Gilipollas W. Bush

Espectacular roda de premsa del tal Bush sobre la guerra d'Irak... el que s'aprén a les pel·lícules, les bones, i no ens arriba pels mitjans de comunicació...

BUSH: John?

QUESTION: Thank you, Mr. President.

In the last campaign, you were asked a question about the biggest mistake you'd made in your life, and you used to like to joke that it was trading Sammy Sosa.

You've looked back before 9-11 for what mistakes might have been made. After 9-11, what would your biggest mistake be, would you say, and what lessons have learned from it?

BUSH: I wish you'd have given me this written question ahead of time so I could plan for it.

John, I'm sure historians will look back and say, gosh, he could've done it better this way or that way. You know, I just -- I'm sure something will pop into my head here in the midst of this press conference, with all the pressure of trying to come up with answer, but it hadn't yet.

I would've gone into Afghanistan the way we went into Afghanistan. Even knowing what I know today about the stockpiles of weapons, I still would've called upon the world to deal with Saddam Hussein.

See, I'm of the belief that we'll find out the truth on the weapons. That's why we sent up the independent commission. I look forward to hearing the truth as to exactly where they are. They could still be there. They could be hidden, like the 50 tons of mustard gas in a turkey farm.

One of the things that Charlie Duelfer talked about was that he was surprised of the level of intimidation he found amongst people who should know about weapons and their fear of talking about them because they don't want to be killed.

You know, there's this kind of -- there's a terror still in the soul of some of the people in Iraq.

They're worried about getting killed, and therefore they're not going to talk. But it'll all settle out, John. We'll find out the truth about the weapons at some point in time.

However, the fact that he had the capacity to make them bothers me today just like it would have bothered me then. He's a dangerous man. He's a man who actually not only had weapons of mass destruction -- the reason I can say that with certainty is because he used them.

And I have no doubt in my mind that he would like to have inflicted harm, or paid people to inflict harm, or trained people to inflict harm, on America, because he hated us.

I hope -- I don't want to sound like I have made no mistakes. I'm confident I have. I just haven't -- you just put me under the spot here, and maybe I'm not as quick on my feet as I should be in coming up with one.

És a dir: "sóc tant gilipollas que no et puc improvisar una resposta ràpida sobre el que he fet malament (possiblement perquè no crec que hagi fet res malament)" El paio es queda tant ample...

Pel·lícula: W (2008) dirigida per Oliver Stone (+ info)

Roda de premsa complerta: Washington Post

somnis...

Avui una persona s'ha guanyat un viatge per la cara, perquè tenia el 330, i si el tenia era perquè està fet tot un aventurer , i així us estalvio de llegir tanta "/a"..., q sí, que ho tinc present, però fa pal escriure-ho...doncs això.... un viaje, noooh i ni un euro !!! gratissshhh amigo Joan !!! Un gran vot a favor per l'acte d'avui i la roca !!!

Us copio la nota de premsa.

El pròximo jueves tienes una cita de lujo en La Salle.

http://elsbousdelasalle.blogspot.com/2011/03/jueves-de-lujo-en-la-salle.html

En primer lugar tendremos la presentación oficial del Open Bloc Bous de la Salle 2011 a cargo del Campeón de España, Victor Esteller, Isabel Puertas, Directora Comercial de Gargola y Jaume Oliveras Director del evento. Acto seguido Kiko Peña, Gerente de Vertic Barcelona darà la entrada a Sebastián Alvaro, creador de "Al Filo de lo imposible", Ramón Portilla, primer español en escalar las cumbres mas altas de los 5 continentes y Esther Sabadell alpinista y camara de altura de "Al Filo de lo Imposible". Nos viene a presentar el audiovisual Tibet Secreto: "El Tíbet es una región geográfica única en el mundo. Sus características físicas, un altiplano situado por término medio a 4800 mts de altitud, sus cadenas montañosas que superan los ocho mil metros de altitud, las montañas más sagradas del mundo, los ríos que regarán el fértil subcontinente indio, todo este conjunto hicieron del Tíbet el País de las Nieves, el reino de los lamas, el Techo del Mundo. Un lugar fascinante y misterioso, defendido por montañas que rozan las nubes, que atrajo la curiosidad de los grandes exploradores hasta bien entrado el siglo XX. Hoy el Tíbet sigue guardando buena parte de su atracción, una tierra dura y austera que ha sido definido más como una religión que como un estado. Un lugar donde todo es especial, misterioso y sagrado: montañas virginales que superan los siete mil metros, torrentes que horadan cañones como el Yarlung Tsangpó, el último enigma geográfico de Asia, en una palabra el lugar donde todavía es posible esa aventura romántica que pusieron de moda los británicos cuando acometieron la escalada de la montaña más alta del mundo, el Everest.

Para finalizar haremos un..

Sorteo Viaje a China

Entre todos los asistentes a la conferencia se sorteará un viaje/expedición a la China per ascender al Yuzhu Peak (6.178 m ) gentileza de China Tierra de Aventura. El viaje sorteado incluye todos los gastos territorio chinos (permisos, guías, alojamiento y alimentación, no incluye el billete de avión de ida y vuelta a china.)

Entradas gratuitas a recoger en: Rocodromo dels Bous de la Salle oVertic Barcelona (C/Rocafort 135)

* Atenció a la segona accepció del terme "aventurero" de la Real Acadèmia de la Llengua Espanyola, no ens deixa massa bé no ?!?!?! jajajaja El Sebastián Álvaro, creador de "Al Filo de lo imposible", ens ho ha fet saber avui...

Awareness

Ahir a les 17:46 vaig publicar al Facebook el següent estat: "Tic, tac, tic, tac... petarà o no?" Sorprenentment, en qüestió d'una horeta vaig rebre 5 missatges privats i un comentari directe al mur comentant-me el mal gust per posar aquest estat, amb tot això del Japó i la central nuclear. Cara d'estupefacció i molta sorpresa... però moooooolta... això sí, no vaig arribar a rebregar-me els ulls... això només surt a les pelis tontes i als còmics !! que en veritat no ho fa ningú !! (Moment #perdoneuperòalgúhohaviadedir!!!). Però sí vaig arribar a posar-me les mans al cap...

Bé, doncs tot responent i aclarint conceptes, vaig anar reflexionant sobre com algú havia pogut relacionar aquest estat amb aquest tema. Fer això seria mostra d'un cinisme mooooolt àcid, massa fins i tot per mi sense una mica d'ajuda en la conversa de pòker, on "jo la veig i la pujo" ;-). I em vingué al cap un documental de La 2 sobre la percepció selectiva, i com la saturació d'informació condicionava la capacitat de percepció. No he trobat aquest documental sencer, però sí un parell d'experiments que recordo que hi eren. M'encanta internet, i m'encanten les converses de pòker ! per a elles un vot a favor !! Però no m'agraden els prejudicis, ni la manipulació informativa... Un vot en contra pels informatius de Tele Cinco en especial, però per a tot el periodisme dolent en general... el que viu de l'impacte, del trasllat de la por personal (avui l'has cagat Cuní amb la pregunta)... i tampoc m'agraden les reaccions d'alguns governs corrent a revisar les centrals (tot un negoci econòmic justament,per a les empreses que les fabriquen, que són les que les revisen). Què passa?, que no s'està segur que el seu estat és bo? no caldria revisar-les, no? Així que o no n'estan de segurs, o es mouen per imatge...o ambdues coses juntes... i no m'agrada, encara que celebro la decisió de revisar-les... però no "l'oblit" dels cementiris cementiris nuclears (fruit d'aquestes centrals i de l'armament.) en aquesta revisió... masses coses no m'agraden de tot aquest tema... i per tot això, un gran vot en contra.

I per descomptat, lo de Japó, és una gran gran putada.

I després d'aquest moment de silenci, dir que m'agradaria acabar de bon rollete aquest post... així que us penjo els dos vídeos que us comentava... flipeu una mica... i al loro!!! que no nos embauquen!!!

Awareness

El plaer d'arribar a casa...

...i saber que has fet el correcte... el plaer de fer el que et proposaves, allò assumible i que ja representa prou repte, arribar viu a casa... oh, sí quin gran plaer sentir-se como en casa... no voler fer més que el que pots mai és assumible d'entrada... cert... però després la realitat et posa a lloc... i el plaer d'obrir l'aixeta de banyera... sí, què cony, ens l'hem ben guanyat... i un cop dins, cigarro amb espècies i a relaxar-se... i el plaer de recordar cada moment viscut... la manca de temps del matí... records de feina... l'inici de la cursa sense temps a res... el record de la ceba d'ahir nit... els primers pensaments de deixar-ho... Km 1... el genoll avisa i un pensa què cony fa aquí... el segons pensaments de deixar-ho... Km 1.2... m'és impossible mantenir el Ricard al costat, i diu que no té sensacions, el molt fill de... ok, apa, nano... siau... a veure si pilles al Toni... i a esperar que arribin la Puche i el Dani... no han trigat massa... just abans del tercer pensament de deixar-ho... un a vegades se sent gilipolles realment perquè vol... però la cosa comença a pujar... d'acord... Km. 2.5... només queden 3 km de pujada bona... t'has aprés l'altimetria perquè saps que ho podies necessitar... i aquí ho tens... 3 km... comença la rampa forta... asfaltada... apa... comença a caminar... ja no hi ha tornada enrere... ara l'acabes !!!! I fas de Chiquito mentalment... i de Nuñito després amb la mateixa frase... i vas passant metres i tornes al que estàs fent... així que saps que 3 km és menys que la distància que hi ha del Passenger a Can Litus ... i hi ha el mateix desnivell... ets molt friki perquè ho vas mirar, però i què... la preparació té les seves recompenses... així que agafes bon ritme, i a caminar... i el plaer de sentir Antònia Font mentre recordes que no hi havia massa gent darrera teu en aquell tram... ziga-zaga, ziga-zaga... però recordes especialment les vistes de La Mola i Montserrat... i recordes també que algú proper tenia aquesta vista cada dia... però no hi havia temps per perdre... i és que un tiu com l'Audie Norris t'acaba de passar... nano !! espavila !!! fem la goma una parella de puretes i jo... xerrem, i un està lesionat... una tendinitis mal curada... el mateix que els "manguitos" pels mecànics de cotxe... a la goma s'hi afegeix la Gemma... i entre els 4 hem anat baixant ja després de l'abituallament en el cim... moment trialera, i records dels 16 anys fent el cabra amb la bici per camins semblants de Collserola.... el genoll comença a patir molt... i a la banyera encara el sents rogent... però ja quedava poc... un parell de Km com a màxim... amb suficiència... xino xano... ritme no massa alt, amb la Gemma xerrant i recomanant-me cremetes per recuperar-me abans... la realitat et posa a lloc, com deia... i per molt que jo portava un fetge i un parell de pulmons al cotxe, al final el que m'ha calgut és un genoll nou... mai saps... al final, és com un misteri ;-)... i moment arribada, i aplaudiments dels teus... crits i fotos... amistats runneres, i climbers i espartanes, que han patit com tu avui, i amistats runneres, i climbers i espartanes, que s'han llevat com tu només per veure-us i passar una estona... un detall que mola cacho... gràcies Jelen i Amanda !! Bé, tots triomfadors i gloriosos... per si mateixos i pels altres... ho hem fet i això no té preu... i sentir això mentre un s'eixuga amb la tovallola les parts toves i adonar-se'n m'ha fet venir al cap la frase "por mis santos huevos"... i llàstima que no la puguis dir a ningú, que segur que faria gràcia... crec que ha estat un homenatge inconscient... i el plaer de posar-se el pijama al migdia... i saber que la Glòria és amb tu... de manera figurada clar... perquè si estigués físicament seria una putada que jo ara no estic per hòsties... doncs això... la glòria, els records, les noves anècdotes, i la satisfacció de la feina ben feta, amb molt bona companyia i un paratge espectacular... i amb tot això al cap... un pensa que potser això de córrer no està tant malament... li donaré dues voltes...

#chist

Aquests darrers dies han estat dies #. Així que el blogging ha deixat una mica de pas al microblogging per uns dies... i ben intensos que han estat, 140 caràcters donen per molt... Cert és que fa temps que sóc també @carlesvin i que, a més, per motius de feina, no he parat de #16forum, #2congres i més coses que vindran... per no parlar de l'estrena del @berunnermf a la Mitja de Granollers... però aquest cop he trobat la gràcia del twitter... la creació global, la multidireccionalitat, la interactivitat, l'aportació horitzontal de continguts, vaja, l'autèntica essència el 2.0. Possiblement arribi tard, bé possiblement no, arribo tard... però més val tard que mai...

I potser us estareu preguntant el què ha fet que ara, de sobte, em flipi el twitter. Doncs ben senzill: m'he fet un fart de riure aquests dies gràcies a ell. Ja coneixia a alguns dels seus membres i la seva originalitat (p.e. @vedellconsegrat, @3gag24, i recentment @quimmonzo i la seva coprolàlia Tourettiana), però la waka-foto, Bisbal a Egipte (com el Teo) i les burrades del PP sobre els requisits per a legalitzar al nou partit abertzale, m'han produït molts somriures en uns dies complicats i tensos, i no sabeu com ho he agraït...

El #eldeloscuadros ho ha petat aquests dies... mira que posar els dits així en una foto d'aquest tipus!!! Serà gamarús !!!! Ja corren pel twitter fotomuntatges del desconegut en els llocs més insòlits i les coses més peculiars entre els dits... pobre... I per liar més la troca, el principal protagonista de la foto, el Piqué, ha muntat un concurs super friki... un crack en tota regla... I per a continuar fent escarni, #turismobisbal arrel de l'estúpid comentari que va penjar: @davidbisbal: nunca he visto las piramides de Egipto tan poco transitadas, ojalá que acabe pronto la revuelta. Només va estar unes poques hores, però ho ha petat i s'ha convertit en un dels TT (Trending Topic) de les darrers setmanes i tothom fa comentaris d'allò més surrealistes, i tothom és tothom. Però la millor troballa: #batasunarequisitos

Sabreu que recentment s'ha constituït un nou partit abertzale, de nom Sortu*. Per cert, brutal reportatge de TV3 ahir. Per "Pluja Seca", un vot a favor. Resulta, que pel Partit Popular i algun Fiscal no és suficient en rebutjar la violència, sinó que també haurien de condemnar la violència d'ETA del passat. Doncs bé, ja s'ha muntat tota una campanya amb aquesta història. Atenció, però, que el gir humorístic toca tots els colors...

• L'acudit fàcil: Si en invierno triunfó la batamanta, esta primavera se llevará la txapelatricornio
• Humor blanc: El logo del partido tiene que recordar a alguna peli Disney, preferiblemente Rey León
• L'enginyós: Que cuando busques "Batasuna" en Google aparezca la opción "Voy a tener Sortu"
• El masclista: Todas las mujeres abertzales deberán parecer mujeres, incluso de lejos.
• El friki: que acepten que el capítulo de Macgyver era un fiel retrato de la realidad
• El lingüista: que reconozcan que el euskera no existe, que se lo inventan sobre la marcha y fingen entenderse
• El gastronómic : que Josu Ternera haga un anuncio de Burguer King y al comer diga: que errico !!!
• L'escrit en euskera també: Hemendik aurrera koktel molotovak Mahou botelinekin, no more Keler! Que segur que fot molta gràcia però a saber què diu...
• ... i el que va a mossegar fort als hiPPòcrites dels collons: Que condenen el franquismo, como buen partido demócrata español...

Sort que hi ha webs que els recullen tots... i és que en 4 minuts que m'hi he connectat aquest vespre, 80 nous twitts amb #batasunarequisitos... el tema està desbordat, el món de l'acudit a tornat a la seva esplendor, el sarcasme i la befa, l'ironia i l'escarni, l'humor negre, l'humor blanc i totes les gammes de colors troben en la brevetat i la impulsivitat del Twitter un espai, per explotar... (#chist). I després de repassar-ne uns quants, agafo el llibre "Chistes de Gallegos, Catalanes, Madrileños, Andaluces... y otras hierbas nacionales " que no recordo com va a arribar a la meva biblioteca fa ja anys. Repasso els acudits sobre el País Basc... i no n'hi ha cap sobre política... es va fer al 1993, i per sort, els temps canvien... Però com hi ha gent per tot, sempre hi ha qui encara s'escandalitza per fer humor sobre aquest tema. Però a la vegada hi ha qui s'adona que en aquesta ocasió, l'humor, és un indicador més que les coses estan canviant... esperem que tot plegat no acabi com un acudit dolent.

*hauran vist els de Sortu que la wikipèdia diu que són un "partido político español" ???

Com diria Loquillo... Rock & Roll Actitud !!!

Àudio

"... jo no he inventat res... està tot fet... lo del fals davanter ja ho feia el Madrid de Di Estefano... i nosaltres aquí els primers anys del Dream Team* amb el Laudrup... jo el que vull és que a l'àrea hi arribi tot Déu, i que ningú hi estigui quiet..."

Paraula de Pep

Roda de Premsa 16-1-2011

Barça 4 - Màlaga 1

* Abans de l'arribada de Romário a la temporada 93/94

Regal

"Clar... són perspectives de vida diferents... tu vols gaudir del camí, no només esperes l'objectiu...". T'has merescut un grandiós vot a favor per aquest moment... gràcies* per aquest regal...

Pd. per cert... el pantone s'assembla, no? jajajajaja!!!


*Permet-me el "joc de paraules" amb el cognom.... ;-)

is not mine...

Vine al mercat, reina !

Setmana amb els mercats com a denominador comú. Converses sobre recerques universitàries respecte els horaris dels municipals, de cabassos (que no cistells) per anar-hi a comprar, de repartir els ous en diversos cistells com recomanen els/les savis/es, de mercats borsaris que rebenten, d'estar-hi (o de dubtar si treure-hi el c1ap, si més no), de mercadeig de propostes electorals (polítiques i esportives), de productes en alça que acaparen, de manifestacions i xivarri com en el de Calaf, d'ofetes i saldos, de preus i valor... I és que hi ha qui creu encara amb la mà invisible d’Adam Smith per arribar a l'equilibri, hi ha qui pensa en la nacionalització de la banca com a solució, i fins i tot qui creu en el Karma com a font d'harmonia, però sembla que mai arriba l'equilibri perfecte... El mercat és el que és, avui estem aquí i demà allà, fluctua, així és el mercat, com el futbol, on no hi ha "rival" petit. I, com diria el Mohamed Jordi de La Competència (RAC1), "qui no s'adapta als nous hàbits de consum està condemnat a desaparèixer"... i això no ens ho podem permitir! (Bé, això ho diria el Núñez de Crackòvia...). Malgrat tot, dins de tot aquest guirigall de setmana, de pluges intermitents i desencaixos entre ofertants i demandants, encara sembla que hi ha esperança, com les plantes que van creixent amb nom propi (nom femení independentment del seu sexe) a la terrassa de Can Litus 2.0... Així que pels brots verds de qualsevol mena de mercat, un vot a favor !

1 de maig

Avui s’ha celebrat la primera sessió presencial del XVI Fòrum “La primavera de les Associacions” a Torre Jussana que organitza… um... bé, és una mica complicat d’explicar qui ho organitza, no ho tinc massa clar encara… bé, sí tinc clar que “gaudeix” a la vegada que “pilla” organitzant-lo… però no qui ho fa… Total, que avui ha estat “dia gran” al curro, de matí de despertar amb un somriure, un manolo que no era manolo, un matí caòtic entre sensacions positives i negatives de la nit anterior, de sensacions negatives i positives pel que vindria a la tarda… una tarda amb un xic de nervis i ambient de gala, de canvis d’urgència amb genial solució i d’un Maresme lliure i tropical amb campanya electoral pendent, de canya abans de dinar i de mitjana després de tot, de nuesa i fred malgrat la roba… un bonic dia… uns/es bons/es companys/es que han posat el coll i la cama com qui més i que haguessin canviat ràpidament el micròfon com a bons professionals si el Pep Montes ho hagués requerit, una bonica sala malgrat tot, i també, una bonica jornada amb coneguts, i una jornada de reptes per les moltes novetats 2.0 i tecnologia audiovisual d’autosuficiència… novetats per la il·lusió, per les bones esperances, per la qualitat de tot plegat…

Finalitza l’acte un amic, un referent personal en forces coses, un lletraferit. En Pep parla d’innovació, de canvis, de radicalitat, d’aposta i confiança, d'obertura de finestres i llums, de l’Ateneu en majúscules de la capital, de professionals de la gestió cultural (com no?), i fins i tot de donar de baixa associacions quan els seus objectius no siguin assolibles o abans que morin d’inanició. Entre la seva intervenció i l’inicial d’inauguració dels alts càrrecs i representants associatius, en Xavier Godàs ha disposat també de 50 minuts més el torn de preguntes amb la primera intervenció en directe via Facebook, gràcies Neus! Pels que no l’hàgiu seguit o tingueu ganes de participar del post-partit, no ho dubteu !Facebook i Twitter !

Exemplar salt de l’acadèmia a la pràctica, doctor d’allò que a alguns ens costa explicar, una aposta segura per alguns, una aposta de confiança cap al seu equip pels altres (gràcies, això no va amb el sou), una descoberta per alguns altres també… Parla de coses conegudes, de Rosa Parks, i de Nimby’s, compara la mili amb la comunió... se li pregunta sobre Putnam com s'havia fet anteriorment pel FB, i sobre la democràcia directa... exposa sobre l’individu i el col·lectiu, cita a Galbraith regirant el títol del seu llibre més conegut, i malgrat parlar de la seva obra, no esmenta a Olson.

Marcur Olson, economista i sociòleg, teòric racionalista sobre els grups de pressió, sobre l’acció col·lectiva, sobre la comunitat i sobre els càlculs dels beneficis i els costos de la participació, com a bon racionalista, ja ho he dit abans. En la seva obra Teoria de l’acció col·lectiva, a la que ha fet referència en Xavier, parla dels Free Riders, de càlculs matemàtics sobre la suposada importància efectiva que pot tenir la participació d’un sol individu en una acció col·lectiva que reivindica millorar la societat, millores que gaudirà aquest individu també malgrat no participi perquè calculi que és un individu sense pes marginalment respecte el col·lectiu com a regla per analitzar la participació social (ho he intentat explicar el més “normal” possible, espero haver-me fet entenedor). I parla també d’incentius de dues menes.

D’incentius selectius positius per aquells propers, els que participen, els que s’impliquen i es mullen el cul... de premis, de qualitat, de reconeixement, de servei, d’agraïment... i això ho teníem... i parla també d’incentius selectius negatius per aquells que no participin, no s’impliquin o no es mullin, de control social envers els que es vulguin aprofitar sense participar, els que menteixen donant esperances i després abandonen el vaixell després de recalcular el seu pes marginal en aquella acció... i m’ha fet pensar en la tristor de la marginalitat, del sentir-se el “+1” i no la “n” del “n+1” matemàtic... però la primavera no és això, les associacions no són això, són l’1+1, i multiplicat per n... i s'ha de dir ben alt. En resum, un gran dia, i un vot a favor de la gent que fa pensar!

Els petits canvis són poderosos

Avui sembla pel Telenotícies de Tv3 que és un dia especial... no només li claven 3 milions d'euros al Matas per a no entrar en presó provisional, no tant sols el sincrotró Large Hadron Collider ha reproduït el moment del Big Bang (Els 4 de Big Bang Theory deuen estar flipant), sinó que a més de tot això... avui ens tornàvem a unir com a país que mola molt de lo modern que és, i no com el país unit pel cabreig arrel de la nevada. Avui ja no hi ha gairebé televisió analògica, hola TDT. I és un gran què, sembla... Bé... és cert que aquest canvi tecnològic ha afectat a gairebé totes les cases del país, i fins i tot a algunes les ha afectat a totes les habitacions... Però també és cert que ja fa temps que algunes contrades del país no la reben... Avui només s'ha apagat el repetidor de Collserola, torre que va fer el Foster* pel '92 . I ja se sap... Per Tv3, quan Barcelona tus, Catalunya es constipa. 4 milions d'habitants que "s'apaguen" ara, quan al juliol del 2009 en van ser 3... Per aquesta diferència tant soroll? O és coorporativisme de periodista? Ser el final del procés és més important que l'inici? Mira que em sento barceloní sovint, sobretot quan fa solet bo, però aquest centralisme a vegades no l'entenc... i no m'agrada... i ja no us parlo de l'oportunisme polític... una llàstima...

Bé, tots aquests han estat els grans canvis, cert... però ja n'hem passat uns quants des que existeix la TDT... de fet, han cohexistit durant molt de temps, i dins de la mateixa tele i sense pegar-se, eh !! Que quins canvis? Hombre... Conèixer Intereconomía i "El gato al agua", un gran què, ja sabeu... Tornar a veure els capítols de Aida repetits a FDF està bé, els Simpson i les series de Neox, el 3/24 i, especialment, el Monegal repetit en totes les teles locals que enganxo... Tot això està molt bé... Però el primer i gran canvi no té paraules que el puguin definir: Canal Barça TV, el número 10 a la meva tele, com els cracks (recordo que un tal Cristiano no el porta). Sí, en sóc fidel seguidor, m'encanta reviure els millors partits, les entrevistes del "Quadrat Verd", la història i les tàctiques de l’"Escolta Míster", El "Porta 104" (programa sobre les penyes, quina feina que foten, coi...), "El Marcador-El postpartit" (essencial pels dies que no el veig), els partits del futbol base, les seccions... llàstima però de "La nit del Lloro" i de l'Òscar Garcia comentant-ho tot... Però Bé... Bona feina de l'equip que dirigeix el bo d’en Vicent Sanchis (incansable contertulià de nombroses ràdios).

Aquest ha estat el meu gran descobriment... però en algun moment tocarà de nou adaptar-se... tot el que envolta a l'aparell com a tal ha evolucionat molt i fins ara hem viscut molts de canvis... el Teletext (tecnologia obsoleta ja al nèixer), el Dual, res de donar cops quan no es veu bé la tele perquè costa una pasta i són superdelicades, de Beta a VHS i de VHS a DVD (desconfieu dels qui encara tenen un VHS a casa), més estones perdudes fent un zapping (coi, hi ha molts més canals), escoltar la ràdio per la tele... I quan fotin les bateries de liti, oblideu-vos de donar dos cops a la tapa a veure si recuperen energia, que viuran més que nosaltres... Canvis que potser ni fu ni fa, que no han representat massa, o potser sí... però n'hi ha un que em sabrà greu perdre... pateixo per una escena de sobres coneguda... aquesta:

- "Coi, no es veu bé la tele..."
- "Això és d'ells... a veure, canvia de canal..."
- "No funciona cap canal..."
- "Això deu ser de l'antena..."

Aquest diàleg que tants cops. s'ha reproduït, està a punt de desaparèixer.. ara s'haurà de dir:

- "Això deu ser de l'antena... o de l'aparell de TDT"

I em sap greu, però no serà el mateix... afegir aquest pedaç trenca la màgia, la rima i la mètrica... es fa llarg i difícil de pronunciar... amb el risc afegit de deixar anar uns quants capellans al final amb tanta D i T... Però tampoc em preocupa massa, eh... ja trobarem una altra frase que faci història, la trobarem...

* Senyors/es precandidats/es (la costum de posar /es) a les eleccions del Barça que llegeixen diàriament el meu blog, què faran amb el projecte del Foster dels colorins si guanyen? Una respuesta quiero.