Voto en contra !!!

Un titular d'un post així, justament quan el sentit d'aquest blog és el contrari, només pot ser degut a alguna de grossa... i no és per menys... encara que si succeeixen coses així, no seria d'estranyar que succeïssin coses pitjors... i malgrat deixar passa un dia, encara em bull la sang i fins i tot el Polònia d'avui no m'ha fet puta gràcia... Em perdonareu l'estil i els exabruptes, que no guardi les formes que se suposa que un vicepresident d'algo hauria de tenir, però després d'uns dies de màximes formalitats verbals i d'utilitzar molt el cap, ara només em ve de gust explicar el què i com em surti del... cor... (malpensats). I què cony, que per això és un blog personal... Apa, preneu-vos-ho en calma que la cosa és llarga...

En aquests dies el Parlament de Catalunya està tramitant allò que fou el Projecte de Llei Òmnibus, i que ara és el mateix però en tres parts. Així que tres lleis, tres comissions parlamentaries i tres tramitacions diferents i tres rodes de compareixences diferents... (us estalvio el nom de totes aquestes coses). No costa massa d'entendre, oi? La suma d'aquestes tres lleis van rebre les al·legacions de més de 200 associacions i institucions del país... I cadascuna d'aquestes organitzacions van haver de realitzar el tràmit corresponent cap al mes de juny, indicant a quina llei feia aportacions i consideracions, en el títol dels documents i formularis on-line, ben claret... Doncs no, sembla que les coses no són clares...

L'Associació Catalana de Professionals de les Polítiques de Joventut, AcPpJ, com no podia ser d'altra manera, va presentar també aquestes al·legacions... El projecte de Llei modificava part del contingut de la tant esperada Llei de Polítiques de Joventut. Després de 30 anys sense llei, s'aprova de penalty i en el min 93, i després, el comité de competició decideix proposar canviar part del seu contingut per "agilitzar l'administració". Com no, ens vam posicionar en contra dels canvis ja que encara feien més inconcrets en el temps i en recursos alguns dels aspectes de la llei pel que fa als equipaments de juventut. Així ho vam fer arribar a les instàncies legislatives, i a la vegada ens vam posar mans a la feina amb les executives (Direcció General de Joventut) per a trobar-hi alguna mena d'acord. I després d'enviar-los les esmenes ens van trucar ells, que consti en acta.

Així doncs, arriba l'estiu, les vacances i l'inici de curs... sempre tant ràpid tot... I tot just obrir la paradeta rebem a l'entitat la invitació del Parlament per a participar en una d'aquestes compareixences de les entitats per defensar el nostre posicionament. D'entrada ens n'alegrem, se'ns té en compte i vista l'allau d'al·legacions això implica que el nostre parer és escoltat i respectat pels partits polítics del país. Oh sorpresa quan descobrim, i descobrim nosaltres, que la invitació és per a participar en el tràmit d'una de les 3 lleis, però no a la que afecta a les polítiques de joventut. Les mans al cap, el crit al cel, i els collons ben plens... Això succeí el passat dijous 8... I és l'AcPpJ qui es posa en contacte amb el Parlament per saber si hi ha hagut un error... i no, no hi ha cap d'error segons ens diuen... Finalment, acabem esbrinant que el PP és qui, juntament amb un munt d'entitats més, ens ha proposat en aquesta comissió... i ens hi posem en contacte...

Paral·lelament, i sort que tenim un puto crack com a tècnic que sap treballar paral·lelament i de moltes altres maneres, esbrinem que ERC (i després sabem que també "la coalició" com diuen alguns) ens van proposar a la correcta... Així doncs, l'AcPpJ ha estat proposada dos cops i per a comparèixer en la tramitació de dues lleis diferents... Àngela Maria... i doncs? com és que a la que ens pertocaria no estem, i a la que no ens pertoca sí? Doncs per dos motius ben diferents...

El primer, el perquè no assistim a la que ens pertoca. Doncs no hi assistim perquè CiU hi vota en contra, PP i PSC s'abstenen i només ERC i ICV defensen la nostra compareixença com demostra aquest vídeo (sort del control parlamentari que ens ha permès fer el Canal Parlament). Decisions respectables, com no, però que no compartim, òbviament, i menys si es desenvolupen, com així sembla, sota una lògica de blocs i colors polítics on es nega el que proposa l'altre per qui és i no pel què proposa... L'AcPpJ ja ha tingut presència al Parlament en la tramitació de la Llei de Joventut, ens hem reunit amb un munt de diputats i de tots els colors, i sempre hem cregut que se'ns escoltaven... com a mínim això, que se'ns escoltaven... ara sembla que no ho volien fer, i clar, ens preguntem uns perquès als que encara no tenim resposta.

I més perquès , semblo ja Mourinho, ens sorgeixen al saber que se'ns proposa pel PP en un lloc que no toca... S'excusen amb un error humà... Vaja... hi havia un terç de possibilitats de posar la nostra carpeta on tocava, d'encertar-la... i no... mala llet... jo també he agafat algun cop el pebrer enlloc del saler dels setrills... i vull confiar en que ha estat això i no una manca de saber el què dèiem... encara que la confiança ara està molt tocada... Succeït l'error d'un dels grups parlamentaris, encara aquest error es podia subsanar però no va ser així. De nou, trobem en el Canal Parlament que les propostes del PP s'han aprovat per unanimitat, és a dir, que tots els grups han votat que nosaltres compareguem allà on no tocava... I em pregunto... saben què voten els i les nostres diputats? ja s'hi fixen? els pactes tàcits i l'intercanvi de cromos són realment la tònica diària? És més, si ha passat això ara, potser que hagi passat mai abans? i potser que hagin passat de més grosses?

Finalment, amb un atac de seny, l'AcPpJ va decidir no comparèixer... i és que la rauxa ens hagués dut a anar allà, cantar-los les 40, fotre'ls a parir i deixar-los plantats allà mateix. Però no ho vam fer, com tampoc vam comparèixer per "subsanar" l'error, com ens va proposar el president de la mateixa comissió, o alguns diputats de CiU i d'ERC. Com diria aquell, val més ser objecte d'una injustícia que cometre-la.

Ara bé, el no comparèixer no treu que no anéssim aquell dia, dimecres 14, al Parlament... Armats de raó i ben d'hora com va recomanar el Guardiola, ens vam plantar allà mateix demanant, casi exigint, de parlar amb el president de la comissió per a fer-li arribar el nostre parer. I així ho vam poder fer, i curiosament, gràcies a un "contacte personal". Coses de la vida... Comparteixes escala amb algú durant 24 anys, i després malgrat ser d'ideologies totalment dispars, t'obre les portes al Parlament... Sí, un assessor del PP va assumir l'error i ens va acompanyar en tot el procés, ens va escoltar, pagar els dos tallats, i va fer les gestions pertinents en un acte de constricció que l'honra. Desconeixem si ho hagués fet si no ens coneguéssim de temps, i també em pregunto com deuen ser les coses pels que sí que es coneixen de temps, però d'altres llocs com escoles d'elit, o clubs de polo... però tant fa, ens sentim forts... Nosaltres, el Pep Guasch i jo pel Parlament com els putos amos... ara a la cafeteria, ara als passos perduts, ara sortim a fer un piti, ara als wc... foto aquí, comentari allà, "ep, no t'oblidis de fer el Check-in" !!! I tot mentre esperem el moment àlgid de dir a la cara, al presi de la comissió i cap molt visible del PP: no, no compareixerem per dignitat, la nostra i la que se li suposa a aquest Parlament.

I un cop això fet, piti al parc de ciutadella... un piti que va tenir gust a aquells de després d'un polvo salvatge i plaent... Massa tensió en 5 dies, masses voltes i voltes donades... trucades amunt, pensaments avall, preparacions de coses que no tocaven, preparacions de coses que sí tocaven i que esperem que algun dia proper siguin escoltades en la mateixa seu, i amb més atenció dels diputats i diputades que mai... perquè això no s'atura aquí, està clar... De moment, carta al canto per a tot cristo... Després, com no, notificacions i missatges en el 2.0: Twitter i Facebook a tutiplen... trucades a tort i dret, mitjans de comunicació inclosos, i esperem que poc a poc, reunions amb els diputats i diputades per a explicar i comprendre tot plegat... La feina no s'atura, els professionals de joventut tenim molt a dir en el Parlament i on calgui per a defensar les polítiques de joventut i reclamar un major reconeixement i prestigi de la nostra tasca...


Entendreu ara el perquè el Polònia d'avui no m'ha fet gràcia... haver tastat el patetisme de la política i els seus processos fa que un, malgrat haver estudiat ciències polítiques, hi confiï menys que mai... i és que dissortadament, i malgrat les bones intencions dels qui ho feien bé al principi, al final l'han acabat cagant tots... i ara, a veure qui ho arregla...

+ info: Web de AcPpJ , Blog de Pep Montes

Ho sento Pep, però discrepo...

Com sabreu recentment en Pep Guardiola, l'admirat i admirable Pep, ha rebut la Medalla d'or del Parlament de Catalunya, casa que properament, i de nou, hauré de trepitjar en representació de l'AcPpJ (si és que hi conviden a qualsevol... XD). El seu discurs ha estat sincer, profund, amb molta càrrega emotiva i a l'alçada del que és ell en el fons, una persona senzilla, humil, amb seny i enamorat de la seva feina, del seu ofici...

Com no podria ser d'altre manera, les seves paraules han tingut gran impacte mediàtic, especialment les darreres: "Si ens llevem ben d'hora al matí, ben d'hora, ben d'hora... i sense excuses ni retrets... i ens posem a treballar de valent... som un país imparable!". Ara bé... és curiós com d'aquesta frase la majoria n'ha escurçar la part del mig, i s'ha quedat amb lo de "llevar-se d'hora" i el "som imparables". I aquí, estimat Pep sento dir-te que discrepo amb tu...

Els i les qui em coneixeu bé sabreu que jo no sóc exactament un exemple de llevar-se d'hora... però més enllà de les discrepàncies personals, voldria afegir també alguns arguments per defensar també a les persones que es lleven tard... perquè, al cap i a la fi, el que importa no és a l'hora que un es lleva, sinó la feina que fa i la qualitat amb la que la faci... Cites en el discurs, Pep, a metgesses, professors, paletes i forners com a exemples de treballadors amb passió... però també hi ha qui es lleva tard amb igual o més passió... Un exemple, a l'atzar ;-), són alguns dels professionals de joventut, els quals allarguen les seves jornades laborals nits i matinades un munt de cops per a fer la seva feina, fet que impedeix necessàriament que es llevin a les 5h. I això també és estimar-se el seu ofici...Qualsevol diria que aquests no tiren endavant el país, com tampoc els escombriaires que treballen per la nit, o altres professions que s'exerceixen també quan la lluna regna en el cel. Segurament, fins i tot el teu estimat Miquel Martí i Pol va esperar més d'una nit a que les musses el visitessin...

Estimat Pep, s'ha de dir que es nota que ets de Santpedor, poble eminentment agrícola, i tothom sap que a pagès la gent es lleva quan se sent el gall... però no tothom és així, i per tirar el país endavant, i per posar-se a fer feina, no cal llevar-se aviat... i és que no conec a ningú que hagi estat engendrat pels seus pares a trenc d'alba... i aquest tipus de feina és també cabdal per a ser imparables com a país...

Ara bé, aquesta petita discrepància no treu que per a tu vagi, de nou, un vot a favor... i és que te'l tens ben merescut per tot, i especialment, per la teva "petita reivindicació de la meravella que és l'esport" (min 6:20)

Per anar a dormir XI

la migdiada... ;-)

Awareness

Ahir a les 17:46 vaig publicar al Facebook el següent estat: "Tic, tac, tic, tac... petarà o no?" Sorprenentment, en qüestió d'una horeta vaig rebre 5 missatges privats i un comentari directe al mur comentant-me el mal gust per posar aquest estat, amb tot això del Japó i la central nuclear. Cara d'estupefacció i molta sorpresa... però moooooolta... això sí, no vaig arribar a rebregar-me els ulls... això només surt a les pelis tontes i als còmics !! que en veritat no ho fa ningú !! (Moment #perdoneuperòalgúhohaviadedir!!!). Però sí vaig arribar a posar-me les mans al cap...

Bé, doncs tot responent i aclarint conceptes, vaig anar reflexionant sobre com algú havia pogut relacionar aquest estat amb aquest tema. Fer això seria mostra d'un cinisme mooooolt àcid, massa fins i tot per mi sense una mica d'ajuda en la conversa de pòker, on "jo la veig i la pujo" ;-). I em vingué al cap un documental de La 2 sobre la percepció selectiva, i com la saturació d'informació condicionava la capacitat de percepció. No he trobat aquest documental sencer, però sí un parell d'experiments que recordo que hi eren. M'encanta internet, i m'encanten les converses de pòker ! per a elles un vot a favor !! Però no m'agraden els prejudicis, ni la manipulació informativa... Un vot en contra pels informatius de Tele Cinco en especial, però per a tot el periodisme dolent en general... el que viu de l'impacte, del trasllat de la por personal (avui l'has cagat Cuní amb la pregunta)... i tampoc m'agraden les reaccions d'alguns governs corrent a revisar les centrals (tot un negoci econòmic justament,per a les empreses que les fabriquen, que són les que les revisen). Què passa?, que no s'està segur que el seu estat és bo? no caldria revisar-les, no? Així que o no n'estan de segurs, o es mouen per imatge...o ambdues coses juntes... i no m'agrada, encara que celebro la decisió de revisar-les... però no "l'oblit" dels cementiris cementiris nuclears (fruit d'aquestes centrals i de l'armament.) en aquesta revisió... masses coses no m'agraden de tot aquest tema... i per tot això, un gran vot en contra.

I per descomptat, lo de Japó, és una gran gran putada.

I després d'aquest moment de silenci, dir que m'agradaria acabar de bon rollete aquest post... així que us penjo els dos vídeos que us comentava... flipeu una mica... i al loro!!! que no nos embauquen!!!

Awareness

Spider Kings!!!!!!!!!

Mercy !!!

VISCA BARCELONA?

Caldrà veure-la...

Feliços 40 !!!!

"Els joves estem poc polititzats", afirma amb rotunditat Carles Viñas. La raó que esgrimeix és "el canvi de valors" que es produeix a cada relleu generacional. Llavors, com pot ser que un jove de 24 anys sigui llicenciat en Ciències Polítiques? "Pot dependre, en part, d'allò que vius a casa. Si els teus familiars més propers hi estan interessats, doncs t'ho transmeten" Carles Viñas va rebre els imputs del seu germà, però reconeix que la influència "també depèn de les relacions que s'estableixen a l'escola o institut"

Diari Emprèn, Núm 50, 12-18 novembre 2004

Moltes felicitats Toni i moltes gràcies per tantes coses...

Regal

"Clar... són perspectives de vida diferents... tu vols gaudir del camí, no només esperes l'objectiu...". T'has merescut un grandiós vot a favor per aquest moment... gràcies* per aquest regal...

Pd. per cert... el pantone s'assembla, no? jajajajaja!!!


*Permet-me el "joc de paraules" amb el cognom.... ;-)

Constantment diferents...

Mitjançant el butlletí de l'AcPpJ vaig a petar a l'article que ha publicat recentment Manel Cuyàs (periodista d'El Punt, escriptor de les memòries de Jordi Pujol, un dels tertulians que més m'agrada d'El món a Rac 1, i sí, del Maresme). I el llegeixo el dia després de la Jornada Ciutadania Jove 2.0 organitzada per l'Oficina del Pla Jove de la Diputació de Barcelona on el marica del Jair va perdre l'espardenya.

En la citada jornada Ángeles Rubio (que no va deixar als assistents indiferents, i que aconseguí arrancar diversos aplaudiments amb les seves rajades de l'Espe i la seva política universitària) es dedicà a destapar tots els prejudicis, tòpics i blasfèmies sobre el món digital i la joventut basant-se en el llibre que va editar l'INJUVE al 2009... No es mostrà ni ciberoptimista ni ciberpesimista, però sí que fas més esment dels elements positius i canviants de la introducció de l'era digital i del món 2.0 entre els joves. D'entre les moltes coses interessants que va dir i, especialment, entre les poques que vaig escoltar mentre aprofitava el wifi obert, em vaig quedar amb una idea: els joves han pres les regnes, i ara són ells qui "socialitzen" als adults. El món 2.0 és un terreny que coneixen, té un llenguatge que els és senzill, té uns procediments que dominen i, a sobre, són ells mateixos qui generen i creen aquest terreny i aquest llenguatge. I en això els adults arriben tard i necessiten apredre'n.

Així doncs, l'experiència ha deixat de ser un grau? Estem davant de la ruptura generacional de la que parla Quim Casals en aquest article? És la fi de l'audultocracia? I llegeixo l'article del Cuyàs amb especial estima, que una mica d'autocrítica no fa mal... i per a ell, de nou, un vot a favor... i es que els joves no són ni millors ni pitjors, sinó que constantment són diferents... i potser aquesta és la gràcia...

Hi ha dies...

... que un té el cap en altres coses... que exerceix rutines i va i ve, compleix amb escreix els compromisos familiars i els gaudeix amb tanta canalla, xerra i visita amics, amigues i amistats, i acaba fent amb ells i elles una birra, que passeja envoltat de molta gent i especialment d'una persona, que frueix de tanta ciutadania compromesa, i que es deixa fer i portar per les sensacions que el saturen perquè no té el cap a lloc... que s'està cansat de tota la setmana, de la mala vida o de la bona vida (segons com es miri), de la feina, de dormir poc, de viure amunt i avall... i hi ha dies que un espera i desitja el moment està a punt d'arribar... i tot va com la seda, les hores passen com segons, els riures van i venen, la música no para fins que surt el sol, i el sol és més brillant que mai... un dia de pim pam, de deixar fluir fins que per un segon la racionalitat torna... i t'adones que falta algo... "HÒSTIA !!! LES CLAUS DE LA MOTO !! ME LES VAIG DEIXAR POSADES !!!!"

I corres a girar i regirar arreu: el terra, els racons, prestatges i calaixos, i també aquells indrets on es mira quan un està començant a desesperar (les sabates, les escombraries, la nevera...). Fa tot això fins que esclata el crit i el pitjor dels presagis pren força... tres segons i al carrer amb el coet el cul per a veure si encara hi són... com si després de 24 hores no haguessin tingut temps de res els/les malfactors/es... però les claus no hi són, i la moto sí... Ostres !!!! Mires al voltant i res... i refàs el camí, mires entre els cotxes i els contenidors, visites de nou el bar on has estat fa unes hores, i penses si l'has deixat dins del cofre... i per moltes voltes físiques i mentals que dones, res de res...

Capficat tornes a dalt a remirar els racons i indrets insòlits d'abans, i fins i tot algun que no has visitat anteriorment... com si per art de màgia poguessin aparèixer... i un cop recomprovat, cap al carrer de nou... a fer el mateix... 2 vegades el mateix, mètode per davant de tot... i si hagués calgut una tercera, s'hagués fet, serà per mètode... Però cal perquè la màgia esquiva dels calaixos, de sobte, apareix en forma de paper enganxat a la moto...

No feia ni 10 minuts havia estat allà, i el paper enganxat a l'argolla de les bosses que es posen al mig de les cames no hi era... no mh'ho podia creure... les faltes ortogràfiques no fan mal als ulls,que es senten emocionats... mirada a dalt per buscar la placa del carrer Viladomat i miro les façanes de la vorera esquerra... no hi ha cap cartell d'aquells de pàrking... el típic cartell blau o les fletxes blanques i vermelles... m'acosto a la primera entrada de parking, privat entenc, i pel mirall veig que hi ha una petita cabina... potser és aquí... baixo la rampa i trobo un home, d'uns 60 anys, bata blava (un bluecollar autèntic)... "Mire..." no sé perquè, però em surt el castellà... i a la vegada que li explico el què, li ensenyo el paper arrencat del calendari, mes de maig... afirma amb el cap, només se sent la ràdio perquè ell no diu res... es regira les butxaques de la bata, com estona abans havia fet jo als pantalons... i les treu, me les dóna, i es mostra en pau, somriu i em fa que m'aparti amb la mà... jo faig el contrari, im'acosto i li dono la meva... li miro als ulls amb esplèndida gratitud i em retiro confiant, de nou com mai, amb la bondat de l'esser humà... refaig de nou el carrer per pujar mentre em miro la moto amb especial estima i pensant en aquell home...

Pujo i explico l'anècdota per a tranquil·litzar el personal... i repasso mentalment les poques imatges de la meva memòria que no són els ulls del conserge... el calendari gros a la paret de la dreta, juny, un petit llit amb una manta força vella, un petit armari, la taula amb una tele d'aquelles dels 80's que segur que no té ni comandament a distància, un radiocasset, uns passatemps. al taullel que té vidres fins al sostre, un rellotge... duia ulleres, calb, pell força fotuda... ulls marrons... potser tenia 65, no 60... portava uns bolis a la butxaca del pit esquerra, d'on es va treure les claus... i penso en com ha de ser la seva vida, i que es mereix algun detall més que els meus ulls brillants i una encaixada de mans de cavallers... un home de vida solitària, possiblement mut, ja que no va dir res de res en tota l'estona i el meu gràcies es podria merèixer ser respost amb algo més que un subtil moviment amb el cap per mirar avall en forma d'acceptació... una vida solitària i acompanyada de la ràdio i la tele, els revistes i diaris, el temps en forma de rellotge i calendari i tot d'elements per a matar-lo... i per la gent que es guanya la vida matant el temps de manera honrada, no com alguns que tots coneixem... per aquesta gent, un vot a favor... però sobre tot, sense cap dubte, un vot a favor pel crack, per l'home que va recollir les claus, que va escriure una nota tant bonament com va poder, que va confiar que les inclemències del temps no s'endurien el paper tant precàriament agafat, que va confiar en que només el propietari de la moto veuria el paper o que la gent que el veiés no l'agafaria si no era la seva moto, que va ser una bona persona i va creure que també hi ha bones persones per qui fer aquesta mena d'actes... per ell, pel conserge del primer pàrking que hi ha al carrer Viladomat a la vorera esquerra, un gran vot a favor !!!!!

Ara bé... dubto en el regal a fer-li... si et plau, dóna'm un cop de mà... vull fer-li un regal que li "arribi" una mica dins de les meves possibilitats, clar... que li "arribi" com a mi i segurament a tu t'ha arribat aquesta història... i encara no sé el què... i tu? què li regalaries? es necessiten idees !!!!

Des que...

... vaig al Parlament que els famosos es volen
fer una foto amb mi... JAJAJAJAJAJJAJA !!!!!

Malalt de tot plegat...

Ahir el Joan Laporta posava en el seu Facebook a la 1:05 (és a dir, la matinada després del fatídic partit de dimecres) la següent frase: L'equip es mereix una ovació i tot el nostre agraïment perquè han donat la cara en tot moment. Avui, "malalt" ja de tot plegat, no veig en aquesta frase res de futbol, veig el president d'una associació (esportiva en aquest cas) que dóna ànims, suport i agraïment als seus professionals, als professionals de l'entitat. I he pensat en els Peps, el Guardiola i el Guasch, quin bon parell de jaquetes de llana passats a jaquetes de pana, quins dos exemples de professionals... Per aquesta mena de cracks que penquen en entitats úniques en el seu aspecte, un vot a favor!

Es busca !

El/la primer/a tindrà la següent recompensa :

la devolució íntegra del seu cost i una birra pagada

Contacteu mitjançant un comentari

+ info (1 i 2)

Los rockeros de verdad nunca ríen...

Foto: Àlex Garcia (La Vanguardia)

Nit de concert… nit de les grans per a veure un dels grans… l’espectacle, Rock & Roll Star 30 años... el lloc, el Sant Jordi Club, dividit en dues parts per a fer més petita la sala i que semblés més ple... el festival, la 21ena edició del de Guitarra de Barcelona... origen? el Clot... L’estrella, el mestre, la poesia feta música amb permís de Sabina, el gran i alt... Loquillo.

Deixem les motos a Pl. Espanya, cal fer temps al tornar per baixar el que calgui. Els assistents, dos dels grans també (però només ell en alçada), la Filipa, portuguesa companya del camp de treball d’Islàndia que gaudeix d’un aniversari (20 diu) una mica peculiar a Can Litus 2.0 aquest finde, i jo mateix. Pugem per les escales mecàniques que sempre em recorden quan anàvem amb els col·legues de l’institut als partits dels Dragons a donar-ho tot, creuem la zona de l'estadi per a cercar les guixetes i fem només 2 min de cua, és aviat... Per fi ens toca i demanem les entrades, però la noia no ens atén i ens diu que ho farà el seu company del costat, que ella no pot (faria carrera en una OAC). Recollim finalment les entrades, ens agenciem unes llaunes amb una mica de rebaixa i a fer temps fins a poder entrar.

Bocata, quelcom líquid per tirar-l’ho avall, i aire pur per omplir els pulmons a dalt de tot de la pila de deixalles coberta de zona verda i aparcaments. Entrem, cap mena de control aparent, tan sols un cop d’ull i prou… 3 metres endins i una rockera que entrava davant nostre encén un piti. Inevitable, essencial fins i tot... aixó és un concert de Rock & Roll !!!! Fem temps en una zona apart tot xerrant, rient del nostre patètic anglès i de les frases i tics d’altres propers que ens fem nostres. Comprem unes birres (de nou), unes samarretes i posteriorment fem una donació líquida a la depuradora del Llobregat. Curiosa escena la que ens descriu el company, curiosa l’escena que descriu i l’escena de veure’l a ell intentar-ho explicar en anglès ! XD Total, que un rocker entrat en anys, panxa prominent i jaqueta de cuir negre, s’acosta a rentar-se les mans, acaba ,es mira al mirall, obre la jaqueta mostrant la samarreta negra i la panxa i diu en veu alta: “Olé...” Va, ara proveu-ho d'explicar en anglès... ja veureu com riureu també ;-).

Anem a dins, hora de prendre posicions, lateral esquerra, al costat de la taula de so, on sempre es diu que se sent millor. Intentem fer-nos una foto amb el mobil phone nou d’ell qui es vanagloria de no necessitar les instruccions (que són el dobles de gruixudes que l'aparell), però la foto no surt (gràcies), i a sobre una birra sencera cau sobre el prominent frontis de la rockera que ens feia la foto. Un cop suau, suficient per a que la gravetat actués, però tant se val, aquestes coses en els concerts de rock passen, i acabem fent uns riures, la fotògrafa i l’acompanyant inclosos. Menys mal, perquè aquella tia ens tomba a tots... En part, això contradiu la teoria de que els rockers mai riuen, però segur que deuen ser l’excepció de la regla (que no condició)... S'apaguen els llums, i amb 30 min de retard tot es disposa per a començar.

Comencem fluixets, el volum no és massa alt (jo l’escolto més alt amb els cascos, vaja), i les primeres cançons no ens són massa conegudes (som tant joves...). Dóna la benvinguda a tothom, als que són de fora, als seus amics i també al “Sr. Alcalde i al Sr. Laporta” (al Laporta no li diu pel càrrec i a l'altre no li diu pel nom). Aquest fet dibuixa un somriure a molts de nosaltres ja que pensem que és una broma de rockers que van de radicals i anti-poder (per rentar-se la imatge després de l'anunci de Coca-cola que va fer). Res més lluny de la realitat, els dos hi eren, i el Laporta era el mateix que el de la foto del Luz de Gas però sense l'ampolla... Una escena curiosa amb una mica de patetisme, però clar, després d’allò del “no em toquis”, qualsevol li diu res...

Després del discurset, continua fluixet, Arte y Ensayo. Es nota que és amic de l’Alaska, però no li escauen gens els sintetitzadors i els casiotones. Hi posa remei, i tothom a votar amb l’Autopista, Maldigo mi destino (a qui dedica al cantant dels Sirex) i La Mataré. Canvi de terç, i música de recolliment, amors passats, amors perduts, amistats eternes, amistats passades... El Rompeolas (amb un Loquillo fumant), Cuando fuimos los mejores, Memoria de jóvenes airados, i sensacions a flor de pell amb el Cruzando el paraiso... ningú encengué un punyetero encenedor per moure’l amb la música, això és un concert de pur Rock & Roll, no dels Guns N’ Roses aquells... Bé, no és cert, només els 2 de davant que no anaven de negre (com els rockers de veritat) els van encendre... ai passerells... De nou, canvi, i una mica més de ritme... Hombre de negro, Feo fuerte y formal... i una pauseta...

5 minuts que aprofitem amb la Filipa per parlar de que totes les lletres tracten del mateix (amistat, fortalesa i honor, amor i el que es vindria a resumir amb un “la puta vida”), dels orígens del rock de Barcelona, dels 80’s a la ciutat... i tornem-hi , ara amb un artista invitat: Sabino Méndez, ex company d’aventures i conflictes personals. Rugeixen les darreres notes del Rock fins a arribar a les 28 cançons i les 12:30 passades... per acabar, com no, el mític Cádillac Solitario. Hores abans li havia explicat a la Filipa la lletra d’aquesta cançó i l’ha reconegut de seguida malgrat no entendre un borrall... Entonem les darreres notes, desafiem les nostres darreres energies, arrisquem amb les nostres cordes bocals, i allarguem el NENAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA !!!! tant fins on podem... sona el tros instrumental i s’il·luminen els focos del públic, el Sr. Alcalde (sense nom, insisteixo) està dret picant de mans davant del Sr. Laporta... el Loquillo de nou amb un piti a la mà i l’Alcalde allà davant... sabrà el Sr. Alcalde que possiblement hi hagi una aplicació al seu PC per a ser “els ulls de l’Ajuntament” i advertir a la casa d’allò que es cregui oportú (fins i tot d’incompliment de la normativa del tabac en recintes tancats). Finalitza la cançó, abraçades entre els músics i el Loquillo, abraçades entre el públic del goig d’haver viscut junts allò, i per acabar sona una de bona encara que és de cassette: You’ll never walk alone... com no, els futboleros del grup pensem amb els Reds i les vegades que hem sentit aquest himne per la tele... tararegem fins a iniciar la tornada... i allà deixem la resta que ens pogués quedar... complicat especialment el segon You’ll neeeeeeeeeever walk alone, però superem la prova amb èxit, i cofois de cantar com hem cantat, i de fer-ho amb un anglès de nivell casi nadiu, enfilem la sortida...

Loquillo, 30 anys de cançons, ell a prop dels 50, però sembla tant jove com sempre... serà que el Rock & Roll no només no ha mort, sinó que ni envelleix... un vot a favor pel concert de Loquillo !!! (malgrat el volum baix).

Messi

"Va mal follada"

Llegeixo aquest article de l'Empar Moliner, una crack per a qui va en aquesta ocasió el meu vot a favor, en el diari Avui * (sí, llegeixo alguns/es periodistes d'aquest diari):

Mal follada

Miguel Ángel Martín (gerent de l’Institut Metropolità del Taxi, entre altres càrrecs guais) ha escrit al seu Facebook que la periodista Mònica Terribas és una “mal follada”. És la manera que ha trobat per dir que el to de l’entrevista que li va fer al president de la Generalitat no li havia agradat. D’altres càrrecs del partit, per cert, l’han qualificat d’“interrogatori”. (Sembla una broma. I què havia de ser, si no?)

Fixin-se que en Miguel Ángel Martín no li diu que "folla malament". Escull la manera passiva, cosa que atorga tota la responsabilitat de l’acte al subjecte que exerceixi activitats amatòries amb la periodista. És cert que en Martín no coneix detalls de la manera que té de “ser fornicada” la Terribas, però se’ls imagina. I se’ls imagina per l’actitud que manté durant l’entrevista. Si hagués estat “ben fornicada”, l’actitud hauria estat una altra. Segurament, per a en Miguel Ángel Martín un exemple de persones ben fornicades serien Pedro Ruiz o Alfredo Urdaci (tot i que com que parlem d’homes i no de dones no podem estar segurs que en Martín, en aquest cas, també parlés en passiva).

Si en una empresa privada un treballador hagués escrit això d’un altre al seu Facebook no l’haurien renovat, per mal educat i curtet. En Martín és el nostre empleat. Cobra dels nostres impostos. El president Montilla (que de cap manera es mereix un defensor d’aquesta mena) l’hauria de recol·locar en un altre lloc més adequat a les seves necessitats especials. Per exemple, podria impartir tallers d’educació sexual als periodistes. No hi ha dubte que en sap. No només determina al seu blog si una periodista va mal follada, sinó que en la mateixa entrada escriu aquesta reflexió: “Doncs ho sento, però li ha sortit malament, perquè hem vist un IMMENS president Montilla”. Amb això ens demostra que ell sí que posseeix la tècnica acurada de la geisha. La frase no és res més que una mamada.

* Espero no haver comès cap delicte copiant l'article. Si algú de vosaltres ho sap, si us plau, m'ho dieu que ho trec !!!

Cabdells, fils i bufandes...

"Dibujen en un papel el camino de su vida... jueguen con cualquier elemento que haya por aquí... piensen en los hilos que hemos utilizado ahora... pongan en el dibujo los nudos que han tenido en su vida, las piedras, los conflictos, como los han superado... sientan qué forma tiene su camino, qué hay alrededor, qué sobra, quien, qué falta, quienes... pongan como han construido el camino... con qué herramientas... pongan lo que les plazca en su camino, porque es suyo…". Després de sentir aquestes frases una de les companyes s'ho medita dos minuts i ja ho té. D'un embolic, d'un cabdell, de molts nussos i conflictes, en fa una bufanda ben xula... bonica metàfora, sí senyora... un vot a favor del curs de Metodologies Participatives de SETEM i la seva gent !

Una gran...

Només una gran persona, una gran dona, pot prendre el cor del William Wallace per segona vegada... Un vot a favor a l'honestedat i l'amor de la Princesa Isabel de França (l'actriu Sophie Marceau) de Braveheart !!!

Un himne breu… una victòria "apustuflant"

Primera final d’una Copa del Rei després del pitote amb l’himne que es va muntar en la final de València entre l’Athletic de Bilbao i el Barça , el primer títol dels 6. Aquest cop la final ha estat de Bàsquet, a Barakaldo encara que es digui que és a Bilbao, amb el Madrid i el Barça. La veritat és que ho tenen molt ben muntat: 4 dies de bàsquet, els millors 8 equips de la primera volta de lliga (amb 2 bascos i 2 catalans), les 8 aficions ocupant tot l’estadi i sense conflictes, retransmissions televisives de qualitat, i fins i tot diria que bons àrbitres, que ja és dir... Bon bàsquet i un bon espectacle, en resum.

Tres quarts de set i poso la tele. Dubto, TV2 o TV3... poso la 2 inicialment i enxampo el moment en el que els monarques entren al pavelló. Amb els antecedents anteriors,se’m desperta la curiositat. El comentarista anuncia l’arribada del Juanca i la Sofi, però ja fa més de 3 minuts que se senten els xiulets... Fent una estadística patillera, es podria dir que l’afició està equilibradament dividida en opinió monarquil en funció dels orígens dels equips, però se senten més els xiules que els aplaudiments... Se’m genera el dubte científic sobre si els aplaudiments generen menys decibels que els xiulets. Faig una petita prova a casa i no n’acabo de treure l’entrellat. El cas, però, és que se senten més els xiulets per molt que tots els tribuneros i tribuneres estiguin aplaudint com a bons i bones deixebles. El Patxi també.

Canvi de càmera, i enfoquen als dos equips en el parket en fila esperant al “barrido” de la presentació... Comença el txundatxunda i ens mostren a Reyes, Llull, Garbajosa... arriba el trio arbitral i... s’acaba l’himne !!!!!!!!!!!! Com? Només 10 segons d’himne? Perquè els del Madrid tenen himne i nosaltres no? Eh !!!! A veure... que m’agrada molt que l’afició rival per insultar al Barça diguin allò de “bote, bote, bote, ejpañol el que no bote”, però el resultat final és que l’escombrat del Barça el fan a corre cuita i amb xiulets de fons (que no era per l’equip, sinó pel que ja sabeu). Una bona banda sonora és important per una imatge, vinculem les emocions a la música, i aquesta a les imatges, així que el Madrid és l’equip del txundatxunda i el Barça dels xiulets. Entenc que és un tema complicat pels realitzadors i realitzadores i per l'organització, però aquests detalls s’han de cuidar. A veure si surt a la premsa aquest cop...

Comença el partit, un partit que només dura els primers 10 minuts. Després s’ha trencat del tot amb un Barça letal en defensa i el Ricky ha trobat, si li calia, un motiu més per a justificar el fitxatge pel Barça. L’estil Pep es veu també en el Bàsquet i fa patxoca. Les diferències van pujant poc a poc fins al +25 en un moment del tercer quart. Just en aquest instant el “eo, eo, eo esto es un chorreo” sona espontàniament des de la grada, i el realitzador punxa la tribuna on es veu al Laporta més inflat que mai i al Florentino tot ajupidet... Bonica imatge amb una bonica banda sonora... Aquest cop, un 10 per la realització XD . Al final 19 punts de diferència, sense excuses de Villarato, una victòria "apustuflant" com diria el Robirosa, un petard que sona al Carmel, el MVP pel Fran Vázquez, la pilota pel Grimau i les xarxes de les cistelles per al Lakovic i també pel Fran, que se la mereix (hores més tard les tenia un peridosta esportiu de RAC1). Un bon equip, una bona feina, moltes felicitats campions. Per cert, la celebració amb Cava Freixenet... ja el portaven de Barcelona?

Una abraçadota !!!!!!!