res com un molt bon motiu...

per tornar a votar a favor...

Somnis, fets, experiències

Hores després encara l'adrenalina em corre per la sang... i malgrat que el seu efecte vagi disminuïnt, segur que el record durarà pels temps dels temps... Ferran Adrià diria que és màgic, Piqueras que és estremecedora, i Guardiola diria que és imparable... cony... i tant... saps que hi ha algú darrera, saps que hi ha un paracaigudes, intueixes que un segon per si el primer falla, però la sensació de caure de manera imparable és estremecedoramente màgica... els instints de supervivència afloren ja en l'avió, i s'evidencien amb la seva major potència just quan darrera teu tens l'avió però davant res més que el cel, els núvols i la gravetat.... pànic fins i tot diria en els primers segons... però després... aaaah després... després la puta canyaaaaaa !!!!!!!!!!!! La tensió arterial a tope i el ritme cardíac a mil... però en un obrir i tancar d'ulls l'adrenalina deixa pas a la dopamina produïnt un plaer indescriptible... el cap no el tens per a res (si de cas, haver-t'ho pensat abans) i és el cos el que et respon... sí, ho gaudeixes... i molt... bé... molt durant tot el poc temps que dura... 1 minut justet de caiguda lliure on literalment estàs en un núvol... però els peus d'alçada van disminuint (què collons els costaria mesurar-ho en metres) i és l'hora de deixar de fer el gilipolles amb els braços i mans que de sobte s'havien tornat més surferes que mai... suposo que si no hi hagués la càmera no succeiria, però ja se sap que davant d'una càmera ens és més fàcil fer el imbècil... i l'acceleració disminueix, el paracaigudes fa el seu efecte... però no us equivoqueu, primer un pensa "ja????? MERDA !!!!" i després ve el "hòstia, ha funcionat..."

Moment ara de comprovar que això del paracaigudes està xupat... potser no recollir-lo, però si fer-lo anar... dreta, esquerra, ràpid, poc a poc... moment també per veure la merda d'Empuriabrava des del cel... Canals, piscines i iots per un tub... Impost de patrimoni ja !!! (defecte professional, ja sabeu)... i els Pirineus... i el Cap de Creus... i s'acosta el moment de tocar de peus a terra... moment on t'explica el paio del darrera el que cal fer, i és que literalment el molt fill de puta m'ha dit a l'avió "para que te lo voy a explicar ahora si quizás no se abre"... ja està, la típica conya de monitor que segur que diu a tothom... però no fa massa efecte... simplement, com que la teva vida depèn d'ell, pos apa, tota teva nano... i fàcil fàcil un planta els peus amb el cor a 1000 encara, la ment allà dalt i els ulls perduts en els records dels segons viscuts fa uns instants...

Amics, amigues... us ho recomano de totes totes... i compteu amb mi per a acompanyar-vos en el vol... ara, ja podem anar estalviant... Avui, un grandiós vot a favor per als meus pares per haver-me fet aquest regal i per tantíssimes altres coses... i, com no... per aquest somni fet experiència!!!

De...

... en libertat, igualdad y fraternidad !!!

Hi ha dies...

... que un té el cap en altres coses... que exerceix rutines i va i ve, compleix amb escreix els compromisos familiars i els gaudeix amb tanta canalla, xerra i visita amics, amigues i amistats, i acaba fent amb ells i elles una birra, que passeja envoltat de molta gent i especialment d'una persona, que frueix de tanta ciutadania compromesa, i que es deixa fer i portar per les sensacions que el saturen perquè no té el cap a lloc... que s'està cansat de tota la setmana, de la mala vida o de la bona vida (segons com es miri), de la feina, de dormir poc, de viure amunt i avall... i hi ha dies que un espera i desitja el moment està a punt d'arribar... i tot va com la seda, les hores passen com segons, els riures van i venen, la música no para fins que surt el sol, i el sol és més brillant que mai... un dia de pim pam, de deixar fluir fins que per un segon la racionalitat torna... i t'adones que falta algo... "HÒSTIA !!! LES CLAUS DE LA MOTO !! ME LES VAIG DEIXAR POSADES !!!!"

I corres a girar i regirar arreu: el terra, els racons, prestatges i calaixos, i també aquells indrets on es mira quan un està començant a desesperar (les sabates, les escombraries, la nevera...). Fa tot això fins que esclata el crit i el pitjor dels presagis pren força... tres segons i al carrer amb el coet el cul per a veure si encara hi són... com si després de 24 hores no haguessin tingut temps de res els/les malfactors/es... però les claus no hi són, i la moto sí... Ostres !!!! Mires al voltant i res... i refàs el camí, mires entre els cotxes i els contenidors, visites de nou el bar on has estat fa unes hores, i penses si l'has deixat dins del cofre... i per moltes voltes físiques i mentals que dones, res de res...

Capficat tornes a dalt a remirar els racons i indrets insòlits d'abans, i fins i tot algun que no has visitat anteriorment... com si per art de màgia poguessin aparèixer... i un cop recomprovat, cap al carrer de nou... a fer el mateix... 2 vegades el mateix, mètode per davant de tot... i si hagués calgut una tercera, s'hagués fet, serà per mètode... Però cal perquè la màgia esquiva dels calaixos, de sobte, apareix en forma de paper enganxat a la moto...

No feia ni 10 minuts havia estat allà, i el paper enganxat a l'argolla de les bosses que es posen al mig de les cames no hi era... no mh'ho podia creure... les faltes ortogràfiques no fan mal als ulls,que es senten emocionats... mirada a dalt per buscar la placa del carrer Viladomat i miro les façanes de la vorera esquerra... no hi ha cap cartell d'aquells de pàrking... el típic cartell blau o les fletxes blanques i vermelles... m'acosto a la primera entrada de parking, privat entenc, i pel mirall veig que hi ha una petita cabina... potser és aquí... baixo la rampa i trobo un home, d'uns 60 anys, bata blava (un bluecollar autèntic)... "Mire..." no sé perquè, però em surt el castellà... i a la vegada que li explico el què, li ensenyo el paper arrencat del calendari, mes de maig... afirma amb el cap, només se sent la ràdio perquè ell no diu res... es regira les butxaques de la bata, com estona abans havia fet jo als pantalons... i les treu, me les dóna, i es mostra en pau, somriu i em fa que m'aparti amb la mà... jo faig el contrari, im'acosto i li dono la meva... li miro als ulls amb esplèndida gratitud i em retiro confiant, de nou com mai, amb la bondat de l'esser humà... refaig de nou el carrer per pujar mentre em miro la moto amb especial estima i pensant en aquell home...

Pujo i explico l'anècdota per a tranquil·litzar el personal... i repasso mentalment les poques imatges de la meva memòria que no són els ulls del conserge... el calendari gros a la paret de la dreta, juny, un petit llit amb una manta força vella, un petit armari, la taula amb una tele d'aquelles dels 80's que segur que no té ni comandament a distància, un radiocasset, uns passatemps. al taullel que té vidres fins al sostre, un rellotge... duia ulleres, calb, pell força fotuda... ulls marrons... potser tenia 65, no 60... portava uns bolis a la butxaca del pit esquerra, d'on es va treure les claus... i penso en com ha de ser la seva vida, i que es mereix algun detall més que els meus ulls brillants i una encaixada de mans de cavallers... un home de vida solitària, possiblement mut, ja que no va dir res de res en tota l'estona i el meu gràcies es podria merèixer ser respost amb algo més que un subtil moviment amb el cap per mirar avall en forma d'acceptació... una vida solitària i acompanyada de la ràdio i la tele, els revistes i diaris, el temps en forma de rellotge i calendari i tot d'elements per a matar-lo... i per la gent que es guanya la vida matant el temps de manera honrada, no com alguns que tots coneixem... per aquesta gent, un vot a favor... però sobre tot, sense cap dubte, un vot a favor pel crack, per l'home que va recollir les claus, que va escriure una nota tant bonament com va poder, que va confiar que les inclemències del temps no s'endurien el paper tant precàriament agafat, que va confiar en que només el propietari de la moto veuria el paper o que la gent que el veiés no l'agafaria si no era la seva moto, que va ser una bona persona i va creure que també hi ha bones persones per qui fer aquesta mena d'actes... per ell, pel conserge del primer pàrking que hi ha al carrer Viladomat a la vorera esquerra, un gran vot a favor !!!!!

Ara bé... dubto en el regal a fer-li... si et plau, dóna'm un cop de mà... vull fer-li un regal que li "arribi" una mica dins de les meves possibilitats, clar... que li "arribi" com a mi i segurament a tu t'ha arribat aquesta història... i encara no sé el què... i tu? què li regalaries? es necessiten idees !!!!

No hi ha més cec...

La vista és un dels sentits més preuats… Cert és que la resta, com el gust, l’oïda, el tacte o l’olfacte, ens donen plaers immensos (el menjar, la música, l’escalfor, els perfums...) i fins i tot l’anul·lació, voluntària o no, d’algun d’aquests fa potenciar els altres provocant noves sensacions per la seva major intensitat... Però la vista ens permet ser conscient de nosaltres i del nostre entorn (en termes físics), i fins i tot quan tenim els ulls tancats veiem imatges no presents (com en els somnis o la memòria fotogràfica) o presents, com el color rosa de la part interna de les parpelles o les partícules de pols que neden per la còrnia. I els ulls no només són un òrgan d’entrada d’aquesta informació, sinó que també són uns òrgans d’emissió d’informació, quan plorem, quan piquem l'ullet, o quan mostrem (o cerquem) sinceritat tot mirant justament als ulls que considerem “el mirall de l’ànima”...

Aquesta darrera frase és tant sols una de les moltes que la nostra cultura popular ha dedicat a aquest sentit. Ara bé, la majoria d’elles el destaquen en un sentit negatiu, ens desvelen les seves trampes, el mal ús que en fem, els enganys i equívocs que ens genera, les il·lusions òptiques que de manera conscient, o no, absorbim: que si l’amor és cec, que si mengem més pels ulls que per la boca, que si mesurem “a ull” (sense precisió), que si et mira amb mals ulls, que si no et treu l'ull de sobre, que si mira per sobre de l'hombro, que si veiem la palla en l’ull d’altri i no la biga en l’ull propi...

Però no només la nostra cultura, per lluny en el temps que ens remontem (recordeu el mite de la caverna de Plató o que Déu nostre senyor tot ho veu i tot ho controla), en fa referència, sinó que també altres cultures de terres llunyanes el tenen en consideració. En el llibre La enfermedad como camino s’hi dedica tot un capítol a interpretar des del punt de vista “oriental” aquest sentit i, especialment, les seves malalties, de les més comuns del món mundial i part de l'estranger. L’astigmatisme, la miopia o l’hipermetropia estan arreu de la nostra societat i s’han normalitzat, esdevenint la seva solució fins i tot un complement estètic més, encara que augmenten les operacions d’ull per necessitat (com el cas de les cataractes) o pel plaer de no dur les ulleres i/o llentilles. La seva normalització, però, ens allunya de pensar i reflexionar sobre el perquè no veiem la realitat, perquè no "volem" veure la realitat, i què és el que no volem veure...

Per què és així, hi ha coses que no les volem veure, que ens fan mal, que ens mostren també com som nosaltres i ens remouen, i preferim fer la vista grossa, veure només allò que ens agrada, i mirar cap a un altre cantó... És tant gran el poder de la vista quan es combina amb l’ego del cervell que fins i tot, per tal de protegir-nos, aconsegueix fer una imatge de l’exterior a la nostra mida per no veure allò que ens sacseja o no ens atrevim a afrontar. Clar que també podem arribar a pensar que són els altres els que ens veuen malament., que "si no els agrada que no mirin" i fins i tot el "que mirin aquesta màscara" i així ningú em mira de veritat. I amb tot això, considerant que la vista ens enganya tant o més que la resta dels sentits, cal potser tenir en compte que hi ha altres maneres de veure, de sentir, per molt bonics que siguin els ulls... i és que no hi ha més cec que qui no vol veure...