Els petits canvis són poderosos

Avui sembla pel Telenotícies de Tv3 que és un dia especial... no només li claven 3 milions d'euros al Matas per a no entrar en presó provisional, no tant sols el sincrotró Large Hadron Collider ha reproduït el moment del Big Bang (Els 4 de Big Bang Theory deuen estar flipant), sinó que a més de tot això... avui ens tornàvem a unir com a país que mola molt de lo modern que és, i no com el país unit pel cabreig arrel de la nevada. Avui ja no hi ha gairebé televisió analògica, hola TDT. I és un gran què, sembla... Bé... és cert que aquest canvi tecnològic ha afectat a gairebé totes les cases del país, i fins i tot a algunes les ha afectat a totes les habitacions... Però també és cert que ja fa temps que algunes contrades del país no la reben... Avui només s'ha apagat el repetidor de Collserola, torre que va fer el Foster* pel '92 . I ja se sap... Per Tv3, quan Barcelona tus, Catalunya es constipa. 4 milions d'habitants que "s'apaguen" ara, quan al juliol del 2009 en van ser 3... Per aquesta diferència tant soroll? O és coorporativisme de periodista? Ser el final del procés és més important que l'inici? Mira que em sento barceloní sovint, sobretot quan fa solet bo, però aquest centralisme a vegades no l'entenc... i no m'agrada... i ja no us parlo de l'oportunisme polític... una llàstima...

Bé, tots aquests han estat els grans canvis, cert... però ja n'hem passat uns quants des que existeix la TDT... de fet, han cohexistit durant molt de temps, i dins de la mateixa tele i sense pegar-se, eh !! Que quins canvis? Hombre... Conèixer Intereconomía i "El gato al agua", un gran què, ja sabeu... Tornar a veure els capítols de Aida repetits a FDF està bé, els Simpson i les series de Neox, el 3/24 i, especialment, el Monegal repetit en totes les teles locals que enganxo... Tot això està molt bé... Però el primer i gran canvi no té paraules que el puguin definir: Canal Barça TV, el número 10 a la meva tele, com els cracks (recordo que un tal Cristiano no el porta). Sí, en sóc fidel seguidor, m'encanta reviure els millors partits, les entrevistes del "Quadrat Verd", la història i les tàctiques de l’"Escolta Míster", El "Porta 104" (programa sobre les penyes, quina feina que foten, coi...), "El Marcador-El postpartit" (essencial pels dies que no el veig), els partits del futbol base, les seccions... llàstima però de "La nit del Lloro" i de l'Òscar Garcia comentant-ho tot... Però Bé... Bona feina de l'equip que dirigeix el bo d’en Vicent Sanchis (incansable contertulià de nombroses ràdios).

Aquest ha estat el meu gran descobriment... però en algun moment tocarà de nou adaptar-se... tot el que envolta a l'aparell com a tal ha evolucionat molt i fins ara hem viscut molts de canvis... el Teletext (tecnologia obsoleta ja al nèixer), el Dual, res de donar cops quan no es veu bé la tele perquè costa una pasta i són superdelicades, de Beta a VHS i de VHS a DVD (desconfieu dels qui encara tenen un VHS a casa), més estones perdudes fent un zapping (coi, hi ha molts més canals), escoltar la ràdio per la tele... I quan fotin les bateries de liti, oblideu-vos de donar dos cops a la tapa a veure si recuperen energia, que viuran més que nosaltres... Canvis que potser ni fu ni fa, que no han representat massa, o potser sí... però n'hi ha un que em sabrà greu perdre... pateixo per una escena de sobres coneguda... aquesta:

- "Coi, no es veu bé la tele..."
- "Això és d'ells... a veure, canvia de canal..."
- "No funciona cap canal..."
- "Això deu ser de l'antena..."

Aquest diàleg que tants cops. s'ha reproduït, està a punt de desaparèixer.. ara s'haurà de dir:

- "Això deu ser de l'antena... o de l'aparell de TDT"

I em sap greu, però no serà el mateix... afegir aquest pedaç trenca la màgia, la rima i la mètrica... es fa llarg i difícil de pronunciar... amb el risc afegit de deixar anar uns quants capellans al final amb tanta D i T... Però tampoc em preocupa massa, eh... ja trobarem una altra frase que faci història, la trobarem...

* Senyors/es precandidats/es (la costum de posar /es) a les eleccions del Barça que llegeixen diàriament el meu blog, què faran amb el projecte del Foster dels colorins si guanyen? Una respuesta quiero.

Jace Everett - BAD THINGS - BSO de True Blood.

Pel primer "Remote Acces Governance and Public Administration, España"... tanca els ulls i escolta la veu, com m'has fet tu avui...
per tu...

Què gran...

Sí senyor/a...

que la vida va com va...

Feina bruta...

Hi ha feines no massa agraïdes, no perquè costin de fer, sinó perquè poca gent dóna les gràcies als qui les fan. Tots/es els/les cracks, tot/es els/les grans genis, els/les VIPs de la història, tota l’elit del món mundial i part de l’altre, tots, han estat recolzats i ajudats per persones que han fet la feina bruta. Els becaris de la universitat, els/les espies assassins/es dels grans regnes medievals poden ser dos exemples... i és que “darrera tot gran home hi ha una gran dona” i també al rebés, o dos homes, o dues dones, i el que us vulgueu imaginar.

Però no només darrera dels i de les grans... també de la gent normal, de la gent humil, senzilla , com tothom vaja... que trampeja per anar fent i prou... Aquesta gent, també compta amb un exèrcit d’iguals que treballa per a procurar fer la vida més fàcils als altres... que triomfi la vida... obrint l'espurna per a fer el viatge somiat des de la infància, obrint la porta a deixar relacions enquistades, empenyent plegats tot fent una birra per a tancar portes i poder obrir d’altres, portant un café sense que l'haguèssis demanat en el moment que més el volies, promocionant a fer un salt i provar un canvi de feina sense ànim de lucre, o donant notícies que a ningú li agradaria donar en nom d'altres com a mostra d'amistat... Els/les qui fan notes o deixen caramels pels puestos per la setmana de l’amic invisible de la feina., gent que dóna un cop de mà i transmet energia, que curra 18 hores per la causa i de gratis si la massa social s’ho val. Homes i dones que regenten una farmàcia de 24 hores, que agafen un tornavís quan cal, gent que dóna bibliografia per un treball d’universitat i unes quantes hores de lectura per a veure què tal., perones que estan a les verdes i a les madures "des de sempre", cracks, que s'aixequen a tallar pernil, que abracen de veritat i miren als ulls quan escolten o parlen, que deixen pasta a familiars i /o coneguts... en definitiva, els i les que són plataforma per a afrontar el salt a l’eternitat feliç i/o a una simple alegria d’uns mesets... Ho fan de manera conscient o inconscient, amb esforç o senzillesa., i la majoria d’ells/elles de bona voluntat encara que també n’hi ha que són beneficiaris/es col·laterals o directes en algun moment... .El que vindrien a ser els amics i les amigues, vaja...

Clar, però, que també hi ha qui ho fa per diners. Com una manera de viure, però això no els treu honor. Tindran les mans brutes, però assumeixen que per anar bé, algú ho ha de fer "i a més jo me’n beneficio". En tenen tot el dret, clar que sí, els/les escombriaires, els/les butaneros/es, els i les que venen sexe, personal auxiliar de l’auxiliar del subauxiliar d’administració, les llebres dels i de les atletes, qui escriu els discursos a polítics... La majoria, amb el cap ben alt, fan de facilitadors de la vida a la seva manera... tant o fins i tot més que els primers a vegades...

Per tot/ess ells/elles, gent que fa la feina bruta, els que ho fan pels diners, i també pels que ho fan perquè senten que s’ha de fer, assumint-ho amb responsabilitat i valentia, sense esperar agraïment malgrat potser el necessitin, i a vegades fins i tot patint... per tota aquesta bona gent, un vot a favor !

Forever...

Good vibrations...

Tot reneix "si le aplicas la chispa adecuada"...

"Va mal follada"

Llegeixo aquest article de l'Empar Moliner, una crack per a qui va en aquesta ocasió el meu vot a favor, en el diari Avui * (sí, llegeixo alguns/es periodistes d'aquest diari):

Mal follada

Miguel Ángel Martín (gerent de l’Institut Metropolità del Taxi, entre altres càrrecs guais) ha escrit al seu Facebook que la periodista Mònica Terribas és una “mal follada”. És la manera que ha trobat per dir que el to de l’entrevista que li va fer al president de la Generalitat no li havia agradat. D’altres càrrecs del partit, per cert, l’han qualificat d’“interrogatori”. (Sembla una broma. I què havia de ser, si no?)

Fixin-se que en Miguel Ángel Martín no li diu que "folla malament". Escull la manera passiva, cosa que atorga tota la responsabilitat de l’acte al subjecte que exerceixi activitats amatòries amb la periodista. És cert que en Martín no coneix detalls de la manera que té de “ser fornicada” la Terribas, però se’ls imagina. I se’ls imagina per l’actitud que manté durant l’entrevista. Si hagués estat “ben fornicada”, l’actitud hauria estat una altra. Segurament, per a en Miguel Ángel Martín un exemple de persones ben fornicades serien Pedro Ruiz o Alfredo Urdaci (tot i que com que parlem d’homes i no de dones no podem estar segurs que en Martín, en aquest cas, també parlés en passiva).

Si en una empresa privada un treballador hagués escrit això d’un altre al seu Facebook no l’haurien renovat, per mal educat i curtet. En Martín és el nostre empleat. Cobra dels nostres impostos. El president Montilla (que de cap manera es mereix un defensor d’aquesta mena) l’hauria de recol·locar en un altre lloc més adequat a les seves necessitats especials. Per exemple, podria impartir tallers d’educació sexual als periodistes. No hi ha dubte que en sap. No només determina al seu blog si una periodista va mal follada, sinó que en la mateixa entrada escriu aquesta reflexió: “Doncs ho sento, però li ha sortit malament, perquè hem vist un IMMENS president Montilla”. Amb això ens demostra que ell sí que posseeix la tècnica acurada de la geisha. La frase no és res més que una mamada.

* Espero no haver comès cap delicte copiant l'article. Si algú de vosaltres ho sap, si us plau, m'ho dieu que ho trec !!!

Seguirem...

... gaudint d'aquest anunci abans dels partits, seguirem "trempant" amb la seva música, seguirem refrescant-nos la gola amb cervesa (San Miguel, per desgràcia), seguirem amb el ritual de la "tribuna reservada para seis" en el Bar Bodega Joan amb l'Andrés, el Túlio i la resta de cambrers/es titulars, seguirem trobant un full amb el nom del Ricard sense "d" sobre la taula com a reserva, seguirem compartint crits i cops al marbre, seguirem fumant i patint, seguirem entonant càntics i himnes, seguirem abraçant a la gent de la Penya Joan Gamper a cada gol important, seguirem fruint del millor jugador del món... Seguim endavant !!!

Por Esparta !!! AUUUUUUU !

Ja no ens tenen ni respecte...

Notícies de TV1 a partir de les 00:30 aproximàdament. La noche en 24 horas, portat per "Vicente Vallés, analiza la actualidad del dia", segons la informació que surt quan apreto el botó del comandament a distància ("mando" en català incorrecte) que l'altre dia dos grans amics que tenen la mateixa tele van descobrir. L'hora del temps, i una meteoròloga (no he trobat el seu nom, disculpeu) comença el seu discurs sobre la previsió per "demà" (recordo que el fan a partir de les 00:30, parlen doncs de dijous?). "Estamos aún bajo altas presiones que permiten tener un cielo despejado... habrán algunas nubes altas o muy altas por la zona de Madrid, Castilla la Mancha, Navarra, Aragón y la comunidad catalana...". Aaaaaaaaaah alerta !!!!!!(com el monegal de Polònia) COMUNIDAD!!!!

Després, però, per intentar maquillar-ho posen el nom de Girona en català... però... AL LORO!!!! QUE NO NOS EMBAUQUEN !!!! NOSALTRES NO TENIM NOM PROPI !!! NO TENIM IDENTITAT !!!!!!

Cabdells, fils i bufandes...

"Dibujen en un papel el camino de su vida... jueguen con cualquier elemento que haya por aquí... piensen en los hilos que hemos utilizado ahora... pongan en el dibujo los nudos que han tenido en su vida, las piedras, los conflictos, como los han superado... sientan qué forma tiene su camino, qué hay alrededor, qué sobra, quien, qué falta, quienes... pongan como han construido el camino... con qué herramientas... pongan lo que les plazca en su camino, porque es suyo…". Després de sentir aquestes frases una de les companyes s'ho medita dos minuts i ja ho té. D'un embolic, d'un cabdell, de molts nussos i conflictes, en fa una bufanda ben xula... bonica metàfora, sí senyora... un vot a favor del curs de Metodologies Participatives de SETEM i la seva gent !

Vot nul

De nit, hora de fer nones. La ràdio sonant fluixet, RAC 1 no té Competència i els Òscars no em deixen dormir. Ric amb el Justo quan explica com l'empresa d'espècies i conserves "Mani , la marisquería en casa" neteja les escopinyes a base de iaios i iaies sense dents que les paladegen totes... molt bo... fins aquí normal, però... HÒSTIA!!!! de sobte sento alguna cosa que em fa votar del llit. En aquesta paròdia genial, hi intercalen cançons sovint de caire folklòric, sovint de simpàtiques, sovint de sentides... però la d'avui ha estat ... indefinible (50:54 min)... m'ha desvetllat per complert... m'aixeco, escric la meva sorpresa, però veig l'hora... les 2 passades... és massa tard per a donar-hi voltes, així que torno a dormir. Ha estat massa dur ... Vot nul d'urgència. O millor, voto al Fary.

L'art de fregar el carrer (Epíleg)

Per què esperar a Barcelona 2022?


Mercy Jordi per l'enllaç al facebook!

Be runner my friend + Operación Chuletón = OK !

7'5 Km en aproximadament 50 min... comencem bé...

Mirar endavant...

No hi ha més cec...

La vista és un dels sentits més preuats… Cert és que la resta, com el gust, l’oïda, el tacte o l’olfacte, ens donen plaers immensos (el menjar, la música, l’escalfor, els perfums...) i fins i tot l’anul·lació, voluntària o no, d’algun d’aquests fa potenciar els altres provocant noves sensacions per la seva major intensitat... Però la vista ens permet ser conscient de nosaltres i del nostre entorn (en termes físics), i fins i tot quan tenim els ulls tancats veiem imatges no presents (com en els somnis o la memòria fotogràfica) o presents, com el color rosa de la part interna de les parpelles o les partícules de pols que neden per la còrnia. I els ulls no només són un òrgan d’entrada d’aquesta informació, sinó que també són uns òrgans d’emissió d’informació, quan plorem, quan piquem l'ullet, o quan mostrem (o cerquem) sinceritat tot mirant justament als ulls que considerem “el mirall de l’ànima”...

Aquesta darrera frase és tant sols una de les moltes que la nostra cultura popular ha dedicat a aquest sentit. Ara bé, la majoria d’elles el destaquen en un sentit negatiu, ens desvelen les seves trampes, el mal ús que en fem, els enganys i equívocs que ens genera, les il·lusions òptiques que de manera conscient, o no, absorbim: que si l’amor és cec, que si mengem més pels ulls que per la boca, que si mesurem “a ull” (sense precisió), que si et mira amb mals ulls, que si no et treu l'ull de sobre, que si mira per sobre de l'hombro, que si veiem la palla en l’ull d’altri i no la biga en l’ull propi...

Però no només la nostra cultura, per lluny en el temps que ens remontem (recordeu el mite de la caverna de Plató o que Déu nostre senyor tot ho veu i tot ho controla), en fa referència, sinó que també altres cultures de terres llunyanes el tenen en consideració. En el llibre La enfermedad como camino s’hi dedica tot un capítol a interpretar des del punt de vista “oriental” aquest sentit i, especialment, les seves malalties, de les més comuns del món mundial i part de l'estranger. L’astigmatisme, la miopia o l’hipermetropia estan arreu de la nostra societat i s’han normalitzat, esdevenint la seva solució fins i tot un complement estètic més, encara que augmenten les operacions d’ull per necessitat (com el cas de les cataractes) o pel plaer de no dur les ulleres i/o llentilles. La seva normalització, però, ens allunya de pensar i reflexionar sobre el perquè no veiem la realitat, perquè no "volem" veure la realitat, i què és el que no volem veure...

Per què és així, hi ha coses que no les volem veure, que ens fan mal, que ens mostren també com som nosaltres i ens remouen, i preferim fer la vista grossa, veure només allò que ens agrada, i mirar cap a un altre cantó... És tant gran el poder de la vista quan es combina amb l’ego del cervell que fins i tot, per tal de protegir-nos, aconsegueix fer una imatge de l’exterior a la nostra mida per no veure allò que ens sacseja o no ens atrevim a afrontar. Clar que també podem arribar a pensar que són els altres els que ens veuen malament., que "si no els agrada que no mirin" i fins i tot el "que mirin aquesta màscara" i així ningú em mira de veritat. I amb tot això, considerant que la vista ens enganya tant o més que la resta dels sentits, cal potser tenir en compte que hi ha altres maneres de veure, de sentir, per molt bonics que siguin els ulls... i és que no hi ha més cec que qui no vol veure...

Serà...

...que durant el finde tothom té temps per cuinar o serà la crisi?