Un públic complicat...

Arribo amb el coet al cul després del jurat del Metropol’his al cinquè aniversari del meu nebot. Cinc anys fa el Pol, viva mostra de superació personal des de ben petit i exemple de bondat i senzillesa. El panorama a l’arribar és, com diria el mestre Monegal, tremendo... més de 20 nens i nenes, amb els respectius pares i mares, salten com bojos en l’inflable amb forma d’elefant que hi ha. Aquests darrers s’ho miren des de la distància, és clar. Moment berenar i cap a dins, que arriba la segona estrella de la tarda: el pallasso.

El Pep, el pallasso, aconsegueix arrossegar a tot el "jovent" de l’inflable cap a dins del centre cívic amb tant sols un xiulet que sona una mica esquerdat. El que donarien molts/es mestres per poder aconseguir tant de cas tant fàcilment... Un cop a dins, els fa seure en rotllana de cara a ell i comença el xou. Utilitza tots els trucs de pallasso: vestimenta llampant, exageració gesticular, pronunciació incorrecte i desorbitada, el joc de la pregunta-resposta repetida fins que els nens es posen a esgargallemar-se en la resposta, equivocar-se expressament en algunes paraules... Tots els cops amagats funcionen i fan riure als nens i nenes malgrat ser un públic complicat...

Entre broma i broma anima la cosa amb alguna que altra cançó que fa ballar als nens, sols, en grup rotllo flashmove i per parelles... Cançons de nens (mireu allà dalt...) i versions per a no tant nens (balla morena, que tens el cul al final de l’esquena...), una mica de tot... Amb molta senzillesa logra que tota la canalla vagi a buscar als “adults” per ballar un vals, però a algun nen se li escapa un “ai, no...” Quanta sinceritat... Després de tot això, puja el Pol a escena. El Pep el coneix bé, són ja diverses actuacions junts, i xerra amb ell amb tota naturalitat... Li demana que canti un cançó i el Pol es llença: “Tot el camp !!! És un clam !!! “ Bé, ja sabeu com fa. Fa patxoca tenir un nebot així... Espontaneïtat fantàstica que dibuixa més d’un somriure entre els assistents que s’hi afegeixen al final de la primera estrofa. La segona estrofa no se la sap i es fa el silenci, ja arribarà.

L’hora dels regals, i el Pep li pregunta per quin és el número que té en unes targetes que li ensenya. El Pol diu l’u i de nou el Pep li pregunta... “l’u !!!!”, “Segur Pol?”, “síiiiiiiiiiiiiiiiiii l’uuuuuuuuuuuuu”, “vols dir?”, “l’uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu!!!” Ell sap que té raó i la defensa fins la mort, vol demostrar que el sap... La seva consciència li diu que és aquell número i podria estar debatent hores i hores si aquell és l’u o no... Per sort, la resposta és senzilla i no hi ha opció a debat, perquè la seva tendra tossuderia ens portarien a estar molta estona malgrat el cansament que ja va fent presència... Ni la cara de seriositat del pallasso el fa dubtar, potser perquè el nas vermell li treu versemblança. Entranyable convicció i defensa de posicionaments, des de la bondat, des de la innocència i la recerca de la raó, com en un debat viscut poques hores abans... Per sort o per desgràcia no sempre tot és tant clar, però cal tenir la mateixa tendra convicció i és de lloar qui la té, encara que els arguments i els recursos siguin la pataleta i els crits que fan acoplar el micro, com el cas del Pol...

Cada sobre amb un número correspon a un regal i un grup de nens/es i adults/es que els regalen. El Pep es descuida de presentar als “regalants” i després li pregunta: “són el teus cosins, oi?” Fa un “psssi...”, que dista molt del “Síiiiiiiiiiii” enèrgic que diu quan pregunta si el sobre dos són els amics del cole. Aaaaah... quanta innocència...

Acabada la ronda de regals, i cofoi de veure com li han regalat coses que li agraden ,arriba l’hora del pastís i la cançó de felicitació. Com no, la de Super Tres. Ja no recordo quina cançó es cantava abans per a celebrar l’aniversari, és el Windows de les cançons d'aniversari... Tanmateix, reconec que aquesta cançó ha aconseguit acabar amb l’etern debat sobre si l’estrofa era “et desitgem tots junts“ o “et desitgem tots (i el nom)” que feia tant mal a les oïdes. Té molt mèrit això...

S’acaba l’espectacle amb unes ballaruques més i el regal de globus amb formes pels nens (el darrer dels trucs amagats): Espases, flors, gossos i cors, el que ve a ser el nivell 1 de treball manual amb globus. Comença a dispersar-se la gent mentre els nens i nenes tot esverats i esverades juguen amb els globus, salten i criden... crec que ni en un concert de OI! es mouen tant... M’acosto per a felicitar-lo i em surt el periodista que porto a dins: “Pep, el pallasso neix o es fa?”. Vacil·la uns segons per acabar afirmant que el pallasso neix però que cal treballar-lo per aconseguir un espectacle rodó: “Hi ha coses que a vegades funcionen i altres no, depèn del públic, i has de tenir tota mena de recursos per si de cas, has de saber què dir i no deixar tot a la naturalitat i la gràcia que un té...”.

Marxo, arribo a casa, poso les notícies de TV3 i veig part del discurs del Mas en l’acte de la seva proclamació. Uns quants trucs i l'aclamen com els nens i nenes al pallasso. Quanta raó té el Pep...

Tot és possible...

"Si m'haguèssin dit de petit que em guanyaria la vida escalant i amb una espasa làser de joguina, no m'ho hagués cregut pas". Mestre Jedi

"Visca els frikis!" o La crítica de la crítica de la tele des de la mateixa tele on es critica

De lluny ve la nostra admiració per aquesta criatura del telehipòdrom barceloní i català. Sessions conjuntes d’anàlisi i riures, en directe, flotant (vegis PetaMonegal en el Facebook), o per xat, han convertit en aquest ratolinet en gairebé una deïtat de la tele. Per fi, i després d’una conversa en un bar ben proper a la seu de BTV, el Joan fa el pas: envia un mail, el dia següent rep la trucada de la Rocío, i ja ho tenim. Dimarts a les 20:45 a la plaça Tísner per assistir de públic a Telemonegal. Un vot a favor.

Entrem al temple del mestre i amablement ens atenen dues de les redactores amb un full per signar per tal de cedir els drets d’imatge a BTV. Enlloc diu res de sortir en altres cadenes o altres programes, així que si sortim a l’APM els empaperarem. 5 minuts d’espera en el hall de l’entrada, amb una màquina de raig X arraconada i amb una mica de pols, suposo que és per les grans cites. Les redactores repassen la llista i tot seguit s’endinsen en un despatx per a treure’n una safata d’entrepans de la pastisseria Vila, del carrer Maresme (una mica lluny d’on estem) i aigües Font Vella. Els presagis que ens havien explicat sobrevivents de programes anteriors es complien. Agafem un cadascú i en sobren uns quants. Ningú s’atreveix a repetir, no fos cas que pensessin que som uns morts de gana. Sortim a fora a fer un cigarret i apareix el mestre. Atenció, el mestre també fuma. Potser per la foscor, veiem que té un rostre i un bigoti una mica més pàl·lid que per la televisió. Ens criden per entrar, i ens donen les primeres instruccions (ningú ens ha dit que podíem agafar els entrepans, ho hem donat per entès i gilipolles l’últim): “Ara, a l’entrar, us heu de rentar les mans amb aquest sabó pel tema de la grip A, són les normes”. Primer moment de mirada de complicitat i somriure dissimulat.

Accedim a la normativa i entrem al plató, deixem les nostres coses en una cutre taula (la tele per dins és molt cutre), apaguem el mòbil, agafo boli i paper i prenem posicions. Els de davant nostre es col·loquen tots a segona fila, i nosaltres, ni curts ni mandrosos, ens posem a la primera, al costat del gran mestre, a succionar càmera. Primer moment d’anàlisi que el Joan resumeix perfectament en: 1) “me l’imaginava més gran” (el plató), i 2) “la gent no es posa davant per instint” (com si s’haguessin de protegir d’alguna cosa). Si es posen al darrera, no entenc perquè es posen alguns/es tant mudats...

Apareix la famosa Rocío donant les darreres instruccions: “quan faci així, aplaudiu”. Em sento com l’Infanta Elena. Se’n va un segon i torna amb la mítica ampolla de Vichy Catalan (poc català el nom, per cert) per deixar-la a la taula. Cau ja el primer pilar del programa, i és que l’aigua que hi ha dins no té gas. Reomplerta com en alguns bars? Sí, i tant... El gas fa venir pets i rots, i això, en un programa de tele, no es pot permitir.

Arriba de nou el mestre, aquest cop amb americana i corbata, però la camisa per fora, un dandy. Saluda i comença una ronda per preguntar d’on venim. Mentre fa la ronda, es queixa de la calor: “digueu que posin l’aire que m’estic fregint”. Segur que al Cuní això no li passa. Continua la ronda però l’interromp la connexió amb el Moixí, el de les notícies: “ara fem el nextcomming (que es noti que té estudis) i continuo”. Es veu en la tele de plasma i comenta “avui em veig molt blanc”. Ja ho deia jo...

Compara el terratrèmol d’Haití amb el que ha muntat Telecinco arrel de la denegació de TVE per portar a Karmele Marchante a Eurovisió, i es queda tant ample. Acaba de prendre nota dels nostres orígens i mentre repassa les anotacions dóna temps per a donar un nou cop d’ull al plató. Unes catifes molt i molt llardoses, una butaca francament incòmode, un cable que il·lumina el rètol del peu de la taula molt cutre i totalment visible, el plató del Sr. Bachs a l’altre cantó, la Rocío porta un pentinat dels anys 80’s, un marcador amb 38 minuts, i les bombolles del got continuen absents.

Comença el programa, Infanta 1. No en faré un resum perquè el podreu veure en les milions de repeticions que fa BTV i la resta de teles de la Xarxa de Televisions Locals (si no l'heu vist ja). Només destacaré algunes coses:

1. És un mestre: domina l’art de la retòrica en públic i segueix les indicacions dels manuals. Ets nerviós? Agafa una cosa amb les mans i així no les mouràs tant. Ell té un boli, no escriu res, però el passa de mà a mà, assenyala, el belluga, és el seu element fetitxe.
2. El que no mou a les mans, ho fa amb els peus. Alerta! el Monegal balla claqué sota de la taula. Remarca els accents amb els peus, marca el ritme de les frases picant a terra amb les puntes i els talons. I quan la deixa anar, fa una base rítmica de tres o 4 cops, com dient “Olé” (un bon amic picaria de mans i diria “pamiliconchi!”)
3. Ens queda el dubte de si llegeix el teleprompter (no veiem que hi surtin lletres), li xiven pel pinganillo o el paio improvisa. Perdó, el mestre.
4. Resultat del programa: 4 “endavant” - 3 “hombre”, i un incomptamble nombre de "Aaaah...." per a diferents casos: exclamació o fer temps per a mirar les anotacions
5. Interessant ruta de la primera part: de les notícies sèries, fins al porno de la Samanta Villar passant per lo de la Karmele que ja he dit. De la serietat a l’histrionisme. I quan arriba aquesta darrera part, deixa anar la bèstia que porta a dins. Memorable el moment on el mestre s’endinsa en aquests dos capítols. Repassa les possibles postures que podria haver adoptat la Samanta, i el públic riu, els càmeres riuen i la Rocio es tronxa encara que el cabell no se li mou un mil·límetre a causa de la laca. Se sap gran, i s’hi torna més encara fins a omplir tota la pantalla. Pel que fa a la Karmele, acaba amb un gir sorprenent, la defensa. Critica a TVE per incoherent i acaba confessant que van compartir classes de periodisme. Potser per això que té una mica de showman i acaba afirmant amb rotunditat “VISCA ELS FRIKIS” mentres fa un “xim pom” amb els peus...

Acaba la primera part i exclama: “m’he passat 9 minuts, això és horrorós!!!!!!” . Nou minuts menys pel Pitu Abril. Es gira i ens diu: “ara tenim un moment, us podeu aixecar si voleu”. No és que vulguem, ho necessitem !!! Tots d’empeu i ell marxa a buscar el convidat. Arriba amb ell i se’ls sent comentant els llibres que porta del seu programa “La Clave”. El xafardegen, repassen anècdotes, i mentre, la pobre Rocío fent senyals de començar. 5 minuts passen des que ella ha dit 30 segons. Ell és el mestre, ell és el crack, ell mana.

Anunci de Gran Via 2 i moment Infanta 2, també. Presenta el José Luís Balbín, pare dels debats polítics a les espanyes amb el programa "La Clave". Comença el massatge del mestre, però no un massatge qualsevol, no... Un massatge de 95 euros, a 4 mans, 1 hora i mitja, encens, Buda presidencial, música zen, oli perfumat i barnús. El Baldín, però, no deixa escapar l’oportunitat per a deixar un parell de bufetades a la boca d’uns quants dels que manen: “ los de la transición han pasado a una dictadura de oligopolios”, “los conversos son los más peligrosos” (es referia als exfumadors, però amb el seu passat televisiu en la Transició, segur que mirava més enllà). Entre el massatge, algun moment de caos en l’entrevista, que no està tant programada com la primera part.

1. La Rocio li diu al Baldbín que miri una tele lateral quan passin els videos per a poder-lo agafar de front. Ell no ho fa. Els càmeres es tornen bojos i casi piquen entre ells.
   
2. En Balbín no s’entera d’un tros de vídeo i el tornen a passar sencer. Es fa llarg, i el Monegal ho justifica per introduir el tema del debat polític en les cadenes privades, però no calia. L’atac de nervis que ha tingut el realitzador quan li ha demanat això no justificava aquesta repetició.
3. El Monegal fa referència al llibre que ha portat el Balbín i l’ensenya de refilón. A la Rocío li agafa el baile de sambito per a que ensenyi la portada a càmera. El mestre, de nou, no li fot ni cas.

I per acabar el moment més trist i més bo. El moment Papitu. Impressionant veure la Rocio, amb aquell pentinat, la mà alçada amb un retolador vermell i una pissarra velleda amb un nom: PAPITU. 6 minuts ha estat la pobre amb el cartell fent tota mena de gestos, i el mestre com si res. Per fi introdueix el tema, i el Baldín mostra la seva grandesa: “sí, sí... he oído a hablar de él, aunque he leído algún espectador tuyo que no entiende muy bien lo de tu pájaro ese...” . Sensacional... Per fi algú li diu a la cara la veritat, però no és plan d’aplaudir-lo. Joder, una vegada que sortiria espontani i ens tallem. Veiem el Papitu encara rient-nos del clatellot, i de sobte la Cati li fot una nova hòstia al Monegal. Li diu masclista, com al Cuní, per a tenir l’equip de redacció en femení. Una hòstia així no es pot deixar escapar, però ell calla, s'ho empassa, acaba el programa, agraeix la nostra presència, i improvisa una entradeta pel programa del Pitu que dura 3 minuts, temps que posa els pèls més de punta a la Rocío si això és possible. Es sobrepassa 5 minuts dels 31 previstos. Ja en sumen 14.

Moment Infanta 3 i últim, i recollim veles... A punt de marxar, però, amb una mica de morro acabem tenint una de les majors recompenses, la foto al costat del mestre. Ell, postura James Bond, braços plegats, mirada a l’infinit, nosaltres, simples badocs. Se sap gran, se sap mestre, i ho és, gairebé tant com el Joan.

Incógnitas

- Profe, profe... ¿Qué es eso de la felicidad?
- Mira, Pepe, no te lo sé explicar... pero si existe la palabra seguro que debe ser algo...

Kaoru Ishikawa

Va resoldre un problema amb unes espines i uns peixos i li van dir en català no normatiu i a tota llet: "Claru, així s'acaba!"; i se li va quedara aquest nom...

... el único argumento de la obra.

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde;
como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos;
envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

No volveré a ser joven - Jaime Gil de Biedma

Qüestió de noms...

No me’n puc estar. Arribo a casa després de jugar un partit de futbol sala. Perdó, després de perdre un partit de futbol sala d’una competició d’aquestes de poliesportiu. No faré aquí una crònica del partit, tampoc ha valgut tant la pena encara que ha estat renyit… El que avui, tard i cansat, em porta a escriure és un aspecte molt més important: el nom dels equips de futbol d’aficionats.

Entro en el poliesportiu Rocafort, escales avall i enfilo el camí de vestidors. Tots som un. Just abans, però, un taulell de suro amb les classificacions del tropocientos equips i les tropocientes lligues. Es juga a totes hores (hem jugat a les 22:00) i tots els dies (fins i tot s’inventarien la setmana de 8 dies per a poder posar més competicions). Pregunto el nom del meu equip, ser agent lliure té aquestes coses, i miro la posició. Últims amb 87 gols en contra i 23 a favor. Això m’alleuja, denota el tarannà de l’equip. Repasso la resta de lliga i se m’escapen diversos somriures… Noms sorprenents, noms sense gràcia, noms que diuen coses, noms sense significat aparent... Amb la vena analitzadora que porto casi sempre, intento classificar els equips, no pels partits guanyats i perduts, sinó pels seus noms:

1. Els equips que adopten noms serius: F.C. Ciutadella, Atl. Ciutat Vella, Condal Sport Club, Eixample United…
2. Els equips que modifiquen els noms serius: Recreativo de Juerga, Aston Birra, F.C. Barrigona, Inter de mi ano…
3. Els equips amb identitat: R.C. Maderos, Casals de Sords, Ramones, Proyecto Hombre, Los Simpapeles F.C. , Rincón Gitano, Rincón Latino…
4. Els equips amb patrocinadors (més o menys serius): Tecnocasa, Rest. Marcelino, Ovella Nergra S.Miguel, Calzados Lima…
5. Els equips que van a passar-s’ho bé i prou: De buen rollito FC, Pink Panter United, Alcoholic Dreamers, Hacienda somos todos, Submarino Descapotable, F.C. Entrecots, Mai la toquem, Sparring, Van Gaal forever, Racing Farlopa…
6. Els flipats: Pro-evolution, Brasil, Los mejores y punto…
7. Altres: sempre, en tota classificació, ha d’haver-hi un altres…

M’imagino la tensió del derbi del Rincón (Gitano i Latino), friso per veure el perquè el Van Gaal For Ever té un resultat tant negatifo, per comprovar si el porter del Tecnocasa és Fernando Tejero, observar si la defensa de los Ramones també canta… Ara bé, faria bé l’organització d’evitar un partit R.C. Maderos – Los Sinpapeles F.C. o un Racing Farlopa – Proyecto Hombre… no la liem ara...

Peazo invento la gaseosa !!!

Per què els extraterrestres han de ser més evolucionats que l’ésser humà? Quin ofici voldrien tenir aquests extraterrestres si visquessin a la Terra? Per què quan tens mal en un lloc sempre t’hi dones cops? Per què no donar importància a les coses més ridícules del món? Els Fesser, Javier i Guillermo (uns cracks), estripen tots els tòpics de la vida en aquesta pel·lícula emesa recentment per la TV sense publicitat (un minivot a favor per això). Sempre m'ha agradat aquesta peli, però sense publicitat el surrealisme de Dr. Slump i LSD encara sobta més. La continuïtat et desperta poc a poc tots els sentits i et permet descobrir, per molt que l'hagis vist abans, tot de detalls xorres que et dibuixen un somriure. Per les pelis de culte del frikisme intel·ligent, per les d'humor perspicaç i mordaç, per les que malgrat tenir personatges passats de voltes, els fa sensibles i entranyables. Per P.Tinto i el riure absurd, un vot a favor !!

Pd. “Siempre habrás oído que si los romanos inventaron no se qué... ¿los romanos? ¡Los romanos una mierda al lado de los Etruscos!”

Parxís

Surts, comptes, sort, barreres, endavant, colors, endarrere si no és exacte, se sap quan comença però no com acaba, caselles, cubilets que maregen, fitxes… i tot, per arribar a un lloc on et sentis “com a casa”. Si és que la vida és com el parxís…

Pd. gràcies per la BSO, reina !!

1 llibre, 65 cims, 1 repte. Us hi apunteu?

31 de desembre, celebració de cap d'any, regal d'amic invisible, magnesi i 1 repte pel 2010. Concretament 65 reptes per a conèixer millor Catalunya, per estimar més la terra (en els dos sentits). Alguns d’ells ja fets (Punta Alta de Comalesbienes, Turó de l’home, Pic de l’Infern, Puigmal, Matagalls...), altres sense especial interès d’alta muntanya ( Tibidabo, La Mola, Volcà de Santa Margarida...), també n’hi ha que estan pendents de l’evolució en l’escalada (Encantats, Cavall Bernat, Agulles d'Amitges...), uns quants de terres llunyanes i desconegudes (Serra de Cavalls, Massis dels Ports...), menys de propers però també desconeguts (Garraf, Montnegre...), un especialment desitjat (La Pica d’Estats)... Cims de tota mena...

Tots ells, els 65, en un llibre dels bons, tapa dura, fulls gruixuts , senyera en el cordat dels fulls...Vaja, un llibre dels que proleguejava el Molt Honorable (llegeixis amb lleugera parsimònia totes les lletres i omplint-se bé la boca) per fer país. Em sap greu reconèixer-ho, però de moment només n’hi ha hagut un de Molt Honorable. Bé, un bon llibre. Moltíssimes gràcies amic/ga invisible !!! ;-)

Com us deia, 65 cims per fer en el 2010. L’aventura em portarà a intentar-ho, sempre sota la premissa d’un gran amic que diu “no s’ha fet cim a una muntanya fins que no s’ha baixat i s'està en el cotxe tornant”. Segurament no seran tots, ja que no hi ha 65 caps de setmana a l’any, però sempre es pot fer una pròrroga pel 2011, no?. Què us sembla el plan? Us hi apunteu? A algunes? A totes? Concretem ja? Treu l’agenda !!!!!