no hi havia altra manera d’obtenir-lo... així que em vaig carregar de paciència i ràdio per veure com al llarg dels 45 minuts d’espera a la màquina de fitxar no feia més que passar-hi gent... però tothom d’entrada... el colmo, la darrera, a qui tampoc no havia vist fitxar al sortir, i sortir tampoc, que a sobre, després de fitxar al min 35 de la meva espera s’està 10 minuts més xerrant amb el segurata... quan vaig marxar, al cap de 5 minuts més, no hi era ja... menys mal...

Mode concentració, i faig doble click a l’icona del programa... surt automàticament en castellà, i miro si es pot canviar. Efectivament, es pot canviar, però no ho faig, em fa més ràbia fer-la en castellà... em creo un ells més fàcilment identificable...

Començo les primeres passes que m’indica el programa, Prova1 és el nom, i endavant. Que no tinc fills, que no tinc gent a càrrec, que sóc solter, masses coses vol saber ja això... Vinga, hora d’escriure la referència i descarregar les dades automàticament... i com no, falla la cosa... no m’ho puc descarregar des del Firefox fàcilment... per sort, posen les instruccions per a canviar un “false” per un “true” de no sé on, i apa, tot com la seda... ara sí...

Em demanar si vull revisar les dades, vaya pregunta... of course... tot el que sigui revisar... encara que estigui tot correcte, sempre cal revisar... i en aquesta ocasió més, ja que no sé si s'han descarregat les dades d’activitats econòmiques... efectivament, no es pot, fer, joder... per això i només això els que han facturat alguna cosa no poden confirmar l’esborrany... i no entenc el perquè, les dades són correctes, però és d’aquelles coses que han de carregar els freelance, com els 300 de l’IVA, o el 036 del IAE... una creu més...

Ok, endavant doncs... sembla que un mai acaba de començar... trio l’opció complerta, amb tots els fulls i preguntes, hasta per curiositat, i ja surt la 1 de les 48 pantalles... collons, més que el Pacman... Sorprenent, com les dades personals ja les he introduït abans ja surten complertes, i més sorprenent encara, a la casella 101 surt que faig la declaració individual automàticament, serà llest el programa aquest...

4 caselles més i em paro de nou... Les caselles 105 i 106, la de la declaració a favor de l’església catòlica o a fins socials, no estan marcades… com si no sabessin on gasto el meu temps lliure, neurones, diners i riures... com si no sabessin d’on venen els meus ingressos… bé, tant se val... 106, però el més fort és el següent. En aquesta casella, la 106, hi ha una alerta que diu: “esta asignación es independiente y compatible con la asignación tributaria a la Iglesia Católica”. Ah caram... als qui donen a fins socials se’ls recorda que també poden donar a l’església... però als que donen a l’església no se’ls recorda que també poden donar per fins socials... que se’ns pixen a la boca o què !?!?!?!?!

Pàgina 6 de 48, això promet... ara toca “Declaració complementaria”... no en gasto d’això, gràcies... passem... i anem al tema gros, els "Rendimientos del trabajo”. Casella 102 “Retribuciones en especie”, no sabia que també s’havien de notificar aquesta mena de tractes... anyway, continuo... tot omplert, ja no és cap sorpresa. Arribo a desgravacions i veig que sindicar-se desgrava però col·legiar-se, si no és obligatori fer-ho (advocats, metges, etc.), no desgrava... i no m’acaba d’agradar... ah, i els litigis amb el “empleador” també desgraven... això és incentivar el conflicte social??? XD

Vuitena ja, “Rendimiento del capital mobiliario”... Què trist... vaya merda de xifra... en sé d’uns quants que la deuen emmarcar i penjar a la paret cada any enlloc del cap de cérvol com es portava abans... Següent, “Bienes inmuebles no afectos a activitades econòmicas, excluida la vivienda haitual e inmuebles asimilados”... clar, clar... next... I per fi, la puta merda que fa que no pugui confirmar l'esborrany, els “Rendimientos de actividades económicas en estimación directa”... i tant que me les estimo... Tipus d’activitat: la 5, la “otras”... Epígraf IAE: 776, DRES. LICEN. POLITICAS, SOCIALES, LETRAS. així, tot en majúscules... i pim, pam... 4 dades i de nou un epígraf que em sorprèn: casella 129 “Conjunto de provisiones deducibles y gastos de difícil justificación”. I la casella em surt plena, automàticament, sense tenir res a deduir, suposant, doncs, que sempre hi ha despeses de difícil justificació... com deuria ser la casella del Millet !?!?!

Cansat ja, poso el ratolí a l’alçada del botó d’acceptar, i en faig uns 30 de seguits... falta la 745, la trobo, poso el que correspon, i directe a la 760, la redefinitiva, la que importa.,pàgina 39 i... i se m'escapa un “cagun la puta”, fluixet, però un “cagun la puta” al cap i a la fi...

No m'ha agradat, no m'ha agradat...

...el bar "Aromas del Sur" situat al carrer... a un carrer del barri de Sant Antoni de Barcelona... no en faré més publicitat, no la mereixen... Bar de dues plantes, dues plantes petites, sense aire condicionat, de birres per arreglar el món, de trobada per començar la festa... però també de terrassa i cartell situat al costat de la façana de l'edifici... dels que molesten als cecs i a les cegues... i tant sols això ja justifica no posar-lo malgrat s'anunciï que donen tapes gratis per una canya o copa... i què dir-vos, aquest és realment un element bo, bé... francament bo... ja no queden masses bars així, d'una tapa de gratissss, eh... que t'estalvies uns euros... eeeeh... (segur que heu posat la veu del Núñez de Crackòvia ;-P ). Bar que també està al mapa de googlemaps de bars amb tapes gratis... i merescudament... com la resta de bars, i és que tots es mereixen tenir un vot a favor pel sol fet de la tapeta... però hi ha un detall que no m'ha agradat gens... hi ha un cartell situat a la planta de dalt, allà on faríem anar algú dient "puja a dalt", com si es pogués "pujar a baix" (debat mantingut amb els/les companys/es Calabrieros/es de la Cocat i l'AcPpJ i part de la secció jove de TJ), sí... allà dalt... doncs hi ha un cartell que diu que no hi ha un cambrer que pugi a servir i per tant cal baixar a baix :-) a la barra per a demanar, i que s'ha de pagar al moment... i no m'ha agradat... no m'agrada aquesta desconfiança... no m'agrada el pasotisme... no m'agrada que, a sobre, hi hagi un cartell al costat de la caixa que diu que has d'estar molt agraït per la tapa gratis... com si no valguessin per a res les pujades i baixades per demanar una canya, per demanar una tapa, per demanar una cocacola o una ampolla de vi... o 4... com si no tingués preu això... no m'ha agradat l'autocomplaença i per a rematar, no m'ha agradat la paella feta 8 hores abans... com a mínim, que posin una mica de qualitat... que gratis no vol dir ser cutre, home...

Hi ha dies...

... que un té el cap en altres coses... que exerceix rutines i va i ve, compleix amb escreix els compromisos familiars i els gaudeix amb tanta canalla, xerra i visita amics, amigues i amistats, i acaba fent amb ells i elles una birra, que passeja envoltat de molta gent i especialment d'una persona, que frueix de tanta ciutadania compromesa, i que es deixa fer i portar per les sensacions que el saturen perquè no té el cap a lloc... que s'està cansat de tota la setmana, de la mala vida o de la bona vida (segons com es miri), de la feina, de dormir poc, de viure amunt i avall... i hi ha dies que un espera i desitja el moment està a punt d'arribar... i tot va com la seda, les hores passen com segons, els riures van i venen, la música no para fins que surt el sol, i el sol és més brillant que mai... un dia de pim pam, de deixar fluir fins que per un segon la racionalitat torna... i t'adones que falta algo... "HÒSTIA !!! LES CLAUS DE LA MOTO !! ME LES VAIG DEIXAR POSADES !!!!"

I corres a girar i regirar arreu: el terra, els racons, prestatges i calaixos, i també aquells indrets on es mira quan un està començant a desesperar (les sabates, les escombraries, la nevera...). Fa tot això fins que esclata el crit i el pitjor dels presagis pren força... tres segons i al carrer amb el coet el cul per a veure si encara hi són... com si després de 24 hores no haguessin tingut temps de res els/les malfactors/es... però les claus no hi són, i la moto sí... Ostres !!!! Mires al voltant i res... i refàs el camí, mires entre els cotxes i els contenidors, visites de nou el bar on has estat fa unes hores, i penses si l'has deixat dins del cofre... i per moltes voltes físiques i mentals que dones, res de res...

Capficat tornes a dalt a remirar els racons i indrets insòlits d'abans, i fins i tot algun que no has visitat anteriorment... com si per art de màgia poguessin aparèixer... i un cop recomprovat, cap al carrer de nou... a fer el mateix... 2 vegades el mateix, mètode per davant de tot... i si hagués calgut una tercera, s'hagués fet, serà per mètode... Però cal perquè la màgia esquiva dels calaixos, de sobte, apareix en forma de paper enganxat a la moto...

No feia ni 10 minuts havia estat allà, i el paper enganxat a l'argolla de les bosses que es posen al mig de les cames no hi era... no mh'ho podia creure... les faltes ortogràfiques no fan mal als ulls,que es senten emocionats... mirada a dalt per buscar la placa del carrer Viladomat i miro les façanes de la vorera esquerra... no hi ha cap cartell d'aquells de pàrking... el típic cartell blau o les fletxes blanques i vermelles... m'acosto a la primera entrada de parking, privat entenc, i pel mirall veig que hi ha una petita cabina... potser és aquí... baixo la rampa i trobo un home, d'uns 60 anys, bata blava (un bluecollar autèntic)... "Mire..." no sé perquè, però em surt el castellà... i a la vegada que li explico el què, li ensenyo el paper arrencat del calendari, mes de maig... afirma amb el cap, només se sent la ràdio perquè ell no diu res... es regira les butxaques de la bata, com estona abans havia fet jo als pantalons... i les treu, me les dóna, i es mostra en pau, somriu i em fa que m'aparti amb la mà... jo faig el contrari, im'acosto i li dono la meva... li miro als ulls amb esplèndida gratitud i em retiro confiant, de nou com mai, amb la bondat de l'esser humà... refaig de nou el carrer per pujar mentre em miro la moto amb especial estima i pensant en aquell home...

Pujo i explico l'anècdota per a tranquil·litzar el personal... i repasso mentalment les poques imatges de la meva memòria que no són els ulls del conserge... el calendari gros a la paret de la dreta, juny, un petit llit amb una manta força vella, un petit armari, la taula amb una tele d'aquelles dels 80's que segur que no té ni comandament a distància, un radiocasset, uns passatemps. al taullel que té vidres fins al sostre, un rellotge... duia ulleres, calb, pell força fotuda... ulls marrons... potser tenia 65, no 60... portava uns bolis a la butxaca del pit esquerra, d'on es va treure les claus... i penso en com ha de ser la seva vida, i que es mereix algun detall més que els meus ulls brillants i una encaixada de mans de cavallers... un home de vida solitària, possiblement mut, ja que no va dir res de res en tota l'estona i el meu gràcies es podria merèixer ser respost amb algo més que un subtil moviment amb el cap per mirar avall en forma d'acceptació... una vida solitària i acompanyada de la ràdio i la tele, els revistes i diaris, el temps en forma de rellotge i calendari i tot d'elements per a matar-lo... i per la gent que es guanya la vida matant el temps de manera honrada, no com alguns que tots coneixem... per aquesta gent, un vot a favor... però sobre tot, sense cap dubte, un vot a favor pel crack, per l'home que va recollir les claus, que va escriure una nota tant bonament com va poder, que va confiar que les inclemències del temps no s'endurien el paper tant precàriament agafat, que va confiar en que només el propietari de la moto veuria el paper o que la gent que el veiés no l'agafaria si no era la seva moto, que va ser una bona persona i va creure que també hi ha bones persones per qui fer aquesta mena d'actes... per ell, pel conserge del primer pàrking que hi ha al carrer Viladomat a la vorera esquerra, un gran vot a favor !!!!!

Ara bé... dubto en el regal a fer-li... si et plau, dóna'm un cop de mà... vull fer-li un regal que li "arribi" una mica dins de les meves possibilitats, clar... que li "arribi" com a mi i segurament a tu t'ha arribat aquesta història... i encara no sé el què... i tu? què li regalaries? es necessiten idees !!!!

Al Poble Sec hi ha de tot !!!

Felicitats per la gran festassa del passat 12 de juny i que durà fins el 13 !!! XDDD

Toquen bé aquests...

Continua la ratxa de concerts... aquest cop, un de solidari als Lluïsos d'Horta, lloc on malgrat les reformes les parets continuen tenint encant (el primer vot a favor). La causa, la Campanya contra la Fam de Mans Unides (segon vot a favor). 3 grups de música i un pregoner especial, al final els tabals van fallar... Sembla que no hi ha la gent que s'esperava, caldrà pensar com millorar-ho, però l'espectacle comença. El teatre, amb capacitat per 400 persones, comença a ressonar amb els "Sense sentit", que van forts i d'entrada es foten un Vertigo de U2... aposta valenta, però massa arriscada per ser la primera... són massa cadells encara... van fent i poc a poc van pujant de nivell i la claven més. I toquen de tot, cançons conegudes, cançons que les van conèixer el seus pares i fins i tot avis, i una cançó seva i en català.

Uns 45 minuts, i comencen els següents. Un altre estil, menys tocs de punk, menys tocs de xibeca, i una mica més de porros i una mica més de mojitos... i porten un saxo, això sí que és estil hòstia... A la segona cançó, amb la confi, diuen que fa calor i abaixen els llums... un to més íntim, més càlid, que permet al poc públic assistent perdre la vergonya i ballar una mica... to íntim que aprofita el guitarrista per a seure com a casa, posar-se la guitarra com li surt de la punta de... i cantar casi amb desgana... com a casa... només li faltava el porro i un sofà per ja sentir-se al 100% a gust... però compte, malgrat l'estampa de "paxorra", el paio tocava de puta mare... Bé, aquest va ser el comentari més sentit de la nit "toquen bé aquests!!". Surto un moment a fora per fer un piti i veig 6 persones més ballant... en el carrer també es ballava... certament, l'aïllament del local és 0 o 0,1 si es tanquen finestres, portes i porticons, els veïnat ho sent segur, són les 00:00... però no es queixen... molts d'ells són part de la família dels Lluïsos, avui toca concert jove i demà pasodoble per mi... una nit és una nit, i ja està... tot queda en família...

Faig la foto al cartell... em quedo amb el nom, The Good Samaritans (atenció al cover de After Midnight del Clapton, un altre vot a favor per ells), i torno a dins... Toquen Johnny B. Gode, sembla que no hi ha més cançons... acaba i diu el cantant que el grup d'abans també l'ha tocada prou bé... ha estat com un bis... bis que per cert no fan malgrat l'aclamació popular... acaben, donen les gràcies, i pleguen veles... moment d'incertesa, la presi estava fent de relacions públiques, i ens assabentem que el tercer grup, de samba, no s'ha presentat, ha donat "plantón". No contesten telèfon ni res... al final els tabals i el tercer grup són els que van fallar... no la música, no la solidaritat i tampoc l'ambient familiar del moviment ateneístic... i per això, un darrer vot a favor !!!!!!

una petita passa...

...avui... una gran passa pel demà...

Obertes les preinscripcions per a la formació bàsica en polítiques de joventut

L’oferta s’adreça a professionals de joventut, especialment a aquells/es que s’han incorporat recentment a aquest àmbit

La Secretaria de Joventut, l’Associació Catalana de Professionals de les Polítiques de Joventut i l’Escola de l’Administració Pública de Catalunya, han obert avui les preinscripcions per a la nova oferta de formació bàsica d’enguany, adreçada a professionals de joventut, especialment a aquells/es que s’han incorporat recentment a aquest àmbit. La formació, de 200 hores de durada, es concreta en un primer curs o mòdul troncal i obligatori, Realitat juvenil i polítiques de joventut. Un cop finalitzat aquest mòdul, es podrà complementar amb un segon en el qual es podrà escollir entre una de les especialitats següents: Planificació, gestió i coordinació en les polítiques de joventut o Dinamització, orientació i informació juvenil. Els mòduls combinen sessions teòriques i pràctiques, l’anàlisi d’experiències i visites a serveis i equipaments juvenils. El curs, tot i que serà principalment presencial, es complementarà amb una part virtual.

Per a més informació:
Formació Bàsica en polítiques de joventut 2010 - 2011

Des que...

... vaig al Parlament que els famosos es volen
fer una foto amb mi... JAJAJAJAJAJJAJA !!!!!

Malalt de tot plegat...

Ahir el Joan Laporta posava en el seu Facebook a la 1:05 (és a dir, la matinada després del fatídic partit de dimecres) la següent frase: L'equip es mereix una ovació i tot el nostre agraïment perquè han donat la cara en tot moment. Avui, "malalt" ja de tot plegat, no veig en aquesta frase res de futbol, veig el president d'una associació (esportiva en aquest cas) que dóna ànims, suport i agraïment als seus professionals, als professionals de l'entitat. I he pensat en els Peps, el Guardiola i el Guasch, quin bon parell de jaquetes de llana passats a jaquetes de pana, quins dos exemples de professionals... Per aquesta mena de cracks que penquen en entitats úniques en el seu aspecte, un vot a favor!

1 de maig

Avui s’ha celebrat la primera sessió presencial del XVI Fòrum “La primavera de les Associacions” a Torre Jussana que organitza… um... bé, és una mica complicat d’explicar qui ho organitza, no ho tinc massa clar encara… bé, sí tinc clar que “gaudeix” a la vegada que “pilla” organitzant-lo… però no qui ho fa… Total, que avui ha estat “dia gran” al curro, de matí de despertar amb un somriure, un manolo que no era manolo, un matí caòtic entre sensacions positives i negatives de la nit anterior, de sensacions negatives i positives pel que vindria a la tarda… una tarda amb un xic de nervis i ambient de gala, de canvis d’urgència amb genial solució i d’un Maresme lliure i tropical amb campanya electoral pendent, de canya abans de dinar i de mitjana després de tot, de nuesa i fred malgrat la roba… un bonic dia… uns/es bons/es companys/es que han posat el coll i la cama com qui més i que haguessin canviat ràpidament el micròfon com a bons professionals si el Pep Montes ho hagués requerit, una bonica sala malgrat tot, i també, una bonica jornada amb coneguts, i una jornada de reptes per les moltes novetats 2.0 i tecnologia audiovisual d’autosuficiència… novetats per la il·lusió, per les bones esperances, per la qualitat de tot plegat…

Finalitza l’acte un amic, un referent personal en forces coses, un lletraferit. En Pep parla d’innovació, de canvis, de radicalitat, d’aposta i confiança, d'obertura de finestres i llums, de l’Ateneu en majúscules de la capital, de professionals de la gestió cultural (com no?), i fins i tot de donar de baixa associacions quan els seus objectius no siguin assolibles o abans que morin d’inanició. Entre la seva intervenció i l’inicial d’inauguració dels alts càrrecs i representants associatius, en Xavier Godàs ha disposat també de 50 minuts més el torn de preguntes amb la primera intervenció en directe via Facebook, gràcies Neus! Pels que no l’hàgiu seguit o tingueu ganes de participar del post-partit, no ho dubteu !Facebook i Twitter !

Exemplar salt de l’acadèmia a la pràctica, doctor d’allò que a alguns ens costa explicar, una aposta segura per alguns, una aposta de confiança cap al seu equip pels altres (gràcies, això no va amb el sou), una descoberta per alguns altres també… Parla de coses conegudes, de Rosa Parks, i de Nimby’s, compara la mili amb la comunió... se li pregunta sobre Putnam com s'havia fet anteriorment pel FB, i sobre la democràcia directa... exposa sobre l’individu i el col·lectiu, cita a Galbraith regirant el títol del seu llibre més conegut, i malgrat parlar de la seva obra, no esmenta a Olson.

Marcur Olson, economista i sociòleg, teòric racionalista sobre els grups de pressió, sobre l’acció col·lectiva, sobre la comunitat i sobre els càlculs dels beneficis i els costos de la participació, com a bon racionalista, ja ho he dit abans. En la seva obra Teoria de l’acció col·lectiva, a la que ha fet referència en Xavier, parla dels Free Riders, de càlculs matemàtics sobre la suposada importància efectiva que pot tenir la participació d’un sol individu en una acció col·lectiva que reivindica millorar la societat, millores que gaudirà aquest individu també malgrat no participi perquè calculi que és un individu sense pes marginalment respecte el col·lectiu com a regla per analitzar la participació social (ho he intentat explicar el més “normal” possible, espero haver-me fet entenedor). I parla també d’incentius de dues menes.

D’incentius selectius positius per aquells propers, els que participen, els que s’impliquen i es mullen el cul... de premis, de qualitat, de reconeixement, de servei, d’agraïment... i això ho teníem... i parla també d’incentius selectius negatius per aquells que no participin, no s’impliquin o no es mullin, de control social envers els que es vulguin aprofitar sense participar, els que menteixen donant esperances i després abandonen el vaixell després de recalcular el seu pes marginal en aquella acció... i m’ha fet pensar en la tristor de la marginalitat, del sentir-se el “+1” i no la “n” del “n+1” matemàtic... però la primavera no és això, les associacions no són això, són l’1+1, i multiplicat per n... i s'ha de dir ben alt. En resum, un gran dia, i un vot a favor de la gent que fa pensar!