Frases fetes, frases de carpetes

“ Naaah… lo justo pa tapar agujeros”, ”el preu del marisc ha pujat un X% per aquestes festes”, “pido la unidad de las fuerzas políticas y los agentes sociales..”, "les llums de Nadal l'any passat m'agradaven més", “el jugador X ha perdut l’enllaç del vol i no s’ha entrenat amb l’equip Y”, “collons, quin fred que fot”, “Bon Nadal i feliç dosmilelquetoqui”... No, no ens en sortim... l’originalitat passa moments de crisi... malos tiempos para la lírica... Des de l’afortunat de la loteria fins a tots nosaltres, passant pel telenotícies que no sap com omplir de contingut el programa i el discurs del Rei d’Espanya, tots utilitzem per aquestes èpoques frases fetes que ja es podrien considerar pertanyents al refranyer popular. Per exemple, “no por mucho perdir unidad, tapas más agujeros” o “Per Nadal, a perdre avions mil " resumeixen perfectament l’esperit nadalenc...

Però no, les postals de Nadal no diuen coses d’aquestes... A la feina en tinc un bon munt, i gairebé totes parlen de desitjos, d’amor, d’il·lusió, de pau, de projectes (?), d’amistat... Pràcticament, els mateixos temes que els cutrepoemes que molts i moltes de nosaltres hem tingut escrits a la carpeta del cole o l’insti. Perquè... què cony en treiem d’escriure coses d’aquestes? D’on sortien? És veritat que les revistes d’adolescents, com la Super Pop, publicaven algunes frases al costat de l’horòscop? Els de la ESO ho fan encara? Tu t’havies escrit mai un poema tu mateix? Per què no se segueix a la uni?

Aquests i altres dubtes se’ns van plantejar, de nou, en un moment de conversa absurda... Una situació repetida però sempre nova, no com les felicitacions de Nadal. Les mateixes birres, les mateixes manofactures, els mateixos riures, però sempre diferent... Ens endinsem en el tema, i recordem aquelles èpoques... L’esforç mental, però, és infructuós, i ens disposem a cercar algun exemples en el senyor que ho sap toot. Dos segons, i un munt de frases al nostre servei. Alguns exemples...

1. Con cariño y cachondeo esta esquina te estropeo
2. Lema del estudiante : sacar la asignatura adelante, con el sudor del de delante
3. Dos palabras te abrirán las puertas: "Tirar y Empujar"
4. Algunas reglas del estudiante: No se distrae… estudia las moscas. No se fuga… le reclama en otro lado. No insulta a los profesores… les recuerda lo que son. No destruye la escuela… le da un toque personal. No se ríe… es feliz. Siempre tiene la razón… Nunca se la dan. No copia… Consulta. No duerme en clase… reflexiona
5. El cole es de todos ¡quema tu parte!
6. La vida es una barca, como dijo Calderon de la mierda
7. Donald es un pato, Mickie un ratón y yo soy una amiga que te quiere ¡Mogollón!
8. El que no ama por miedo al fracaso, es como el que no se suicida por miedo a morir.
9. Si estudiar da frutos, que estudien los árboles
10. Si alguna vez navegas por el ancho mar de la vida, acuérdate que tienes un puerto en el corazón de tu amiga

I la meva preferida...

11. Estábamos en un callejón oscuro, estábamos los dos juntos, te quité la parte de arriba, puse mis labios sobre tu boca y grité: Qué buenas estás coca-cola!!!

Proveu-ho de fer sense tirar-vos la coca-cola per sobre, a veure si podeu...

Per Nadal, el sexe, un bon regal...

Ja ha arribat el Nadal, per si no us n’havíeu adonat... La veritat és que no em creuria que no ho sabéssiu, però bé... Si, Nadal, moment de gimcanes familiars, de cues eternes, d’atiborramentes culinàries, de llums i colors, de regals... Regals de coses que potser no necessitem, coses que potser sí, coses que ens recomanen els propers, coses que ens anuncien per la tele... Curiosos són els anuncis de la tele d’aquestes èpoques... Ni tant sols per Nadal, suposat moment d’accions i sentiments purs i blancs, es deixen l’erotisme guardat... I això m’ha donat la idea de posar un post especial... Sí, ho sento... un experiment... L'objectiu: veure si un títol explícit genera més visites al blog... Els i les que normalment ja el visiteu, gràcies per la confiança, però els i les que només hi heu entrat arrel del títol... um... què dir-vos... heu caigut de 4 potes !!!! XD I ja que hi heu entrat, us animo a donar-li un cop d'ull...

Però bé, no us anireu amb les mans buides... Tot seguit poso un conte del col·lega Joan Vigó (amb el seu permís), personatge polifacètic, i moltes coses “polis” més (us recomano les seves fotografies). Membre de Progula (Iniciatives Culturals Innovadores) i guru en l’art de l’escriptura roja, enguany ha fet aquest conte per a felicitar a tot hom i tot don aquestes festes.

Amb ell us deixo... Que passeu bones festes, bones vacances, bones estones de sofà i manta, de sobretaula, de festa loca nocturna, d’amics i familiars, de "teatre"... i sobretot, a pecar molt !!! Tots, no us en deixeu cap, especialment la Gola, la Peresa i, com no, la Luxuria....Que com va dir el gran (en tots els sentits) místic rus Grigori Rasputín “se deben cometer los pecados más atroces, porque Dios sentirá un mayor agrado al perdonar a los grandes pecadores".

RECICLATGE NADALENC

Vaig ser conscient de la meva existència de sobte. El meu primer record és un tros de paper de plata davant meu. A un costat, un tou fragant de molsa. A prop tres congèneres, en aquest cas inanimats. Tan hieràtics com els tres pastors vora una foguera falsa, amb una petita bombeta vermella per fer veure que hi ha foc. Sí. Ho heu endevinat. Vaig prendre consciència de mi mateix en un pessebre, essent un be. Per què només jo? Per què un be i no el caganer, el rei Melcior o el bou o la mula? Per què la resta de figures no tenien vida i eren simplement plàstic? Preguntes retòriques en tot cas. Ni ho sé ni ho vull saber. L’única certitud és que estic fet de plàstic amb consciència pròpia. La vida s’ha d’agafar tal com ve; em sembla que la majoria dels humans en diuen conformitat, resignació, principi de realitat i altres conceptes que venen a significar el mateix si fa o no fa. Es veu que uns que es diuen filòsofs hi reflexionen a bastament des de fa segles. Potser si fos un filòsof podria escriure un tractat sobre el tema, un altre. Però no he estat cridat per aquestes altes missions i em limito a existir com a plàstic conscient, que no és poc i ja té prou tela per tallar.

La qüestió és que el pessebre on vaig formular de manera precària el meu particular cogito ergo sum era a un domicili. Un pis habitat per una família monoparental, formada per una tal Ginesta i una bessonada de crueltat inusitada, anàloga a la sevícia de qui els hi va posar els noms, relacionats també amb la diversitat botànica del país. La nena, Peònia; el nen, Espernallac. Un parell de salvatges que es dediquen a potinejar el pessebre tant com poden, a banda d’intentar dia sí dia també que sa mare mori víctima d’un atac de nervis arrel de les seves bretolades, dignes d’un hooligan alcoholitzat fins el deliri després de que el seu equip hagi perdut trenta a zero.

El dia de Nadal de l’any de la meva consciència marca un abans i un després en la meva vida. Després dels cafès i les copes, els adults estan mig estabornits per la ingesta massiva dels aperitius, l’escudella, la carn d’olla, el rostit i els torrons, a banda de les begudes pertinents i, en conseqüència, en un estat proper a l’estupor. La circumstància és aprofitada pel parell de monstres. L’Espernallac i la Peònia s’acosten furtivament al pessebre. El seu somriure malvat no fa presagiar res de bo. Acosten un aerosol de laca a un encenedor i la conjunció de tots dos ingredients provoca una deflagració considerable. La innocent representació l’epifania a Betlem esdevé Vietnam. Una onada de foc anorrea a tots els habitants del pessebre. Em cremo, em deformo i rebrego. Crec que si hi ha alguna cosa similar a la mort ha de ser aquesta. Perdo la consciència.

Més tard desperto dins una bossa. Comparteixo espai amb altres damnificats de l’Apocalypse Now domèstic i alguns envasos de plàstic. Hi ha moviment. Finalment ens llencen a un espai groc i enorme. Perdo el coneixement de nou. A partir d’aquest moment experimento un espiral confús, difícil d’explicar, un període de temps inconcret amb brevíssims brots de tèrbola lucidesa.

Torno a ser plenament conscient dins d’un paquet elegant. Sóc, però no sé què sóc. Tinc una nova forma que no identifico, d’un color fúcsia intens. Algú, sens dubte una dona, riu mentre obre el paquet que em conté. Una veu masculina li desitja bon Nadal. Un cop desembalat, premen uns botons que duc incorporats i experimento un agradable tremolor. Em toquen, em llepen, acaricio una pell suau i poc a poc vaig a parar a una cavitat calenta, lubricada i confortable, a la qual m’introdueixen entre esglais. Després els suaus vaivens esdevenen brusques convulsions, escolto un xiscle sord i finalment em treuen d’aquella cova pregona, tan sensual i agradable. L’home torna a dir bon Nadal. La dona, ara sadollada, torna a riure.

Penso que aquesta nova vida sí que és bona i no la de fer de puto be en un pessebre.

Joan Vigó © 2009

De sempre (2 i final)

L’Antonio (el propietari del bar) s’acosta als aparells de sota la tele, porta un e-pen (però encara té una cadena que funciona amb cassetes). El posa i sona una cançó que no havia escoltat mai. Li pregunto al company, i sense vacil•lar respon: “Antonio Molina”. No me’n puc estar, i li pregunto a l’Antonio el nom de la cançó. El volum de la música o la llunyania l’impedeix escoltar-me a la primera i s’acosta. “La hija de Juan Simón” diu. Aprofitem l’avinentesa i li preguntem per la xurreria. Fa escassament un mes que la van treure, ho diu amb resignació. Fruit del vandalisme d’alguns que fan la mateixa ruta anteriorment descrita escalfant-se les mans amb encenedors per la nit, el propietari, ja gran, va decidir plegar. Ara l’han tret i hi posaran el quiosc que hi ha just al l’altre cantó de carrer. Però mai serà "quedamos en el quiosco" fins que no tanquin el Delicias. Torna al cap de 5 minuts amb la comanda que li hem fet, i ens explica que els cigalons sempre s’han fet amb ron, que les altres opcions són tonteries, i que les coses s’han de dir com s’han de dir. I un cigaló de Ron Pujol, un "molt honorable". L'escolto mentre em prenc el cafetó amb Baileys que m’acaba de portar al que jo he tingut la gosadia d’anomenar cigaló abans. Sí senyor, les coses com són, no per quedar bé.

Continuem fent-la petar fins a ser els darrers, per variar. Liquidem i ens conviden a 4 xupitos, by the face. Segur que amb la inversió prèvia feta per nosaltres no els ve d’aquí, peró és un gest que s’agraeix. De moment, en tots bars del Carmel on he birrejat m’ho han fet, serà una costum de sempre? Per rematar, l’Antonio mentre ens torna el canvi, segueix amb la historia dels noms, i ens explica que el Cubalibre sempre s’ha fet amb Bacardi. Però que també té el nom de “mentiritas” perquè Cuba mai ha estat “libre”. Ens fa riure, força, mentre la nostra ment ens porta inevitablement al dia que ens vam trobar allà, com ja sabeu, fa 5 anys.... Algunes coses d’aleshores no han canviat, possiblement la meva cabellera sigui el canvi més destacat... La desaparició de la cabellera i de la xurreria del Carmel...

Anem a casa seva, encara no hi havia estat. Entrem a una de les habitacions, regira entre caixes i em mostra, joliu, l’àlbum que vam fer a 2n de BUP amb els nostres noms en llatí. Li dic que jo també el tinc i que el Ricard també, i somriem recordant aquelles èpoques. Treballs absurds, hormones alterades, converses profundes, jocs imaginaris... hi ha coses que no canvien... Es fa el silenci mentre el desa i, observador de mena, repasso la llibreria. Com no, un munt de llibres sobre política, socialisme, utopia i enginyeria agrònoma. Repassem el present dels amics d’aleshores tot fumant un puro jamaicà mentre un poster del Ché, també fumant, ens captiva per a imitar-lo... Omplim els gots amb les Xibeques comprades en el bar abans de marxar. Se’ns fa tard, per variar, i els efectes de la nit són massa durs... Si hagués tingut esma per apuntar totes les frases absurdes tindria per un llibre de tres toms com el del Manuel Castells.

Hora d'acomiadar-se, però, malgrat el fred i la pluja, decideix acompanyar-me fins a la cantonada del Delicias. Una abraçada ben forta, i quedem en veure’ns més sovint, amb els veïns de muntanya, amb una estrella davant, com els vells temps. Perquè malgrat que canviïn algunes coses de les instantànies quotidianes, dels punts de trobada, dels paisatges, dels trets físics, dels noms i dels hàbits, algunes coses bones es mantenen, i un sent que són per sempre. Per totes elles, sí, també un vot a favor. I les que no es mantinguin, com diu la cançó d’Antonio Molina, nosaltres mateixos les enterrarem, però havent-les gaudit al màxim, que per això estan.

Panegíric al seny català, al sentiment culer...

De sempre (1)

“¡¡Te lo juro, había una churrería !! ¿Pero dónde está la churrería del Carmelo? ¡Jodeeer!”, diu a l’arribar. Per variar, arriba tard, i m’ha permès 10 minuts per donar voltes cercant-la pels entorns de la Parròquia de la Mare de Déu del Carmel... Deu minuts que, per culpa del fred, la nit, el vent i la pluja, es van fer gairebé tant llargs com les 4 hores que el vaig estar esperant a l'escala del Capitol de l’Habana farà uns 5 anys… Les circumstàncies climatològiques ens van empènyer de pet cap a un bar. Aquest, i no cap altre motiu. Tot caminant un carrer pla, cosa que s’agraeix, xerrem de la mítica xurreria estratègicament posada al cim del port de muntanya. La seva olor endolcia tot el barri i era l’inici de la passejada rutinària de molta gent que els conduïa al parc i s’acabava de retorn en el Bar Delícias, tancat avui, per fer el vermut. Nota mental.: aquest serà el nou nom per a quedar en aquest lloc, “quedamos en el Delícias”.

Ha estat 6 mesos fora, a Moçambic, donant un cop de mà, ajudant. No és la primera vegada i no ha estat l’estància a l’estranger més llarga, però sembla com si les anteriors vegades no hagués canviat res del barri que ara ens és comú. Parla decebut, sorprès, donant les culpes a la crisi. 5 minuts de passeig i arribem al destí on em volia portar, obert tot i ser dilluns. Em comenta que aquell era un bar de sempre, res a veure amb el Barsovia o Amberes o com es digui... Entrem i saluda a l’Antonio que, com segur que fa cada dia, es pren un quinto llegint el diari rere el taulell. Demanem dues mitjanes, i ens porten dues Estrella, la de sempre. Ens porten també una tapeta d’olives gratis, com hauria de ser sempre. I per rematar, descobreixo que fins fa uns mesos hi havia un futbolin de 11 boles a 50 cèntims, com els de sempre.

La dona de l’Antonio es posa a cobrir de garlandes tot el bar. Cobreix amb molt estil els quadres, el calendari eròtic del 2004, les copes de campionats d’esports, la tele plana de tropocientes polsades, l’armari amb dels gots i les tovalles dels menús de migdia... Xerrem de tot, de res, riem molt, anem al passat, ens expliquem el present i els projectes de futur, com hem fet sempre... Per fi, una situació nova: ell parlant per telèfon mòbil. No me’n puc estar i li faig una foto... i em diu “no me gustan las cámaras con teléfono”. Les birres justifiquen aquest desordre i ens n'adonem, fem un somriure, i agafem els dos uns pistatxos que substitueixen les olives d’abans. Sí, ja sé que són festucs, però si el corrector del word m’ho accepta, jo ho poso. Passen les hores, i ens disposem a sopar alguna cosa. Mirem els plats de les fotos de fa 15 anys penjades a la paret, res de fotocopia plastificada o carta de pell d’imitació. Les opcions, greixoses totes. Demano un 4 però que em canviïn els bacon per alguna altra cosa. Per fi, una foto fa justícia del plat que em porten. No passa sovint...

Nota de l'autor: Degut a la llargada del post, el publicaré en dos fases. Estigueu alerta...

Converses vàcues

Com un dissabte qualsevol està convocada una trobada d’amics i amigues per a passar una bona estona, xerrar, veure (els/les que arriben abans) com el Barça guanya a l’Espanyol de manera justeta, concretar coses per a les properes dates especials, fer uns riures i procurar revifar el gremi de la petita restauració nocturna… Més de 5 hores de converses després de menjar una “jamburguesa completa”, amb molta pleta ;-). Moments per a tots, per aquí, per allà, al billar, a la taula, als dards, amb una Guinness, amb moltes estrelles (aquestes sí), algun gintònic, pintes arreu i cocacoles per acabar... El lloc? El de l’homenatge a una de les grans cançons d’Iggy Pop. Qui? Els de sempre amb alguna baixa i alguna incorporació... Però hi hagi qui hi hagi,i per moltes hores que hi estem sovint, gairebé sempre ens acaben indicant l’hora de plegar encenent les llums i venint a recollir-nos la taula, molt subtil tot plegat... En aquesta ocasió la regla es compleix, i això ens obliga a posposar momentàniament, cal passar per caixa, les darreres fuetades de la nit a la part exterior del local... Lloc recollidet al bell mig de la city, amb aquell aparcament de motos i aquell banc tant estratègicament posats just davant de les escaletes. És aquest l’instant clau per determinar cap a on tomba la nit...

Darreres calades als respectius pitis abans de dispersar-nos, últims comentaris per reafirmar postures i discursos, esforç final per arribar al consens amb la metodologia de “al final, tothom acaba tenint la raó”... Aquest cop s’acorda també continuar la conversa en petita escala a casa d’una de les parelles presents, estimats i estimables oradors, tot i que a un d’ells, com és sabut, no li agrada quantificar les coses quan parlem de comportaments humans.

Ell, Ella (viuen junts i mengen alguna que altra perdiu a banda de pujar-se literalment per les parets), Jo i les ganes de compartir més estona. Primer un tentenpié, després uns quintos, anem a prendre posicions al sofà , manofacturem i ens disposem a continuar la conversa allà on no recordem que s’havia quedat. Acabem començant per l’inici, pel titular que diu “que fuerte…”, i tot seguit la voràgine d’interconnexions, els silencis de reflexió, els riures d’estupideses... Arriben els primers indicadors de la tos i la gana de xocolata... poc després, el tercer indicador, el de fer un programa de ràdio que reculli i exploti el millor de les nostres absurditats. Ella decideix anar a dormir i s’acomiada amb un indescriptible moviment de cames i braços... òbviament, ens dóna un nou tema de conversa i ens predisposa a llistar tot de situacions hipotètiques on es podria utilitzar aquell recurs d’expressió corporal, i quin significat tindria en cada moment... Hora de buidar, la nevera i la bufeta, i continuem xerrant... Sense saber com, casualitat o il•luminació, apareix el gran concepte de la nit: el borrissol del melic.

Com es genera el borrissol? Per què es genera? Té una funció vital? Per què són de diferents color? Cada quan es regenera? Quina és la seva composició? A les dones els hi surt també? Com potser que ens en surti el dia que no ens posem cap samarreta? Es queda tot allò al melic per la orientació dels péls de la panxa i el pubis? Com afecten els pircings a la seva creació? El tema és apassionant i desperta el record en el subconscient d’algun friki trobat per internet que col•lecciona borrissols, i algun power point d’imatges xorres amb aquests objectes amb braços i cames... Com quan passa al parlar dels polls, el parlar de borrissols ens impulsa als dos a posar-nos la mà a la panxa a veure si en tenim (sense intenció d’ensenyar-lo) i ens adonem del moment... un dels moments amb menys sex-appel d’un home. Una pràctica casi quotidiana, de cura personal, i resulta ser totalment contraproduent pels instints reproductors de l’espècie... Els riures impedeixen fer frases complertes i amb coherència, mentre continuem donant voltes, com un matoll qualsevol del far west...

Acordem que segurament és per la roba, que és majoritàriament una cosa d’homes, i que és una mica plaent la seva extracció possiblement perquè quan ho fem és perquè tenim temps lliure per a fer-ho... Ens imaginem a l’estiu a la meva terrassa estirats en una tumbona i generant borrissols, fent un concurs de llançament de borrissols, jugant a bales amb els borrissols... quin moment més patètic… Així doncs, l’element del borrissol ajunta la part menys sexy de l’home i també una de les pràctiques menys honroses per plaent que sigui... Possiblement ningú ho havia pensat abans, i això ens fa joia, alegria, ens fa sentir bé, profunds, ens puja l’autoestima al veure que (com els sociòlegs o els antropòlegs) sabem de tot, pensem que som uns penjats, i l’afegim a la nostra agenda mental de converses i moments compartits, molts en 15 anys… I aquesta sensació tant bonica ens la genera una conversa absurda, gairebé tant intranscendent com les que es tenen en la majoria dels ascensors amb els veïns, sense rellevància, buida de contingut, però plena d’amistat... Per la gent que frueix d’aquests moments, per la gent que els genera i amb qui els comparteixo, per a aquests tipus de converses, un vot a favor !!!

Pd. Lamento la llargada del post, però el tema, com veieu, dóna per molt... XD

God save The Beatles and the Queen !

Diuen alguns britànics que quan hi ha boira al Canal de la Mànega el continent està aïllat… Sé que es refereixen a Europa, però també podríem parlar del continent Americà, i fins i tot d’Austràlia. Per sort, però, això no afecta massa a les ones musicals... Hi hagi boira o no, la música flueix amunt i avall, de dreta a esquerra, per tot arreu i de manera intemporal... Gràcies a això, ens ha arribat el saber fer de 2 grans bandes britàniques, impulsors d’un nou estil en el seu moment, creadors de cançons cridades a ser des del seu naixement “tres, dos o uno” com diria el gran Joaquín Luqui, ambdues formades per 4 components, ambdues icones de diversos moviments socials... Així, The Beatles i Queen, han arrasat en la votació amb 5 vots cadascun, un 66% del total dels vots. Felicitats mestres !!!

En segon lloc, una altra banda icona, marcadora d’estil, trencadora... però amb un membre menys, no britànica, i una discografia menys prolífica. Coses de la vida... Nirvana ha obtingut 2 vots ( un 13,33 % del total). Per acabar, el Rei Elvis (ho sento Ricard), AC/DC i el mag de la guitarra Hendrix, han tingut un sol vot, però amb molta dignitat.

Ara bé, què ha passat amb The Doors i els Rolling? Com pot ser que a ningú els agradi fins al punt de votar-los? Els Rolling, britànics i amb 4 membres, els mateixos ingredients que els vencedors, i The Doors, amb un icona sexual a l’alçada del Freddy tot i que per col·lectius diferents... No n’acabo de treure l’entrellat... M'ajudeu amb les vostres teories en els comentaris?

En tot cas, gràcies als 8 participants que han votat , encara que un/a no s’hagi “enterat” que podia votar fins a 2 opcions. El repte, ara, és fer una enquesta que torni a l’índex de participació de l’anterior, a veure si ho aconsegueixo amb una mica de màgia...

Amb els peus nus...

Zapejo aquest migdia amb l’esperança de topar amb alguna cosa decent que sigui prou motiu per no acabar de fer dissabte… Durant 20 segons, no masses més, visualitzo un altre dels reportatges sobre el síndrome de Diògenes que tant critica el Monegal. Aquest també ha estat digne de sortir en el seu programa: es veu que només es pot “treballar” aquest tema, com diu el mestre, amb la càmera dins de les cases, xafardejant entre les coses i la porqueria, i el o la periodista fent comentaris de fàstic i morbositat… no fan res… em poso a estendre la roba mentre xatejo…

Després de la becaina, tant innecessària com plaent, em disposo a guardar la roba que havia tret abans per a fer lloc a l’estenedor. Obro les portes i veig l’armari buit. Massa roba per rentar encara? Comparacions visuals amb els armaris vistos abans? El cas és que, després de tres trasllats, un ha aprés a viure amb el mínim, però tot i això encara tinc roba que no em poso massa que diguem… Decideixo instintivament, malgrat la buidor, repassar-lo tot per a tirar-ne alguna cosa i esperar a les rebaixes per a omplir-lo de nou. Regiro entre pantalons, samarretes, camises, algunes peces estan ja gastadetes, però no em decideixo… miro els calaixos, hi trobo a faltar un dels meus calçotets preferits, se’l va endur el vent i, malgrat el que alguns creuen, els veïns no me l’han tornat... Obro el darrer dels calaixos i hi trobo algo que m’il·lumina, les meves bambes Converse negres.

Plenes de forats per on últimament he mostrat els meus mitjons de ratlles tant filoprogres, amb les soles molt desgastades, especialment dels talons, els cordons bruts i esfilagarsats... Començo a acomiadar-me'n mentre em ve el record del lloc on les vaig comprar, el moment, la companyia, les olors dels xiringuitos multiculturals del mercat, però no recordo el preu, les lliures esterlines no han estat mai el meu fort... Penso també en un dels darrers grans moments viscuts amb elles als peus: un partit de futbol amb un fred gairebé polar i generant els darrers forats que ara llueixen tant... Cerco altres moments mentre remiro de nou entre el calaix... em vénen al cap molts concerts i gots caiguts, moltes caminades creuant per la nit tota la ciutat, el plaer de treure-me-les per trepitjar la gespa d’algun parc... Gairebé 6 anys són molta història viscuda, moltes trepitjades sentides, molts cops i ratllades, molts bons moments... Per sort, pocs han estat els dolents, potser perquè penso que no són dolents un cop superats, són moments i prou.

Mentre el meu cap viatja, agafo també les xancles vermelles d’estil hawaià que vaig comprar en un xino abans de l’estiu. Ja estan mig trencades i la veta que passa entre els dits no s’aguanta. No hi ha punt de comparació entre els moments viscuts amb les dues, en qualitat i sobretot en quantitat. Però les diferències no serveixen per a res, i decideixo llençar ambdues, a rebuig les Converse, a plàstic les xancles. Juntes en el mateix destí però separades en cubells. Pel calçat mític i durador, com les Converse, les Victoria o les botes Dr. Martins, un vot a favor!

"M'ha dutxat !!!" en "garrulés" = Maduixa !!!

Melmelada de Maduixa, aquesta ha estat la triada per un 42,11 % dels vots i es proclama com a gran vencedora ! A gran distància, un 26,32%, la de Gerds. Està clar que les anomenades “fruites del bosc” són les triomfadores. En darrer terme, i amb 2 vots cadascuna (un 10,53%) les de Prèssec i de Pruna; el mateix resultat que l’outsider de la llista, els Cereals amb Llet... Què hagués passat si hagués preguntat també pel que el Nuñito de la calzada anomenava “vasolechecongalletas” (així, tot seguit)? Potser un altre dia...

Moltes gràcies a tots i totes els i les participants, un total de 15, que fan gairebé doblar l’índex de participació respecte a l’anterior enquesta. I ara... a favor de quin clàssic voteu ?