Potser abans no eren camps però encara ara...

Carmel Rules !

Toquen bé aquests...

Continua la ratxa de concerts... aquest cop, un de solidari als Lluïsos d'Horta, lloc on malgrat les reformes les parets continuen tenint encant (el primer vot a favor). La causa, la Campanya contra la Fam de Mans Unides (segon vot a favor). 3 grups de música i un pregoner especial, al final els tabals van fallar... Sembla que no hi ha la gent que s'esperava, caldrà pensar com millorar-ho, però l'espectacle comença. El teatre, amb capacitat per 400 persones, comença a ressonar amb els "Sense sentit", que van forts i d'entrada es foten un Vertigo de U2... aposta valenta, però massa arriscada per ser la primera... són massa cadells encara... van fent i poc a poc van pujant de nivell i la claven més. I toquen de tot, cançons conegudes, cançons que les van conèixer el seus pares i fins i tot avis, i una cançó seva i en català.

Uns 45 minuts, i comencen els següents. Un altre estil, menys tocs de punk, menys tocs de xibeca, i una mica més de porros i una mica més de mojitos... i porten un saxo, això sí que és estil hòstia... A la segona cançó, amb la confi, diuen que fa calor i abaixen els llums... un to més íntim, més càlid, que permet al poc públic assistent perdre la vergonya i ballar una mica... to íntim que aprofita el guitarrista per a seure com a casa, posar-se la guitarra com li surt de la punta de... i cantar casi amb desgana... com a casa... només li faltava el porro i un sofà per ja sentir-se al 100% a gust... però compte, malgrat l'estampa de "paxorra", el paio tocava de puta mare... Bé, aquest va ser el comentari més sentit de la nit "toquen bé aquests!!". Surto un moment a fora per fer un piti i veig 6 persones més ballant... en el carrer també es ballava... certament, l'aïllament del local és 0 o 0,1 si es tanquen finestres, portes i porticons, els veïnat ho sent segur, són les 00:00... però no es queixen... molts d'ells són part de la família dels Lluïsos, avui toca concert jove i demà pasodoble per mi... una nit és una nit, i ja està... tot queda en família...

Faig la foto al cartell... em quedo amb el nom, The Good Samaritans (atenció al cover de After Midnight del Clapton, un altre vot a favor per ells), i torno a dins... Toquen Johnny B. Gode, sembla que no hi ha més cançons... acaba i diu el cantant que el grup d'abans també l'ha tocada prou bé... ha estat com un bis... bis que per cert no fan malgrat l'aclamació popular... acaben, donen les gràcies, i pleguen veles... moment d'incertesa, la presi estava fent de relacions públiques, i ens assabentem que el tercer grup, de samba, no s'ha presentat, ha donat "plantón". No contesten telèfon ni res... al final els tabals i el tercer grup són els que van fallar... no la música, no la solidaritat i tampoc l'ambient familiar del moviment ateneístic... i per això, un darrer vot a favor !!!!!!

De sempre (2 i final)

L’Antonio (el propietari del bar) s’acosta als aparells de sota la tele, porta un e-pen (però encara té una cadena que funciona amb cassetes). El posa i sona una cançó que no havia escoltat mai. Li pregunto al company, i sense vacil•lar respon: “Antonio Molina”. No me’n puc estar, i li pregunto a l’Antonio el nom de la cançó. El volum de la música o la llunyania l’impedeix escoltar-me a la primera i s’acosta. “La hija de Juan Simón” diu. Aprofitem l’avinentesa i li preguntem per la xurreria. Fa escassament un mes que la van treure, ho diu amb resignació. Fruit del vandalisme d’alguns que fan la mateixa ruta anteriorment descrita escalfant-se les mans amb encenedors per la nit, el propietari, ja gran, va decidir plegar. Ara l’han tret i hi posaran el quiosc que hi ha just al l’altre cantó de carrer. Però mai serà "quedamos en el quiosco" fins que no tanquin el Delicias. Torna al cap de 5 minuts amb la comanda que li hem fet, i ens explica que els cigalons sempre s’han fet amb ron, que les altres opcions són tonteries, i que les coses s’han de dir com s’han de dir. I un cigaló de Ron Pujol, un "molt honorable". L'escolto mentre em prenc el cafetó amb Baileys que m’acaba de portar al que jo he tingut la gosadia d’anomenar cigaló abans. Sí senyor, les coses com són, no per quedar bé.

Continuem fent-la petar fins a ser els darrers, per variar. Liquidem i ens conviden a 4 xupitos, by the face. Segur que amb la inversió prèvia feta per nosaltres no els ve d’aquí, peró és un gest que s’agraeix. De moment, en tots bars del Carmel on he birrejat m’ho han fet, serà una costum de sempre? Per rematar, l’Antonio mentre ens torna el canvi, segueix amb la historia dels noms, i ens explica que el Cubalibre sempre s’ha fet amb Bacardi. Però que també té el nom de “mentiritas” perquè Cuba mai ha estat “libre”. Ens fa riure, força, mentre la nostra ment ens porta inevitablement al dia que ens vam trobar allà, com ja sabeu, fa 5 anys.... Algunes coses d’aleshores no han canviat, possiblement la meva cabellera sigui el canvi més destacat... La desaparició de la cabellera i de la xurreria del Carmel...

Anem a casa seva, encara no hi havia estat. Entrem a una de les habitacions, regira entre caixes i em mostra, joliu, l’àlbum que vam fer a 2n de BUP amb els nostres noms en llatí. Li dic que jo també el tinc i que el Ricard també, i somriem recordant aquelles èpoques. Treballs absurds, hormones alterades, converses profundes, jocs imaginaris... hi ha coses que no canvien... Es fa el silenci mentre el desa i, observador de mena, repasso la llibreria. Com no, un munt de llibres sobre política, socialisme, utopia i enginyeria agrònoma. Repassem el present dels amics d’aleshores tot fumant un puro jamaicà mentre un poster del Ché, també fumant, ens captiva per a imitar-lo... Omplim els gots amb les Xibeques comprades en el bar abans de marxar. Se’ns fa tard, per variar, i els efectes de la nit són massa durs... Si hagués tingut esma per apuntar totes les frases absurdes tindria per un llibre de tres toms com el del Manuel Castells.

Hora d'acomiadar-se, però, malgrat el fred i la pluja, decideix acompanyar-me fins a la cantonada del Delicias. Una abraçada ben forta, i quedem en veure’ns més sovint, amb els veïns de muntanya, amb una estrella davant, com els vells temps. Perquè malgrat que canviïn algunes coses de les instantànies quotidianes, dels punts de trobada, dels paisatges, dels trets físics, dels noms i dels hàbits, algunes coses bones es mantenen, i un sent que són per sempre. Per totes elles, sí, també un vot a favor. I les que no es mantinguin, com diu la cançó d’Antonio Molina, nosaltres mateixos les enterrarem, però havent-les gaudit al màxim, que per això estan.

De sempre (1)

“¡¡Te lo juro, había una churrería !! ¿Pero dónde está la churrería del Carmelo? ¡Jodeeer!”, diu a l’arribar. Per variar, arriba tard, i m’ha permès 10 minuts per donar voltes cercant-la pels entorns de la Parròquia de la Mare de Déu del Carmel... Deu minuts que, per culpa del fred, la nit, el vent i la pluja, es van fer gairebé tant llargs com les 4 hores que el vaig estar esperant a l'escala del Capitol de l’Habana farà uns 5 anys… Les circumstàncies climatològiques ens van empènyer de pet cap a un bar. Aquest, i no cap altre motiu. Tot caminant un carrer pla, cosa que s’agraeix, xerrem de la mítica xurreria estratègicament posada al cim del port de muntanya. La seva olor endolcia tot el barri i era l’inici de la passejada rutinària de molta gent que els conduïa al parc i s’acabava de retorn en el Bar Delícias, tancat avui, per fer el vermut. Nota mental.: aquest serà el nou nom per a quedar en aquest lloc, “quedamos en el Delícias”.

Ha estat 6 mesos fora, a Moçambic, donant un cop de mà, ajudant. No és la primera vegada i no ha estat l’estància a l’estranger més llarga, però sembla com si les anteriors vegades no hagués canviat res del barri que ara ens és comú. Parla decebut, sorprès, donant les culpes a la crisi. 5 minuts de passeig i arribem al destí on em volia portar, obert tot i ser dilluns. Em comenta que aquell era un bar de sempre, res a veure amb el Barsovia o Amberes o com es digui... Entrem i saluda a l’Antonio que, com segur que fa cada dia, es pren un quinto llegint el diari rere el taulell. Demanem dues mitjanes, i ens porten dues Estrella, la de sempre. Ens porten també una tapeta d’olives gratis, com hauria de ser sempre. I per rematar, descobreixo que fins fa uns mesos hi havia un futbolin de 11 boles a 50 cèntims, com els de sempre.

La dona de l’Antonio es posa a cobrir de garlandes tot el bar. Cobreix amb molt estil els quadres, el calendari eròtic del 2004, les copes de campionats d’esports, la tele plana de tropocientes polsades, l’armari amb dels gots i les tovalles dels menús de migdia... Xerrem de tot, de res, riem molt, anem al passat, ens expliquem el present i els projectes de futur, com hem fet sempre... Per fi, una situació nova: ell parlant per telèfon mòbil. No me’n puc estar i li faig una foto... i em diu “no me gustan las cámaras con teléfono”. Les birres justifiquen aquest desordre i ens n'adonem, fem un somriure, i agafem els dos uns pistatxos que substitueixen les olives d’abans. Sí, ja sé que són festucs, però si el corrector del word m’ho accepta, jo ho poso. Passen les hores, i ens disposem a sopar alguna cosa. Mirem els plats de les fotos de fa 15 anys penjades a la paret, res de fotocopia plastificada o carta de pell d’imitació. Les opcions, greixoses totes. Demano un 4 però que em canviïn els bacon per alguna altra cosa. Per fi, una foto fa justícia del plat que em porten. No passa sovint...

Nota de l'autor: Degut a la llargada del post, el publicaré en dos fases. Estigueu alerta...