Voto en contra !!!

Un titular d'un post així, justament quan el sentit d'aquest blog és el contrari, només pot ser degut a alguna de grossa... i no és per menys... encara que si succeeixen coses així, no seria d'estranyar que succeïssin coses pitjors... i malgrat deixar passa un dia, encara em bull la sang i fins i tot el Polònia d'avui no m'ha fet puta gràcia... Em perdonareu l'estil i els exabruptes, que no guardi les formes que se suposa que un vicepresident d'algo hauria de tenir, però després d'uns dies de màximes formalitats verbals i d'utilitzar molt el cap, ara només em ve de gust explicar el què i com em surti del... cor... (malpensats). I què cony, que per això és un blog personal... Apa, preneu-vos-ho en calma que la cosa és llarga...

En aquests dies el Parlament de Catalunya està tramitant allò que fou el Projecte de Llei Òmnibus, i que ara és el mateix però en tres parts. Així que tres lleis, tres comissions parlamentaries i tres tramitacions diferents i tres rodes de compareixences diferents... (us estalvio el nom de totes aquestes coses). No costa massa d'entendre, oi? La suma d'aquestes tres lleis van rebre les al·legacions de més de 200 associacions i institucions del país... I cadascuna d'aquestes organitzacions van haver de realitzar el tràmit corresponent cap al mes de juny, indicant a quina llei feia aportacions i consideracions, en el títol dels documents i formularis on-line, ben claret... Doncs no, sembla que les coses no són clares...

L'Associació Catalana de Professionals de les Polítiques de Joventut, AcPpJ, com no podia ser d'altra manera, va presentar també aquestes al·legacions... El projecte de Llei modificava part del contingut de la tant esperada Llei de Polítiques de Joventut. Després de 30 anys sense llei, s'aprova de penalty i en el min 93, i després, el comité de competició decideix proposar canviar part del seu contingut per "agilitzar l'administració". Com no, ens vam posicionar en contra dels canvis ja que encara feien més inconcrets en el temps i en recursos alguns dels aspectes de la llei pel que fa als equipaments de juventut. Així ho vam fer arribar a les instàncies legislatives, i a la vegada ens vam posar mans a la feina amb les executives (Direcció General de Joventut) per a trobar-hi alguna mena d'acord. I després d'enviar-los les esmenes ens van trucar ells, que consti en acta.

Així doncs, arriba l'estiu, les vacances i l'inici de curs... sempre tant ràpid tot... I tot just obrir la paradeta rebem a l'entitat la invitació del Parlament per a participar en una d'aquestes compareixences de les entitats per defensar el nostre posicionament. D'entrada ens n'alegrem, se'ns té en compte i vista l'allau d'al·legacions això implica que el nostre parer és escoltat i respectat pels partits polítics del país. Oh sorpresa quan descobrim, i descobrim nosaltres, que la invitació és per a participar en el tràmit d'una de les 3 lleis, però no a la que afecta a les polítiques de joventut. Les mans al cap, el crit al cel, i els collons ben plens... Això succeí el passat dijous 8... I és l'AcPpJ qui es posa en contacte amb el Parlament per saber si hi ha hagut un error... i no, no hi ha cap d'error segons ens diuen... Finalment, acabem esbrinant que el PP és qui, juntament amb un munt d'entitats més, ens ha proposat en aquesta comissió... i ens hi posem en contacte...

Paral·lelament, i sort que tenim un puto crack com a tècnic que sap treballar paral·lelament i de moltes altres maneres, esbrinem que ERC (i després sabem que també "la coalició" com diuen alguns) ens van proposar a la correcta... Així doncs, l'AcPpJ ha estat proposada dos cops i per a comparèixer en la tramitació de dues lleis diferents... Àngela Maria... i doncs? com és que a la que ens pertocaria no estem, i a la que no ens pertoca sí? Doncs per dos motius ben diferents...

El primer, el perquè no assistim a la que ens pertoca. Doncs no hi assistim perquè CiU hi vota en contra, PP i PSC s'abstenen i només ERC i ICV defensen la nostra compareixença com demostra aquest vídeo (sort del control parlamentari que ens ha permès fer el Canal Parlament). Decisions respectables, com no, però que no compartim, òbviament, i menys si es desenvolupen, com així sembla, sota una lògica de blocs i colors polítics on es nega el que proposa l'altre per qui és i no pel què proposa... L'AcPpJ ja ha tingut presència al Parlament en la tramitació de la Llei de Joventut, ens hem reunit amb un munt de diputats i de tots els colors, i sempre hem cregut que se'ns escoltaven... com a mínim això, que se'ns escoltaven... ara sembla que no ho volien fer, i clar, ens preguntem uns perquès als que encara no tenim resposta.

I més perquès , semblo ja Mourinho, ens sorgeixen al saber que se'ns proposa pel PP en un lloc que no toca... S'excusen amb un error humà... Vaja... hi havia un terç de possibilitats de posar la nostra carpeta on tocava, d'encertar-la... i no... mala llet... jo també he agafat algun cop el pebrer enlloc del saler dels setrills... i vull confiar en que ha estat això i no una manca de saber el què dèiem... encara que la confiança ara està molt tocada... Succeït l'error d'un dels grups parlamentaris, encara aquest error es podia subsanar però no va ser així. De nou, trobem en el Canal Parlament que les propostes del PP s'han aprovat per unanimitat, és a dir, que tots els grups han votat que nosaltres compareguem allà on no tocava... I em pregunto... saben què voten els i les nostres diputats? ja s'hi fixen? els pactes tàcits i l'intercanvi de cromos són realment la tònica diària? És més, si ha passat això ara, potser que hagi passat mai abans? i potser que hagin passat de més grosses?

Finalment, amb un atac de seny, l'AcPpJ va decidir no comparèixer... i és que la rauxa ens hagués dut a anar allà, cantar-los les 40, fotre'ls a parir i deixar-los plantats allà mateix. Però no ho vam fer, com tampoc vam comparèixer per "subsanar" l'error, com ens va proposar el president de la mateixa comissió, o alguns diputats de CiU i d'ERC. Com diria aquell, val més ser objecte d'una injustícia que cometre-la.

Ara bé, el no comparèixer no treu que no anéssim aquell dia, dimecres 14, al Parlament... Armats de raó i ben d'hora com va recomanar el Guardiola, ens vam plantar allà mateix demanant, casi exigint, de parlar amb el president de la comissió per a fer-li arribar el nostre parer. I així ho vam poder fer, i curiosament, gràcies a un "contacte personal". Coses de la vida... Comparteixes escala amb algú durant 24 anys, i després malgrat ser d'ideologies totalment dispars, t'obre les portes al Parlament... Sí, un assessor del PP va assumir l'error i ens va acompanyar en tot el procés, ens va escoltar, pagar els dos tallats, i va fer les gestions pertinents en un acte de constricció que l'honra. Desconeixem si ho hagués fet si no ens coneguéssim de temps, i també em pregunto com deuen ser les coses pels que sí que es coneixen de temps, però d'altres llocs com escoles d'elit, o clubs de polo... però tant fa, ens sentim forts... Nosaltres, el Pep Guasch i jo pel Parlament com els putos amos... ara a la cafeteria, ara als passos perduts, ara sortim a fer un piti, ara als wc... foto aquí, comentari allà, "ep, no t'oblidis de fer el Check-in" !!! I tot mentre esperem el moment àlgid de dir a la cara, al presi de la comissió i cap molt visible del PP: no, no compareixerem per dignitat, la nostra i la que se li suposa a aquest Parlament.

I un cop això fet, piti al parc de ciutadella... un piti que va tenir gust a aquells de després d'un polvo salvatge i plaent... Massa tensió en 5 dies, masses voltes i voltes donades... trucades amunt, pensaments avall, preparacions de coses que no tocaven, preparacions de coses que sí tocaven i que esperem que algun dia proper siguin escoltades en la mateixa seu, i amb més atenció dels diputats i diputades que mai... perquè això no s'atura aquí, està clar... De moment, carta al canto per a tot cristo... Després, com no, notificacions i missatges en el 2.0: Twitter i Facebook a tutiplen... trucades a tort i dret, mitjans de comunicació inclosos, i esperem que poc a poc, reunions amb els diputats i diputades per a explicar i comprendre tot plegat... La feina no s'atura, els professionals de joventut tenim molt a dir en el Parlament i on calgui per a defensar les polítiques de joventut i reclamar un major reconeixement i prestigi de la nostra tasca...


Entendreu ara el perquè el Polònia d'avui no m'ha fet gràcia... haver tastat el patetisme de la política i els seus processos fa que un, malgrat haver estudiat ciències polítiques, hi confiï menys que mai... i és que dissortadament, i malgrat les bones intencions dels qui ho feien bé al principi, al final l'han acabat cagant tots... i ara, a veure qui ho arregla...

+ info: Web de AcPpJ , Blog de Pep Montes

Olé tu gracia !!!!!!!!!!!

"Nosotros, que somos de Cadiz, a esto que aquí le
llaman empoderamiento, lo llamamos PODERÍO"

Antonio Moreno, dinamitzador del
Col·lectiu d'Educació per a la Participació CRAC, Cadis

II Jornades ANuals de Participació:
Construïnt comunitat i prenent decisions
1 i 2 de desembre (DIBA)

Jugar amb foc...

I no preveure, entre d'altres, que els barris on més es votaria són els barris per on passa la Diagonal i on no tens gens mobilitzades les teves bases a diferència dels contraris... acaba cremant... ho diuen els clàssics... i només queda assumir responsabilitats... responsabilitats dels que han estat claus en dels errors i problemes de tot el procés, dels que no van calcular correctament els riscos des del govern i des dels partits, dels qui els van calcular i no ho van dir, dels que s'ho han carregat perquè sí o per oposició despiedada al govern, dels que s'han vist decebuts pel procediment i/o pels resultats de participació ja que creuen en la democràcia directa i/o la governança, pels que diuen A (o B o C) i després en la blogsfera tot el contrari... L'error s'ha pagat, car, no sabem com de car, però car... i el pitjor és que sembla només el primer dels pagament de la targeta de crèdit... l'any vinent toca passar per caixa una altra vegada... I és on la intel·ligència em genera pessimisme, però la voluntat optimisme... i on finalment el concepte crisi es transforma en oportunitat... confio en que aquest cop hagi servit d'alguna cosa, per fer les coses millors a parir d'ara, tots plegats, mani qui mani, no ho faci qui no ho faci... i és que no tinc clar qui ho farà, ni qui vull que ho faci... Diria que ara mateix com a politòleg i ciutadà pateixo la síndrome del ginecòleg... com? no us l'he explicat mai? La vaig escoltar per primeva vegada de la boca de'n Francesc Marc-Àlvaro en la presentació del seu llibre "Ara sí que toca" a l'ICPS al 2003. La síndrome del ginecòleg és la següent... entengueu que un ginecòleg ha de veure per motius laborals el que ha de veure... palpar, mirar i analitzar moltíssimes, de tota mena... però pobre, per protegir-se, no ha de sentir cap morbositat perquè seria insofrible... aplica criteris objectius, científics, racionals, freds, professionals... ara bé, l'home, sí que ha de trobar morbós el de la seva dona (o amant) quan està amb ella... s'ha d'excitar, tornar a desitjar, sentir atracció i aparcar totes les barreres i distàncies que necessita com a professional del tema... i, com podeu suposar, no és fàcil... diria que tinc això mateix... en breu em cridaran "al llit" per a votar, i encara no he valorat si aquest error val 4 anys d'oposició o no... si aquest error mereix donar pas a altres opcions encara que siguin ideològicament contraries a les d'un servidor i també hagin comés errorse en aquests dies... massa "perspectiva" potser, i ara cap em dóna morbositat... i tinc un any per posar-me les piles, per que ells me les posin també... uns quants ja han assumit part de les responsabilitats, una petita passa per tornar a creure-hi...

1 de maig

Avui s’ha celebrat la primera sessió presencial del XVI Fòrum “La primavera de les Associacions” a Torre Jussana que organitza… um... bé, és una mica complicat d’explicar qui ho organitza, no ho tinc massa clar encara… bé, sí tinc clar que “gaudeix” a la vegada que “pilla” organitzant-lo… però no qui ho fa… Total, que avui ha estat “dia gran” al curro, de matí de despertar amb un somriure, un manolo que no era manolo, un matí caòtic entre sensacions positives i negatives de la nit anterior, de sensacions negatives i positives pel que vindria a la tarda… una tarda amb un xic de nervis i ambient de gala, de canvis d’urgència amb genial solució i d’un Maresme lliure i tropical amb campanya electoral pendent, de canya abans de dinar i de mitjana després de tot, de nuesa i fred malgrat la roba… un bonic dia… uns/es bons/es companys/es que han posat el coll i la cama com qui més i que haguessin canviat ràpidament el micròfon com a bons professionals si el Pep Montes ho hagués requerit, una bonica sala malgrat tot, i també, una bonica jornada amb coneguts, i una jornada de reptes per les moltes novetats 2.0 i tecnologia audiovisual d’autosuficiència… novetats per la il·lusió, per les bones esperances, per la qualitat de tot plegat…

Finalitza l’acte un amic, un referent personal en forces coses, un lletraferit. En Pep parla d’innovació, de canvis, de radicalitat, d’aposta i confiança, d'obertura de finestres i llums, de l’Ateneu en majúscules de la capital, de professionals de la gestió cultural (com no?), i fins i tot de donar de baixa associacions quan els seus objectius no siguin assolibles o abans que morin d’inanició. Entre la seva intervenció i l’inicial d’inauguració dels alts càrrecs i representants associatius, en Xavier Godàs ha disposat també de 50 minuts més el torn de preguntes amb la primera intervenció en directe via Facebook, gràcies Neus! Pels que no l’hàgiu seguit o tingueu ganes de participar del post-partit, no ho dubteu !Facebook i Twitter !

Exemplar salt de l’acadèmia a la pràctica, doctor d’allò que a alguns ens costa explicar, una aposta segura per alguns, una aposta de confiança cap al seu equip pels altres (gràcies, això no va amb el sou), una descoberta per alguns altres també… Parla de coses conegudes, de Rosa Parks, i de Nimby’s, compara la mili amb la comunió... se li pregunta sobre Putnam com s'havia fet anteriorment pel FB, i sobre la democràcia directa... exposa sobre l’individu i el col·lectiu, cita a Galbraith regirant el títol del seu llibre més conegut, i malgrat parlar de la seva obra, no esmenta a Olson.

Marcur Olson, economista i sociòleg, teòric racionalista sobre els grups de pressió, sobre l’acció col·lectiva, sobre la comunitat i sobre els càlculs dels beneficis i els costos de la participació, com a bon racionalista, ja ho he dit abans. En la seva obra Teoria de l’acció col·lectiva, a la que ha fet referència en Xavier, parla dels Free Riders, de càlculs matemàtics sobre la suposada importància efectiva que pot tenir la participació d’un sol individu en una acció col·lectiva que reivindica millorar la societat, millores que gaudirà aquest individu també malgrat no participi perquè calculi que és un individu sense pes marginalment respecte el col·lectiu com a regla per analitzar la participació social (ho he intentat explicar el més “normal” possible, espero haver-me fet entenedor). I parla també d’incentius de dues menes.

D’incentius selectius positius per aquells propers, els que participen, els que s’impliquen i es mullen el cul... de premis, de qualitat, de reconeixement, de servei, d’agraïment... i això ho teníem... i parla també d’incentius selectius negatius per aquells que no participin, no s’impliquin o no es mullin, de control social envers els que es vulguin aprofitar sense participar, els que menteixen donant esperances i després abandonen el vaixell després de recalcular el seu pes marginal en aquella acció... i m’ha fet pensar en la tristor de la marginalitat, del sentir-se el “+1” i no la “n” del “n+1” matemàtic... però la primavera no és això, les associacions no són això, són l’1+1, i multiplicat per n... i s'ha de dir ben alt. En resum, un gran dia, i un vot a favor de la gent que fa pensar!

Sang Freda , Cor Calent

Em cau a les mans un article sobre el poder en les entitats, els conflictes que hi esdevenen i possibles opcions de solució o, com a mínim, de comprensió. Un xic llarg, però és necessari per explicar-ho bé. Parla de l'art de la política, del bé del conjunt, de les eines per arribar al bé comú; i també del bé individual, dels conflictes que es donen entre el bé comú i el bé personal, entre l'opinió del col·lectiu i l'opinió de l'individu, de com procurar convergir ambdós, de prioritat en les formes o en els resultats... Bona anàlisi d'una situació que es dóna més sovint del que seria desitjable i, en alguns casos, amb conseqüències greus i imprevisibles fruit d'una mala interpretació del succeït i del context. Està en les nostres mans, però, procurar que no passin mai i arreglar-ho quan hagin passat... pensant en el bé comú i també en l'individual.

Tormentas de poder en las entidades

Pilar Pujol Furriols *

Las entidades son organizaciones políticas en dos sentidos: el primero en el sentido de la tarea que desarrollan y de la influencia que pueden ejercer en los acontecimientos sociales y en el decurso de definición y puesta en funcionamiento de las políticas públicas; y el otro, en el sentido del funcionamiento interno, en aquello que hace referencia a las tareas de combinar diferentes intereses y puntos de vista para avanzar con una línea más o menos conjunta a escala interna.

Aquí intentaré desarrollar algunas ideas que hacen referencia al segundo aspecto, el de la política a escala de organización.

Las organizaciones son un conjunto de sistemas que se establecen para lograr unos objetivos. Hay unos objetivos organizativos, formales, que han pasado unos canales, más o menos costosos de validación, que aparecen en trípticos y memorias, que se defienden en el ámbito de institución, que hacen referencia a la misión, a la razón de ser de la organización.

Hay, sin embargo, algunos fenómenos vinculados con la definición de objetivos que hace falta tener en cuenta. Uno es que el acuerdo sobre los objetivos organizativos no siempre es nítido ni estático. Puede haber matices sutiles y discrepancias en las formas sobre cómo lograrlos.

Otro es que existen objetivos por el mismo hecho de ser organización, por ejemplo los objetivos de mantenimiento o supervivencia, de eficiencia, de control y crecimiento (Mintzberg lo desarrolla en su libro El poder en la organización) que, a veces, pasan a ser más prioritarios que los objetivos de misión.

Otro es que hay objetivos informales. Se trata de objetivos, intenciones y expectativas que traen las personas a las organizaciones. Las organizaciones se convierten en medios para lograr la satisfacción de necesidades personales. Ejemplos los tendríamos en la necesidad de figurar, de auto realizarse, de proyectar y canalizar frustraciones. La gente trabaja, colabora y participa, de entrada, por interés en los objetivos de la entidad… pero no sólo. Estos objetivos a veces son considerados ilegítimos pero, lo queramos o no, siempre existen. Hace falta tener presente que hacen referencia a las bases de la motivación personal y pueden ser un motor pero también un lastre para la organización.

También pasa que diferentes personas en diferentes posiciones en la organización tienen intereses específicos. Cada cual considera que su parte es la más importante: quien ofrece el servicio cree que su tarea es esencial, y quien busca los recursos también, quien lleva la dirección considera que él es la clave, y así con todos.

Con este baile de objetivos e intereses es cuando se hace referencia a la necesidad de un proceso político para ponerse de acuerdo, para priorizar y para concretar las acciones a emprender. Es entonces cuando entran en juego la capacidad y los procesos para influir sobre las decisiones sobre qué se hará y de qué manera.

En el proceso de ponerse de acuerdo, encontramos varios estilos, los extremos de los cuales serían: un estilo abierto, que genera confianza, que intenta definir roles y toma formas transparentes. Y el otro extremo, donde se da un estilo cerrado, viciado, tenebroso, hay movimientos sucios, manipulación, gente que habla a espaldas del otro, que esconde información, tensión entre los equipos…pueden ser verdaderas tormentas de rayos y truenos. Al primero lo llamaremos juego político, al segundo juegos de poder.

El juego político se basa en unas normas aceptadas y sigue fuentes de legitimidad, busca maneras de combinar posiciones en base al reconocimiento y el respeto. Los juegos de poder se dan cuando la influencia se hace de manera ilegítima utilizando medios poco éticos.

Pese a que los dos estilos tienen que ver con la influencia y el impacto en las decisiones y acciones de la organización, uno es generativo y creativo, y el otro tiene unos efectos colaterales devastadores. Algún autor considera que los juegos de poder anticipan y preceden el fin de la organización porque impide la tarea y supone un gasto injustificado de energía y esfuerzo. Los juegos de poder son un remolino que arrastra y destruye a quien hay alrededor… aunque a corto plazo parezca que haya alguien que gane. Las luchas de poder son previas a la derrota de la organización: malogran las relaciones personales; se pierde la sinceridad y confianza, desgasta el compromiso… todos ellos puntales en cualquier sistema humano de trabajo.

Entrando en el mundo de las entidades, podríamos considerar que los juegos de poder son incompatibles con los valores de las entidades. Pero estos se dan igual que en todas partes, con la singularidad que sorprenden más a los implicados, por la contradicción con su razón de ser y los valores que se defienden. A buen seguro que quienes leéis este artículo habéis vivido o presenciado situaciones dónde se hayan dado juegos de poder. A la sorpresa y disgusto ante estas situaciones, se suma la vivencia de la traición, de encontrarse fuera de lugar.

¿Qué podemos hacer como responsables y directivos, como voluntarios y como colaboradores de una entidad cuando detectemos estas situaciones? No querría transmitir la sensación de que hay soluciones fáciles. Las orientaciones son sencillas, de sentido común, aun cuando tienen una aplicación compleja y difícil.

Con la premisa que los juegos de poder surgen cuando hay deficiencias en el juego político y en los sistemas de influencia, la manera de contrarrestar el poder es hacer una apuesta por la política. Sintetizaría las recomendaciones en tres puntos: Atención, Análisis y Actuación.

Atención. Tener presente que estas situaciones se pueden dar en cualquier lugar y a cualquier hora. Ignorarlas sólo incrementa la desprotección de la organización. Hace falta estar atentos.

Análisis. No engancharse, no echar más leña al fuego. Mantener la calma. Reflexionar para intentar entender la situación. No dejarse llevar por las primeras impresiones, puesto que normalmente sólo se ven los síntomas, no las causas.

Actuación. Encontrar maneras de hacer que los procesos sean más transparentes. Reforzar los canales de participación formales. Establecer límites, actuar con el ejemplo, distribuir información. Reconocer y reforzar el liderazgo que cada uno tiene. Si la situación nos sobrepasa, pedir asesoramiento externo.

Debemos tener presente que las organizaciones son espacios privilegiados para entender a las personas y a nosotros mismos. Son un espacio dónde se amplifican las virtudes y defectos de cada uno. Si trabajamos en las entidades con la expectativa que la situación será idílica, nos perderemos la posibilidad de poderlas gestionar con las variables que tanto las pueden reforzar como destrozar. Si no se tiene en cuenta la política, se fracasa. Si se traspasa la línea y se entra en las luchas de poder, también.

(*) Pilar Pujol Furriols es maestra, geógrafa y máster en Gestión Pública por la UAB. Actualmente es técnica de la Agencia Municipal de Apoyo al Asociacionismo del Ayuntamiento de Mataró y colabora con asociaciones locales e internacionales tanto en programas de formación como haciendo asesoramientos en temas organizativos. Este artículo ha sido publicado en Xarxanet,un portal con varias áreas sobre el mundo del voluntariado en Cataluña, mantenidas por otras entidades del asociacionismo catalán. Canal Solidario mantiene el área de Cooperación y Derechos Humanos, junto con la Federación Catalana de ONGD.

Kaoru Ishikawa

Va resoldre un problema amb unes espines i uns peixos i li van dir en català no normatiu i a tota llet: "Claru, així s'acaba!"; i se li va quedara aquest nom...