Amb els peus nus...

Zapejo aquest migdia amb l’esperança de topar amb alguna cosa decent que sigui prou motiu per no acabar de fer dissabte… Durant 20 segons, no masses més, visualitzo un altre dels reportatges sobre el síndrome de Diògenes que tant critica el Monegal. Aquest també ha estat digne de sortir en el seu programa: es veu que només es pot “treballar” aquest tema, com diu el mestre, amb la càmera dins de les cases, xafardejant entre les coses i la porqueria, i el o la periodista fent comentaris de fàstic i morbositat… no fan res… em poso a estendre la roba mentre xatejo…

Després de la becaina, tant innecessària com plaent, em disposo a guardar la roba que havia tret abans per a fer lloc a l’estenedor. Obro les portes i veig l’armari buit. Massa roba per rentar encara? Comparacions visuals amb els armaris vistos abans? El cas és que, després de tres trasllats, un ha aprés a viure amb el mínim, però tot i això encara tinc roba que no em poso massa que diguem… Decideixo instintivament, malgrat la buidor, repassar-lo tot per a tirar-ne alguna cosa i esperar a les rebaixes per a omplir-lo de nou. Regiro entre pantalons, samarretes, camises, algunes peces estan ja gastadetes, però no em decideixo… miro els calaixos, hi trobo a faltar un dels meus calçotets preferits, se’l va endur el vent i, malgrat el que alguns creuen, els veïns no me l’han tornat... Obro el darrer dels calaixos i hi trobo algo que m’il·lumina, les meves bambes Converse negres.

Plenes de forats per on últimament he mostrat els meus mitjons de ratlles tant filoprogres, amb les soles molt desgastades, especialment dels talons, els cordons bruts i esfilagarsats... Començo a acomiadar-me'n mentre em ve el record del lloc on les vaig comprar, el moment, la companyia, les olors dels xiringuitos multiculturals del mercat, però no recordo el preu, les lliures esterlines no han estat mai el meu fort... Penso també en un dels darrers grans moments viscuts amb elles als peus: un partit de futbol amb un fred gairebé polar i generant els darrers forats que ara llueixen tant... Cerco altres moments mentre remiro de nou entre el calaix... em vénen al cap molts concerts i gots caiguts, moltes caminades creuant per la nit tota la ciutat, el plaer de treure-me-les per trepitjar la gespa d’algun parc... Gairebé 6 anys són molta història viscuda, moltes trepitjades sentides, molts cops i ratllades, molts bons moments... Per sort, pocs han estat els dolents, potser perquè penso que no són dolents un cop superats, són moments i prou.

Mentre el meu cap viatja, agafo també les xancles vermelles d’estil hawaià que vaig comprar en un xino abans de l’estiu. Ja estan mig trencades i la veta que passa entre els dits no s’aguanta. No hi ha punt de comparació entre els moments viscuts amb les dues, en qualitat i sobretot en quantitat. Però les diferències no serveixen per a res, i decideixo llençar ambdues, a rebuig les Converse, a plàstic les xancles. Juntes en el mateix destí però separades en cubells. Pel calçat mític i durador, com les Converse, les Victoria o les botes Dr. Martins, un vot a favor!