De sempre (1)

“¡¡Te lo juro, había una churrería !! ¿Pero dónde está la churrería del Carmelo? ¡Jodeeer!”, diu a l’arribar. Per variar, arriba tard, i m’ha permès 10 minuts per donar voltes cercant-la pels entorns de la Parròquia de la Mare de Déu del Carmel... Deu minuts que, per culpa del fred, la nit, el vent i la pluja, es van fer gairebé tant llargs com les 4 hores que el vaig estar esperant a l'escala del Capitol de l’Habana farà uns 5 anys… Les circumstàncies climatològiques ens van empènyer de pet cap a un bar. Aquest, i no cap altre motiu. Tot caminant un carrer pla, cosa que s’agraeix, xerrem de la mítica xurreria estratègicament posada al cim del port de muntanya. La seva olor endolcia tot el barri i era l’inici de la passejada rutinària de molta gent que els conduïa al parc i s’acabava de retorn en el Bar Delícias, tancat avui, per fer el vermut. Nota mental.: aquest serà el nou nom per a quedar en aquest lloc, “quedamos en el Delícias”.

Ha estat 6 mesos fora, a Moçambic, donant un cop de mà, ajudant. No és la primera vegada i no ha estat l’estància a l’estranger més llarga, però sembla com si les anteriors vegades no hagués canviat res del barri que ara ens és comú. Parla decebut, sorprès, donant les culpes a la crisi. 5 minuts de passeig i arribem al destí on em volia portar, obert tot i ser dilluns. Em comenta que aquell era un bar de sempre, res a veure amb el Barsovia o Amberes o com es digui... Entrem i saluda a l’Antonio que, com segur que fa cada dia, es pren un quinto llegint el diari rere el taulell. Demanem dues mitjanes, i ens porten dues Estrella, la de sempre. Ens porten també una tapeta d’olives gratis, com hauria de ser sempre. I per rematar, descobreixo que fins fa uns mesos hi havia un futbolin de 11 boles a 50 cèntims, com els de sempre.

La dona de l’Antonio es posa a cobrir de garlandes tot el bar. Cobreix amb molt estil els quadres, el calendari eròtic del 2004, les copes de campionats d’esports, la tele plana de tropocientes polsades, l’armari amb dels gots i les tovalles dels menús de migdia... Xerrem de tot, de res, riem molt, anem al passat, ens expliquem el present i els projectes de futur, com hem fet sempre... Per fi, una situació nova: ell parlant per telèfon mòbil. No me’n puc estar i li faig una foto... i em diu “no me gustan las cámaras con teléfono”. Les birres justifiquen aquest desordre i ens n'adonem, fem un somriure, i agafem els dos uns pistatxos que substitueixen les olives d’abans. Sí, ja sé que són festucs, però si el corrector del word m’ho accepta, jo ho poso. Passen les hores, i ens disposem a sopar alguna cosa. Mirem els plats de les fotos de fa 15 anys penjades a la paret, res de fotocopia plastificada o carta de pell d’imitació. Les opcions, greixoses totes. Demano un 4 però que em canviïn els bacon per alguna altra cosa. Per fi, una foto fa justícia del plat que em porten. No passa sovint...

Nota de l'autor: Degut a la llargada del post, el publicaré en dos fases. Estigueu alerta...