Potser abans no eren camps però encara ara...

Carmel Rules !

un gran Vot a Favor !!!

Volem aclarir que no hem vingut aquí avui per imposar res o perquè pretenem que tenim el dret o l'autoritat de dictar a la ciutadania d'aquest país, als seus diversos actors i als seus representants polítics, què s'ha de fer. En canvi, hem vingut de bona fe i amb l'esperança de poder oferir idees des de la nostra pròpia experiència resolent llargs conflictes que van afligir les nostres societats i pobles, així com d'altres que hem ajudat a resoldre.

Sabem per pròpia experiència que acabar amb una situació de violència i conflicte i aconseguir una pau duradora mai és fàcil, que es requereix valentia, voluntat de prendre riscos, compromisos profunds i generositat i visió d'home d'Estat.

La pau ve quan el poder de la reconciliació pesa més que els hàbits de l'odi, quan la possibilitat del present i del futur és infinitament millor que l'amargura del passat.

Sabem també de la nostra pròpia experiència que quan hi ha una verdadera oportunitat per a aconseguir la pau ha de ser aprofitada. La creixent exigència de la ciutadania d'aquest país i els seus representants polítics per superar el conflicte mitjançant el diàleg, la democràcia i la completa no-violència ha creat aquesta oportunitat.

Partint d'això, pensem que és possible acabar avui amb més de 50 anys de violència i assolir una pau justa i duradora. Veient això, voldríem establir els següents cinc punts:

1. Fem una crida a ETA a fer una declaració pública de cessament definitiu de l'activitat armada i sol·licitar diàleg amb els Governs d'Espanya i França per tractar exclusivament les conseqüències del conflicte.

2. Si aquesta declaració fos realitzada instem els Governs d'Espanya i França a donar-li la benvinguda i a acceptar iniciar converses per tractar exclusivament les conseqüències del conflicte.

3. Instem a adoptar passos profunds per avançar en la reconciliació, reconèixer, compensar i assistir totes les víctimes, reconèixer el dolor causat i ajudar a sanar les ferides personals i socials.

4. En la nostra experiència de resoldre conflictes hi ha sovint altres qüestions que si són tractades poden ajudar a mirar d'assolir una pau duradora. Suggerim que els actors no violents i representants polítics es reuneixin i discuteixin qüestions polítiques, així com altres relacionades amb el respecte, amb consulta a la ciutadania, cosa que podria contribuir a una nova era sense conflicte. En la nostra experiència, les terceres parts observadores o facilitadores ajuden al diàleg. Aquí el diàleg també podria ser assistit per facilitadors internacionals si així fos decidit per les parts involucrades.

5. Estem disposats a organitzar un comitè de seguiment d'aquestes recomanacions.

Declaració de Conferència de Pau de Sant Sebastià

17 de octubre del 2011

Les lleis no ens canviaran els costums

1 birra en una terrassa a les 19:00 = 2 €
1 birra en una barra per festa major a les 2:00 = 2,50 €
1 birra en el mateix lloc a les 3:30 = 40 €

Comprovar l'eficàcia dels cossos i forces de l'Estat, no té preu

Por Favor Señor Municipal - Toreros Muertos

Awareness

Ahir a les 17:46 vaig publicar al Facebook el següent estat: "Tic, tac, tic, tac... petarà o no?" Sorprenentment, en qüestió d'una horeta vaig rebre 5 missatges privats i un comentari directe al mur comentant-me el mal gust per posar aquest estat, amb tot això del Japó i la central nuclear. Cara d'estupefacció i molta sorpresa... però moooooolta... això sí, no vaig arribar a rebregar-me els ulls... això només surt a les pelis tontes i als còmics !! que en veritat no ho fa ningú !! (Moment #perdoneuperòalgúhohaviadedir!!!). Però sí vaig arribar a posar-me les mans al cap...

Bé, doncs tot responent i aclarint conceptes, vaig anar reflexionant sobre com algú havia pogut relacionar aquest estat amb aquest tema. Fer això seria mostra d'un cinisme mooooolt àcid, massa fins i tot per mi sense una mica d'ajuda en la conversa de pòker, on "jo la veig i la pujo" ;-). I em vingué al cap un documental de La 2 sobre la percepció selectiva, i com la saturació d'informació condicionava la capacitat de percepció. No he trobat aquest documental sencer, però sí un parell d'experiments que recordo que hi eren. M'encanta internet, i m'encanten les converses de pòker ! per a elles un vot a favor !! Però no m'agraden els prejudicis, ni la manipulació informativa... Un vot en contra pels informatius de Tele Cinco en especial, però per a tot el periodisme dolent en general... el que viu de l'impacte, del trasllat de la por personal (avui l'has cagat Cuní amb la pregunta)... i tampoc m'agraden les reaccions d'alguns governs corrent a revisar les centrals (tot un negoci econòmic justament,per a les empreses que les fabriquen, que són les que les revisen). Què passa?, que no s'està segur que el seu estat és bo? no caldria revisar-les, no? Així que o no n'estan de segurs, o es mouen per imatge...o ambdues coses juntes... i no m'agrada, encara que celebro la decisió de revisar-les... però no "l'oblit" dels cementiris cementiris nuclears (fruit d'aquestes centrals i de l'armament.) en aquesta revisió... masses coses no m'agraden de tot aquest tema... i per tot això, un gran vot en contra.

I per descomptat, lo de Japó, és una gran gran putada.

I després d'aquest moment de silenci, dir que m'agradaria acabar de bon rollete aquest post... així que us penjo els dos vídeos que us comentava... flipeu una mica... i al loro!!! que no nos embauquen!!!

Awareness

Olé tu gracia !!!!!!!!!!!

"Nosotros, que somos de Cadiz, a esto que aquí le
llaman empoderamiento, lo llamamos PODERÍO"

Antonio Moreno, dinamitzador del
Col·lectiu d'Educació per a la Participació CRAC, Cadis

II Jornades ANuals de Participació:
Construïnt comunitat i prenent decisions
1 i 2 de desembre (DIBA)

Empadronat a Santa Maria de Corcó

Santa Maria de Corcó és un municipi de la comarca d’Osona fundat a mitjans del segle XV en mig del camí entre Vic i Olot. Al 1743, quan s’hi traslladà la parròquia de Corcó prengué aquest nom. Està composat per tres nuclis habitats: Sant Julià de Cabrera, Sant Martí Sescorts i Cantonigròs, reconegut mundialment pel seu festival internacional de música. A banda d’aquest festival, però, aquest municipi ha donat a la nostra terra, la nostra història i a la nostra llengua (i a la de països propers) un altre gra de sorra que avui estarà en boca de molta gent.

Pel que sembla voltava l’any 1855, el 2 de juliol per concretar una mica més... aquell dia es va convocar a tot l’Estat Espanyol el que es considera la primera vaga general del "país". En aquelles èpoques, però, la concentració de la indústria a Catalunya va fer que pràcticament la vaga només es fes aquí. El primer dels motius per la que es va convocar fou la rebel·lió obrera contra les màquines (l’anomenat Ludisme) amb la destrucció d'algunes filadores i fàbriques inclosa (suposo que per "informar"). Les petites revoltes van comportar que el Capità General de Catalunya, Juan Zapatero y Navas (curiosa coincidència la del cognom) dissolgués les associacions obreres i posà sota control militar a les entitats sí legalitzades (societats de socors mutus, en aquella època). Aquest fet va exaltar més al col·lectiu obrer que va fer vaga del 2 a l’11 de juliol sota el lema “associacionisme o mort”. Una comissió de treballadors va anar a Madrid a reunir-se amb el regent General Espartero per a que reconegués el dret d’associació, però aquest no els rebé. Mentrestant, però, a Barcelona s’inicià una gran repressió que dugué a la mort, entre d’altres, de Josep Barceló (qui ha esdevingut el primer màrtir de la lluita obrera de Catalunya), i la deportació de 70 obrers a l’Havana a bord de la fragata Júlia. Una mica com ha passat al Casal de Joves de la Prosperitat, on mentre la comissió d’entitats gestores es reunia amb els responsables polítics qui els avisaven de l’imminent tancament per excés de soroll, la policia ja estava canviant els panys i precintant-ho...

Doncs, en mig de tot aquest context del 1855, els obrers d’una fàbrica de Manlleu van secundar la vaga. Aquests, però, foren substituïts per paraires, coneguts també com a “senyors del drap”, de la localitat de Santa Maria de Corcó. La singularitat de l’ocasió, i que ens ha arribat fins als nostres temps, va ser que a aquests treballadors se’ls va anomenar “Esquirols”. Resulta que Santa Maria de Corcó era conegut també pel nom d’Esquirol, animal que donava nom a l’hostal que estava en mig del camí entre Vic i Ripoll i que fou el centre dels primer nucli habitat. Vaja, el que seria el Póney pisador del Bree català… L’altre nom del terme, Santa Maria de Corcó, es va afegir el 1743 com dèiem abans, passant a anomenar-se “Esquirol-Santa Maria de Corcó”. Encara que per a l’Idescat només es diu com la parròquia, la web del municipi és ben clara: http://www.lesquirol.cat/ Entreu-hi si us pica la curiositat i aneu a l’apartat de Municipi i Història. Curiós resulta, pobres, que després d’explicar que “els segles XIX i XX queden marcats per la industrialització del tèxtil” donen l’opció de trobar més informació. Havent clickat a l'enllaç és quan s’hi indica que el terme “esquirol” per a referir-se als treballadors i treballadores que no fan vaga prové d’aquest fet històric. Vaja, que se n’amaguen força... possiblement per vergonya... i no estic d’acord en aquesta postura, i menys encara si després del “+ informació” només hi ha 3 línees més.

I què voleu que us digui... m’encanta trobar tota aquesta informació per internet... quantes i quines coses s’arriben a trobar quan un les vol i les sap buscar... avui, en ple segle XXI, la informació és abundant, i diuen que “la informació és poder”... Per mi, però, no és la informació el que dóna poder, sinó el saber-la utilitzar, discernir-ne el seu contingut, i en cas de no tenir-la, saber com trobar-la. Ah!, òbviament, no donar-la quan es té també atorga poder, com donar-la de manera esbiaixada... o simplista... o incomplerta... o confusa... I darrerament, ens hem trobat molt d’això en la primera capa de la ceba mediàtica.. molts silencis governamentals, moltes manipulacions periodístiques, molts discursos sindicals d’eslògan, i també, molta amalgama de ràbia i indignació dels aturats i aturades i dels treballadors i treballadores contra el capitalisme, contra el govern de Zapatero i la retallada de les polítiques socials, contra els bancs i l’especulació, contra els sindicats majoritaris, i contra un munt de coses més...

Cal gratar fins a la segona i següents capes per a trobar, si interessa, algun discurs una mica més elaborat, arguments i conceptes complexes que em justifiquin quina decisió personal prendre sobre el 29-S. I amb els deures fets al llarg d’aquests dies (webs, butlletins oficials de l'Estat, ràdios, premsa escrita i televisió, de tota mena i per a tots els gustos ) ho tinc clar: fugint de maniqueismes i etiquetes que no porten en lloc, m’empadronaré a Santa Maria de Corcó... digueu-me esquirol si voleu...

Hacienda Somos Todos F.C.

Moment d’enfrontar-se amb la dura realitat...Tot preparat, les declaracions dels anys anteriors per a pistar, el programa PADRE (Programa de Ayuda para efectuar la Declaración de la Renta en España) descarregat, una web d’ajuda per a fer la declaració, i el puto número de referència que vaig haver d’anar a buscar a l’oficina d’Hisenda d’Horta aprofitant el dia de pont... i no hi havia altra manera d’obtenir-lo... així que em vaig carregar de paciència i ràdio per veure com al llarg dels 45 minuts d’espera a la màquina de fitxar no feia més que passar-hi gent... però tothom d’entrada... el colmo, la darrera, a qui tampoc no havia vist fitxar al sortir, i sortir tampoc, que a sobre, després de fitxar al min 35 de la meva espera s’està 10 minuts més xerrant amb el segurata... quan vaig marxar, al cap de 5 minuts més, no hi era ja... menys mal...

Mode concentració, i faig doble click a l’icona del programa... surt automàticament en castellà, i miro si es pot canviar. Efectivament, es pot canviar, però no ho faig, em fa més ràbia fer-la en castellà... em creo un ells més fàcilment identificable...

Començo les primeres passes que m’indica el programa, Prova1 és el nom, i endavant. Que no tinc fills, que no tinc gent a càrrec, que sóc solter, masses coses vol saber ja això... Vinga, hora d’escriure la referència i descarregar les dades automàticament... i com no, falla la cosa... no m’ho puc descarregar des del Firefox fàcilment... per sort, posen les instruccions per a canviar un “false” per un “true” de no sé on, i apa, tot com la seda... ara sí...

Em demanar si vull revisar les dades, vaya pregunta... of course... tot el que sigui revisar... encara que estigui tot correcte, sempre cal revisar... i en aquesta ocasió més, ja que no sé si s'han descarregat les dades d’activitats econòmiques... efectivament, no es pot, fer, joder... per això i només això els que han facturat alguna cosa no poden confirmar l’esborrany... i no entenc el perquè, les dades són correctes, però és d’aquelles coses que han de carregar els freelance, com els 300 de l’IVA, o el 036 del IAE... una creu més...

Ok, endavant doncs... sembla que un mai acaba de començar... trio l’opció complerta, amb tots els fulls i preguntes, hasta per curiositat, i ja surt la 1 de les 48 pantalles... collons, més que el Pacman... Sorprenent, com les dades personals ja les he introduït abans ja surten complertes, i més sorprenent encara, a la casella 101 surt que faig la declaració individual automàticament, serà llest el programa aquest...

4 caselles més i em paro de nou... Les caselles 105 i 106, la de la declaració a favor de l’església catòlica o a fins socials, no estan marcades… com si no sabessin on gasto el meu temps lliure, neurones, diners i riures... com si no sabessin d’on venen els meus ingressos… bé, tant se val... 106, però el més fort és el següent. En aquesta casella, la 106, hi ha una alerta que diu: “esta asignación es independiente y compatible con la asignación tributaria a la Iglesia Católica”. Ah caram... als qui donen a fins socials se’ls recorda que també poden donar a l’església... però als que donen a l’església no se’ls recorda que també poden donar per fins socials... que se’ns pixen a la boca o què !?!?!?!?!

Pàgina 6 de 48, això promet... ara toca “Declaració complementaria”... no en gasto d’això, gràcies... passem... i anem al tema gros, els "Rendimientos del trabajo”. Casella 102 “Retribuciones en especie”, no sabia que també s’havien de notificar aquesta mena de tractes... anyway, continuo... tot omplert, ja no és cap sorpresa. Arribo a desgravacions i veig que sindicar-se desgrava però col·legiar-se, si no és obligatori fer-ho (advocats, metges, etc.), no desgrava... i no m’acaba d’agradar... ah, i els litigis amb el “empleador” també desgraven... això és incentivar el conflicte social??? XD

Vuitena ja, “Rendimiento del capital mobiliario”... Què trist... vaya merda de xifra... en sé d’uns quants que la deuen emmarcar i penjar a la paret cada any enlloc del cap de cérvol com es portava abans... Següent, “Bienes inmuebles no afectos a activitades econòmicas, excluida la vivienda haitual e inmuebles asimilados”... clar, clar... next... I per fi, la puta merda que fa que no pugui confirmar l'esborrany, els “Rendimientos de actividades económicas en estimación directa”... i tant que me les estimo... Tipus d’activitat: la 5, la “otras”... Epígraf IAE: 776, DRES. LICEN. POLITICAS, SOCIALES, LETRAS. així, tot en majúscules... i pim, pam... 4 dades i de nou un epígraf que em sorprèn: casella 129 “Conjunto de provisiones deducibles y gastos de difícil justificación”. I la casella em surt plena, automàticament, sense tenir res a deduir, suposant, doncs, que sempre hi ha despeses de difícil justificació... com deuria ser la casella del Millet !?!?!

Cansat ja, poso el ratolí a l’alçada del botó d’acceptar, i en faig uns 30 de seguits... falta la 745, la trobo, poso el que correspon, i directe a la 760, la redefinitiva, la que importa.,pàgina 39 i... i se m'escapa un “cagun la puta”, fluixet, però un “cagun la puta” al cap i a la fi...

Hi ha dies...

... que un té el cap en altres coses... que exerceix rutines i va i ve, compleix amb escreix els compromisos familiars i els gaudeix amb tanta canalla, xerra i visita amics, amigues i amistats, i acaba fent amb ells i elles una birra, que passeja envoltat de molta gent i especialment d'una persona, que frueix de tanta ciutadania compromesa, i que es deixa fer i portar per les sensacions que el saturen perquè no té el cap a lloc... que s'està cansat de tota la setmana, de la mala vida o de la bona vida (segons com es miri), de la feina, de dormir poc, de viure amunt i avall... i hi ha dies que un espera i desitja el moment està a punt d'arribar... i tot va com la seda, les hores passen com segons, els riures van i venen, la música no para fins que surt el sol, i el sol és més brillant que mai... un dia de pim pam, de deixar fluir fins que per un segon la racionalitat torna... i t'adones que falta algo... "HÒSTIA !!! LES CLAUS DE LA MOTO !! ME LES VAIG DEIXAR POSADES !!!!"

I corres a girar i regirar arreu: el terra, els racons, prestatges i calaixos, i també aquells indrets on es mira quan un està començant a desesperar (les sabates, les escombraries, la nevera...). Fa tot això fins que esclata el crit i el pitjor dels presagis pren força... tres segons i al carrer amb el coet el cul per a veure si encara hi són... com si després de 24 hores no haguessin tingut temps de res els/les malfactors/es... però les claus no hi són, i la moto sí... Ostres !!!! Mires al voltant i res... i refàs el camí, mires entre els cotxes i els contenidors, visites de nou el bar on has estat fa unes hores, i penses si l'has deixat dins del cofre... i per moltes voltes físiques i mentals que dones, res de res...

Capficat tornes a dalt a remirar els racons i indrets insòlits d'abans, i fins i tot algun que no has visitat anteriorment... com si per art de màgia poguessin aparèixer... i un cop recomprovat, cap al carrer de nou... a fer el mateix... 2 vegades el mateix, mètode per davant de tot... i si hagués calgut una tercera, s'hagués fet, serà per mètode... Però cal perquè la màgia esquiva dels calaixos, de sobte, apareix en forma de paper enganxat a la moto...

No feia ni 10 minuts havia estat allà, i el paper enganxat a l'argolla de les bosses que es posen al mig de les cames no hi era... no mh'ho podia creure... les faltes ortogràfiques no fan mal als ulls,que es senten emocionats... mirada a dalt per buscar la placa del carrer Viladomat i miro les façanes de la vorera esquerra... no hi ha cap cartell d'aquells de pàrking... el típic cartell blau o les fletxes blanques i vermelles... m'acosto a la primera entrada de parking, privat entenc, i pel mirall veig que hi ha una petita cabina... potser és aquí... baixo la rampa i trobo un home, d'uns 60 anys, bata blava (un bluecollar autèntic)... "Mire..." no sé perquè, però em surt el castellà... i a la vegada que li explico el què, li ensenyo el paper arrencat del calendari, mes de maig... afirma amb el cap, només se sent la ràdio perquè ell no diu res... es regira les butxaques de la bata, com estona abans havia fet jo als pantalons... i les treu, me les dóna, i es mostra en pau, somriu i em fa que m'aparti amb la mà... jo faig el contrari, im'acosto i li dono la meva... li miro als ulls amb esplèndida gratitud i em retiro confiant, de nou com mai, amb la bondat de l'esser humà... refaig de nou el carrer per pujar mentre em miro la moto amb especial estima i pensant en aquell home...

Pujo i explico l'anècdota per a tranquil·litzar el personal... i repasso mentalment les poques imatges de la meva memòria que no són els ulls del conserge... el calendari gros a la paret de la dreta, juny, un petit llit amb una manta força vella, un petit armari, la taula amb una tele d'aquelles dels 80's que segur que no té ni comandament a distància, un radiocasset, uns passatemps. al taullel que té vidres fins al sostre, un rellotge... duia ulleres, calb, pell força fotuda... ulls marrons... potser tenia 65, no 60... portava uns bolis a la butxaca del pit esquerra, d'on es va treure les claus... i penso en com ha de ser la seva vida, i que es mereix algun detall més que els meus ulls brillants i una encaixada de mans de cavallers... un home de vida solitària, possiblement mut, ja que no va dir res de res en tota l'estona i el meu gràcies es podria merèixer ser respost amb algo més que un subtil moviment amb el cap per mirar avall en forma d'acceptació... una vida solitària i acompanyada de la ràdio i la tele, els revistes i diaris, el temps en forma de rellotge i calendari i tot d'elements per a matar-lo... i per la gent que es guanya la vida matant el temps de manera honrada, no com alguns que tots coneixem... per aquesta gent, un vot a favor... però sobre tot, sense cap dubte, un vot a favor pel crack, per l'home que va recollir les claus, que va escriure una nota tant bonament com va poder, que va confiar que les inclemències del temps no s'endurien el paper tant precàriament agafat, que va confiar en que només el propietari de la moto veuria el paper o que la gent que el veiés no l'agafaria si no era la seva moto, que va ser una bona persona i va creure que també hi ha bones persones per qui fer aquesta mena d'actes... per ell, pel conserge del primer pàrking que hi ha al carrer Viladomat a la vorera esquerra, un gran vot a favor !!!!!

Ara bé... dubto en el regal a fer-li... si et plau, dóna'm un cop de mà... vull fer-li un regal que li "arribi" una mica dins de les meves possibilitats, clar... que li "arribi" com a mi i segurament a tu t'ha arribat aquesta història... i encara no sé el què... i tu? què li regalaries? es necessiten idees !!!!

Al Poble Sec hi ha de tot !!!

Felicitats per la gran festassa del passat 12 de juny i que durà fins el 13 !!! XDDD

Jugar amb foc...

I no preveure, entre d'altres, que els barris on més es votaria són els barris per on passa la Diagonal i on no tens gens mobilitzades les teves bases a diferència dels contraris... acaba cremant... ho diuen els clàssics... i només queda assumir responsabilitats... responsabilitats dels que han estat claus en dels errors i problemes de tot el procés, dels que no van calcular correctament els riscos des del govern i des dels partits, dels qui els van calcular i no ho van dir, dels que s'ho han carregat perquè sí o per oposició despiedada al govern, dels que s'han vist decebuts pel procediment i/o pels resultats de participació ja que creuen en la democràcia directa i/o la governança, pels que diuen A (o B o C) i després en la blogsfera tot el contrari... L'error s'ha pagat, car, no sabem com de car, però car... i el pitjor és que sembla només el primer dels pagament de la targeta de crèdit... l'any vinent toca passar per caixa una altra vegada... I és on la intel·ligència em genera pessimisme, però la voluntat optimisme... i on finalment el concepte crisi es transforma en oportunitat... confio en que aquest cop hagi servit d'alguna cosa, per fer les coses millors a parir d'ara, tots plegats, mani qui mani, no ho faci qui no ho faci... i és que no tinc clar qui ho farà, ni qui vull que ho faci... Diria que ara mateix com a politòleg i ciutadà pateixo la síndrome del ginecòleg... com? no us l'he explicat mai? La vaig escoltar per primeva vegada de la boca de'n Francesc Marc-Àlvaro en la presentació del seu llibre "Ara sí que toca" a l'ICPS al 2003. La síndrome del ginecòleg és la següent... entengueu que un ginecòleg ha de veure per motius laborals el que ha de veure... palpar, mirar i analitzar moltíssimes, de tota mena... però pobre, per protegir-se, no ha de sentir cap morbositat perquè seria insofrible... aplica criteris objectius, científics, racionals, freds, professionals... ara bé, l'home, sí que ha de trobar morbós el de la seva dona (o amant) quan està amb ella... s'ha d'excitar, tornar a desitjar, sentir atracció i aparcar totes les barreres i distàncies que necessita com a professional del tema... i, com podeu suposar, no és fàcil... diria que tinc això mateix... en breu em cridaran "al llit" per a votar, i encara no he valorat si aquest error val 4 anys d'oposició o no... si aquest error mereix donar pas a altres opcions encara que siguin ideològicament contraries a les d'un servidor i també hagin comés errorse en aquests dies... massa "perspectiva" potser, i ara cap em dóna morbositat... i tinc un any per posar-me les piles, per que ells me les posin també... uns quants ja han assumit part de les responsabilitats, una petita passa per tornar a creure-hi...

1 de maig

Avui s’ha celebrat la primera sessió presencial del XVI Fòrum “La primavera de les Associacions” a Torre Jussana que organitza… um... bé, és una mica complicat d’explicar qui ho organitza, no ho tinc massa clar encara… bé, sí tinc clar que “gaudeix” a la vegada que “pilla” organitzant-lo… però no qui ho fa… Total, que avui ha estat “dia gran” al curro, de matí de despertar amb un somriure, un manolo que no era manolo, un matí caòtic entre sensacions positives i negatives de la nit anterior, de sensacions negatives i positives pel que vindria a la tarda… una tarda amb un xic de nervis i ambient de gala, de canvis d’urgència amb genial solució i d’un Maresme lliure i tropical amb campanya electoral pendent, de canya abans de dinar i de mitjana després de tot, de nuesa i fred malgrat la roba… un bonic dia… uns/es bons/es companys/es que han posat el coll i la cama com qui més i que haguessin canviat ràpidament el micròfon com a bons professionals si el Pep Montes ho hagués requerit, una bonica sala malgrat tot, i també, una bonica jornada amb coneguts, i una jornada de reptes per les moltes novetats 2.0 i tecnologia audiovisual d’autosuficiència… novetats per la il·lusió, per les bones esperances, per la qualitat de tot plegat…

Finalitza l’acte un amic, un referent personal en forces coses, un lletraferit. En Pep parla d’innovació, de canvis, de radicalitat, d’aposta i confiança, d'obertura de finestres i llums, de l’Ateneu en majúscules de la capital, de professionals de la gestió cultural (com no?), i fins i tot de donar de baixa associacions quan els seus objectius no siguin assolibles o abans que morin d’inanició. Entre la seva intervenció i l’inicial d’inauguració dels alts càrrecs i representants associatius, en Xavier Godàs ha disposat també de 50 minuts més el torn de preguntes amb la primera intervenció en directe via Facebook, gràcies Neus! Pels que no l’hàgiu seguit o tingueu ganes de participar del post-partit, no ho dubteu !Facebook i Twitter !

Exemplar salt de l’acadèmia a la pràctica, doctor d’allò que a alguns ens costa explicar, una aposta segura per alguns, una aposta de confiança cap al seu equip pels altres (gràcies, això no va amb el sou), una descoberta per alguns altres també… Parla de coses conegudes, de Rosa Parks, i de Nimby’s, compara la mili amb la comunió... se li pregunta sobre Putnam com s'havia fet anteriorment pel FB, i sobre la democràcia directa... exposa sobre l’individu i el col·lectiu, cita a Galbraith regirant el títol del seu llibre més conegut, i malgrat parlar de la seva obra, no esmenta a Olson.

Marcur Olson, economista i sociòleg, teòric racionalista sobre els grups de pressió, sobre l’acció col·lectiva, sobre la comunitat i sobre els càlculs dels beneficis i els costos de la participació, com a bon racionalista, ja ho he dit abans. En la seva obra Teoria de l’acció col·lectiva, a la que ha fet referència en Xavier, parla dels Free Riders, de càlculs matemàtics sobre la suposada importància efectiva que pot tenir la participació d’un sol individu en una acció col·lectiva que reivindica millorar la societat, millores que gaudirà aquest individu també malgrat no participi perquè calculi que és un individu sense pes marginalment respecte el col·lectiu com a regla per analitzar la participació social (ho he intentat explicar el més “normal” possible, espero haver-me fet entenedor). I parla també d’incentius de dues menes.

D’incentius selectius positius per aquells propers, els que participen, els que s’impliquen i es mullen el cul... de premis, de qualitat, de reconeixement, de servei, d’agraïment... i això ho teníem... i parla també d’incentius selectius negatius per aquells que no participin, no s’impliquin o no es mullin, de control social envers els que es vulguin aprofitar sense participar, els que menteixen donant esperances i després abandonen el vaixell després de recalcular el seu pes marginal en aquella acció... i m’ha fet pensar en la tristor de la marginalitat, del sentir-se el “+1” i no la “n” del “n+1” matemàtic... però la primavera no és això, les associacions no són això, són l’1+1, i multiplicat per n... i s'ha de dir ben alt. En resum, un gran dia, i un vot a favor de la gent que fa pensar!

L'art de fregar el carrer

Passejo dissabte passat de bon matí per Tarragona tot observant façanes desconegudes, aparadors plens de roba esperant a ser comprada, llums de Nadal tradicionals (no de disseny com a Can Fanga) i mirant de tant en tant a terra per no trepitjar allò dels gossos, que sí que és comú en les dues ciutats... Tot d’una, en un d’aquests breus instants de mirada baixa, m’adono que el carrer té tonalitats de gris diferents: unes llambordes brillen i altres no... Continuo caminant procurant no trepitjar la brillantor del carrer Unió per no embrutar. Poc després, una dependenta surt d’una de les botigues amb un cubell a la mà, i es posa a fregar... Potser perquè fa temps que no visito els carrers a l’hora de sortir el sol o potser perquè els serveis de neteja municipals cada vegada ruixen més els carrers amb aigües freàtiques, el cas és que fa ja temps que no veia in situ aquesta situació... Tinc la sensació que ja no s’escombra el carrer per treure les fulles dels arbres, ja no s’agafa el motxo per a humitejar els xiclets fins a poder-los desenganxar, ja no es tira l’aigua bruta carrer avall entre la vorera i l’asfalt sortejant les rodes dels cotxes i formant curses de burilles de cigarretes...

Sí, és cert, la noia ho feia per obligació, encara que em costa imaginar una clàusula en el contracte que ho especifiqui. Possiblement per això no hi posava massa entusiasme... Tot el contrari de les persones, majoritàriament dones, que no fa tant el netejaven per un estrany plaer, el de fer lluir la casa per dins i per fora, pel goig de tenir el tros de carrer més net que el del costat, la satisfacció de tenir cura d’una part de tots que se sent com a pròpia... El que en els països del nord representa engalanar els finestrons a peu de carrer; ha casa nostra ha estat tota la vida el fregar-lo. I malgrat que l’esperit de comunitat cada vegada és més baix, malgrat que som més “jo” i no tant “nosaltres”, més “líquids” i menys “sòlids”(com diria la literatura), malgrat tot això, encara hi ha qui ho fa. I no parlo dels professionals com ara dependent/ses, vidells/es o persones que netegen oficines i ho han de fer “per contracte”, sinó dels que posen llums de Nadal a les finestres (he dit llums i no Pares Noels, que consti), dels habitants del veí carrer De la Murtra que han posat flors i plantes a cada tram d’escales, dels que pengen la bandera del Barça al balcó quan guanya algun títol i dels que encara practiquen l’art de fregar el carrer...

Parlo de la bona gent que s’esmerça i hi posa saber i tradició en cuidar, com he dit abans, una cosa que és de tots i la sent com a pròpia, encara que només fregui 3 de les 6 llambordes del carrer. Per a tota aquesta gent... un vot a favor.