Converses vàcues

Com un dissabte qualsevol està convocada una trobada d’amics i amigues per a passar una bona estona, xerrar, veure (els/les que arriben abans) com el Barça guanya a l’Espanyol de manera justeta, concretar coses per a les properes dates especials, fer uns riures i procurar revifar el gremi de la petita restauració nocturna… Més de 5 hores de converses després de menjar una “jamburguesa completa”, amb molta pleta ;-). Moments per a tots, per aquí, per allà, al billar, a la taula, als dards, amb una Guinness, amb moltes estrelles (aquestes sí), algun gintònic, pintes arreu i cocacoles per acabar... El lloc? El de l’homenatge a una de les grans cançons d’Iggy Pop. Qui? Els de sempre amb alguna baixa i alguna incorporació... Però hi hagi qui hi hagi,i per moltes hores que hi estem sovint, gairebé sempre ens acaben indicant l’hora de plegar encenent les llums i venint a recollir-nos la taula, molt subtil tot plegat... En aquesta ocasió la regla es compleix, i això ens obliga a posposar momentàniament, cal passar per caixa, les darreres fuetades de la nit a la part exterior del local... Lloc recollidet al bell mig de la city, amb aquell aparcament de motos i aquell banc tant estratègicament posats just davant de les escaletes. És aquest l’instant clau per determinar cap a on tomba la nit...

Darreres calades als respectius pitis abans de dispersar-nos, últims comentaris per reafirmar postures i discursos, esforç final per arribar al consens amb la metodologia de “al final, tothom acaba tenint la raó”... Aquest cop s’acorda també continuar la conversa en petita escala a casa d’una de les parelles presents, estimats i estimables oradors, tot i que a un d’ells, com és sabut, no li agrada quantificar les coses quan parlem de comportaments humans.

Ell, Ella (viuen junts i mengen alguna que altra perdiu a banda de pujar-se literalment per les parets), Jo i les ganes de compartir més estona. Primer un tentenpié, després uns quintos, anem a prendre posicions al sofà , manofacturem i ens disposem a continuar la conversa allà on no recordem que s’havia quedat. Acabem començant per l’inici, pel titular que diu “que fuerte…”, i tot seguit la voràgine d’interconnexions, els silencis de reflexió, els riures d’estupideses... Arriben els primers indicadors de la tos i la gana de xocolata... poc després, el tercer indicador, el de fer un programa de ràdio que reculli i exploti el millor de les nostres absurditats. Ella decideix anar a dormir i s’acomiada amb un indescriptible moviment de cames i braços... òbviament, ens dóna un nou tema de conversa i ens predisposa a llistar tot de situacions hipotètiques on es podria utilitzar aquell recurs d’expressió corporal, i quin significat tindria en cada moment... Hora de buidar, la nevera i la bufeta, i continuem xerrant... Sense saber com, casualitat o il•luminació, apareix el gran concepte de la nit: el borrissol del melic.

Com es genera el borrissol? Per què es genera? Té una funció vital? Per què són de diferents color? Cada quan es regenera? Quina és la seva composició? A les dones els hi surt també? Com potser que ens en surti el dia que no ens posem cap samarreta? Es queda tot allò al melic per la orientació dels péls de la panxa i el pubis? Com afecten els pircings a la seva creació? El tema és apassionant i desperta el record en el subconscient d’algun friki trobat per internet que col•lecciona borrissols, i algun power point d’imatges xorres amb aquests objectes amb braços i cames... Com quan passa al parlar dels polls, el parlar de borrissols ens impulsa als dos a posar-nos la mà a la panxa a veure si en tenim (sense intenció d’ensenyar-lo) i ens adonem del moment... un dels moments amb menys sex-appel d’un home. Una pràctica casi quotidiana, de cura personal, i resulta ser totalment contraproduent pels instints reproductors de l’espècie... Els riures impedeixen fer frases complertes i amb coherència, mentre continuem donant voltes, com un matoll qualsevol del far west...

Acordem que segurament és per la roba, que és majoritàriament una cosa d’homes, i que és una mica plaent la seva extracció possiblement perquè quan ho fem és perquè tenim temps lliure per a fer-ho... Ens imaginem a l’estiu a la meva terrassa estirats en una tumbona i generant borrissols, fent un concurs de llançament de borrissols, jugant a bales amb els borrissols... quin moment més patètic… Així doncs, l’element del borrissol ajunta la part menys sexy de l’home i també una de les pràctiques menys honroses per plaent que sigui... Possiblement ningú ho havia pensat abans, i això ens fa joia, alegria, ens fa sentir bé, profunds, ens puja l’autoestima al veure que (com els sociòlegs o els antropòlegs) sabem de tot, pensem que som uns penjats, i l’afegim a la nostra agenda mental de converses i moments compartits, molts en 15 anys… I aquesta sensació tant bonica ens la genera una conversa absurda, gairebé tant intranscendent com les que es tenen en la majoria dels ascensors amb els veïns, sense rellevància, buida de contingut, però plena d’amistat... Per la gent que frueix d’aquests moments, per la gent que els genera i amb qui els comparteixo, per a aquests tipus de converses, un vot a favor !!!

Pd. Lamento la llargada del post, però el tema, com veieu, dóna per molt... XD