què faràs, Mas?

Bon comiat... un vot a favor pel Sergi Mas i l'equip de Polònia malgrat marcar paquet defensant la llibertat que han tingut amb el Monty per a que el Mas, Artur, i el seu nou govern no els toquin massa les cabòries i els deixin continuar fent el programa... aaaaaaaaaahhh.... ja ho veuen...

Els petits canvis són poderosos

Avui sembla pel Telenotícies de Tv3 que és un dia especial... no només li claven 3 milions d'euros al Matas per a no entrar en presó provisional, no tant sols el sincrotró Large Hadron Collider ha reproduït el moment del Big Bang (Els 4 de Big Bang Theory deuen estar flipant), sinó que a més de tot això... avui ens tornàvem a unir com a país que mola molt de lo modern que és, i no com el país unit pel cabreig arrel de la nevada. Avui ja no hi ha gairebé televisió analògica, hola TDT. I és un gran què, sembla... Bé... és cert que aquest canvi tecnològic ha afectat a gairebé totes les cases del país, i fins i tot a algunes les ha afectat a totes les habitacions... Però també és cert que ja fa temps que algunes contrades del país no la reben... Avui només s'ha apagat el repetidor de Collserola, torre que va fer el Foster* pel '92 . I ja se sap... Per Tv3, quan Barcelona tus, Catalunya es constipa. 4 milions d'habitants que "s'apaguen" ara, quan al juliol del 2009 en van ser 3... Per aquesta diferència tant soroll? O és coorporativisme de periodista? Ser el final del procés és més important que l'inici? Mira que em sento barceloní sovint, sobretot quan fa solet bo, però aquest centralisme a vegades no l'entenc... i no m'agrada... i ja no us parlo de l'oportunisme polític... una llàstima...

Bé, tots aquests han estat els grans canvis, cert... però ja n'hem passat uns quants des que existeix la TDT... de fet, han cohexistit durant molt de temps, i dins de la mateixa tele i sense pegar-se, eh !! Que quins canvis? Hombre... Conèixer Intereconomía i "El gato al agua", un gran què, ja sabeu... Tornar a veure els capítols de Aida repetits a FDF està bé, els Simpson i les series de Neox, el 3/24 i, especialment, el Monegal repetit en totes les teles locals que enganxo... Tot això està molt bé... Però el primer i gran canvi no té paraules que el puguin definir: Canal Barça TV, el número 10 a la meva tele, com els cracks (recordo que un tal Cristiano no el porta). Sí, en sóc fidel seguidor, m'encanta reviure els millors partits, les entrevistes del "Quadrat Verd", la història i les tàctiques de l’"Escolta Míster", El "Porta 104" (programa sobre les penyes, quina feina que foten, coi...), "El Marcador-El postpartit" (essencial pels dies que no el veig), els partits del futbol base, les seccions... llàstima però de "La nit del Lloro" i de l'Òscar Garcia comentant-ho tot... Però Bé... Bona feina de l'equip que dirigeix el bo d’en Vicent Sanchis (incansable contertulià de nombroses ràdios).

Aquest ha estat el meu gran descobriment... però en algun moment tocarà de nou adaptar-se... tot el que envolta a l'aparell com a tal ha evolucionat molt i fins ara hem viscut molts de canvis... el Teletext (tecnologia obsoleta ja al nèixer), el Dual, res de donar cops quan no es veu bé la tele perquè costa una pasta i són superdelicades, de Beta a VHS i de VHS a DVD (desconfieu dels qui encara tenen un VHS a casa), més estones perdudes fent un zapping (coi, hi ha molts més canals), escoltar la ràdio per la tele... I quan fotin les bateries de liti, oblideu-vos de donar dos cops a la tapa a veure si recuperen energia, que viuran més que nosaltres... Canvis que potser ni fu ni fa, que no han representat massa, o potser sí... però n'hi ha un que em sabrà greu perdre... pateixo per una escena de sobres coneguda... aquesta:

- "Coi, no es veu bé la tele..."
- "Això és d'ells... a veure, canvia de canal..."
- "No funciona cap canal..."
- "Això deu ser de l'antena..."

Aquest diàleg que tants cops. s'ha reproduït, està a punt de desaparèixer.. ara s'haurà de dir:

- "Això deu ser de l'antena... o de l'aparell de TDT"

I em sap greu, però no serà el mateix... afegir aquest pedaç trenca la màgia, la rima i la mètrica... es fa llarg i difícil de pronunciar... amb el risc afegit de deixar anar uns quants capellans al final amb tanta D i T... Però tampoc em preocupa massa, eh... ja trobarem una altra frase que faci història, la trobarem...

* Senyors/es precandidats/es (la costum de posar /es) a les eleccions del Barça que llegeixen diàriament el meu blog, què faran amb el projecte del Foster dels colorins si guanyen? Una respuesta quiero.

"Visca els frikis!" o La crítica de la crítica de la tele des de la mateixa tele on es critica

De lluny ve la nostra admiració per aquesta criatura del telehipòdrom barceloní i català. Sessions conjuntes d’anàlisi i riures, en directe, flotant (vegis PetaMonegal en el Facebook), o per xat, han convertit en aquest ratolinet en gairebé una deïtat de la tele. Per fi, i després d’una conversa en un bar ben proper a la seu de BTV, el Joan fa el pas: envia un mail, el dia següent rep la trucada de la Rocío, i ja ho tenim. Dimarts a les 20:45 a la plaça Tísner per assistir de públic a Telemonegal. Un vot a favor.

Entrem al temple del mestre i amablement ens atenen dues de les redactores amb un full per signar per tal de cedir els drets d’imatge a BTV. Enlloc diu res de sortir en altres cadenes o altres programes, així que si sortim a l’APM els empaperarem. 5 minuts d’espera en el hall de l’entrada, amb una màquina de raig X arraconada i amb una mica de pols, suposo que és per les grans cites. Les redactores repassen la llista i tot seguit s’endinsen en un despatx per a treure’n una safata d’entrepans de la pastisseria Vila, del carrer Maresme (una mica lluny d’on estem) i aigües Font Vella. Els presagis que ens havien explicat sobrevivents de programes anteriors es complien. Agafem un cadascú i en sobren uns quants. Ningú s’atreveix a repetir, no fos cas que pensessin que som uns morts de gana. Sortim a fora a fer un cigarret i apareix el mestre. Atenció, el mestre també fuma. Potser per la foscor, veiem que té un rostre i un bigoti una mica més pàl·lid que per la televisió. Ens criden per entrar, i ens donen les primeres instruccions (ningú ens ha dit que podíem agafar els entrepans, ho hem donat per entès i gilipolles l’últim): “Ara, a l’entrar, us heu de rentar les mans amb aquest sabó pel tema de la grip A, són les normes”. Primer moment de mirada de complicitat i somriure dissimulat.

Accedim a la normativa i entrem al plató, deixem les nostres coses en una cutre taula (la tele per dins és molt cutre), apaguem el mòbil, agafo boli i paper i prenem posicions. Els de davant nostre es col·loquen tots a segona fila, i nosaltres, ni curts ni mandrosos, ens posem a la primera, al costat del gran mestre, a succionar càmera. Primer moment d’anàlisi que el Joan resumeix perfectament en: 1) “me l’imaginava més gran” (el plató), i 2) “la gent no es posa davant per instint” (com si s’haguessin de protegir d’alguna cosa). Si es posen al darrera, no entenc perquè es posen alguns/es tant mudats...

Apareix la famosa Rocío donant les darreres instruccions: “quan faci així, aplaudiu”. Em sento com l’Infanta Elena. Se’n va un segon i torna amb la mítica ampolla de Vichy Catalan (poc català el nom, per cert) per deixar-la a la taula. Cau ja el primer pilar del programa, i és que l’aigua que hi ha dins no té gas. Reomplerta com en alguns bars? Sí, i tant... El gas fa venir pets i rots, i això, en un programa de tele, no es pot permitir.

Arriba de nou el mestre, aquest cop amb americana i corbata, però la camisa per fora, un dandy. Saluda i comença una ronda per preguntar d’on venim. Mentre fa la ronda, es queixa de la calor: “digueu que posin l’aire que m’estic fregint”. Segur que al Cuní això no li passa. Continua la ronda però l’interromp la connexió amb el Moixí, el de les notícies: “ara fem el nextcomming (que es noti que té estudis) i continuo”. Es veu en la tele de plasma i comenta “avui em veig molt blanc”. Ja ho deia jo...

Compara el terratrèmol d’Haití amb el que ha muntat Telecinco arrel de la denegació de TVE per portar a Karmele Marchante a Eurovisió, i es queda tant ample. Acaba de prendre nota dels nostres orígens i mentre repassa les anotacions dóna temps per a donar un nou cop d’ull al plató. Unes catifes molt i molt llardoses, una butaca francament incòmode, un cable que il·lumina el rètol del peu de la taula molt cutre i totalment visible, el plató del Sr. Bachs a l’altre cantó, la Rocío porta un pentinat dels anys 80’s, un marcador amb 38 minuts, i les bombolles del got continuen absents.

Comença el programa, Infanta 1. No en faré un resum perquè el podreu veure en les milions de repeticions que fa BTV i la resta de teles de la Xarxa de Televisions Locals (si no l'heu vist ja). Només destacaré algunes coses:

1. És un mestre: domina l’art de la retòrica en públic i segueix les indicacions dels manuals. Ets nerviós? Agafa una cosa amb les mans i així no les mouràs tant. Ell té un boli, no escriu res, però el passa de mà a mà, assenyala, el belluga, és el seu element fetitxe.
2. El que no mou a les mans, ho fa amb els peus. Alerta! el Monegal balla claqué sota de la taula. Remarca els accents amb els peus, marca el ritme de les frases picant a terra amb les puntes i els talons. I quan la deixa anar, fa una base rítmica de tres o 4 cops, com dient “Olé” (un bon amic picaria de mans i diria “pamiliconchi!”)
3. Ens queda el dubte de si llegeix el teleprompter (no veiem que hi surtin lletres), li xiven pel pinganillo o el paio improvisa. Perdó, el mestre.
4. Resultat del programa: 4 “endavant” - 3 “hombre”, i un incomptamble nombre de "Aaaah...." per a diferents casos: exclamació o fer temps per a mirar les anotacions
5. Interessant ruta de la primera part: de les notícies sèries, fins al porno de la Samanta Villar passant per lo de la Karmele que ja he dit. De la serietat a l’histrionisme. I quan arriba aquesta darrera part, deixa anar la bèstia que porta a dins. Memorable el moment on el mestre s’endinsa en aquests dos capítols. Repassa les possibles postures que podria haver adoptat la Samanta, i el públic riu, els càmeres riuen i la Rocio es tronxa encara que el cabell no se li mou un mil·límetre a causa de la laca. Se sap gran, i s’hi torna més encara fins a omplir tota la pantalla. Pel que fa a la Karmele, acaba amb un gir sorprenent, la defensa. Critica a TVE per incoherent i acaba confessant que van compartir classes de periodisme. Potser per això que té una mica de showman i acaba afirmant amb rotunditat “VISCA ELS FRIKIS” mentres fa un “xim pom” amb els peus...

Acaba la primera part i exclama: “m’he passat 9 minuts, això és horrorós!!!!!!” . Nou minuts menys pel Pitu Abril. Es gira i ens diu: “ara tenim un moment, us podeu aixecar si voleu”. No és que vulguem, ho necessitem !!! Tots d’empeu i ell marxa a buscar el convidat. Arriba amb ell i se’ls sent comentant els llibres que porta del seu programa “La Clave”. El xafardegen, repassen anècdotes, i mentre, la pobre Rocío fent senyals de començar. 5 minuts passen des que ella ha dit 30 segons. Ell és el mestre, ell és el crack, ell mana.

Anunci de Gran Via 2 i moment Infanta 2, també. Presenta el José Luís Balbín, pare dels debats polítics a les espanyes amb el programa "La Clave". Comença el massatge del mestre, però no un massatge qualsevol, no... Un massatge de 95 euros, a 4 mans, 1 hora i mitja, encens, Buda presidencial, música zen, oli perfumat i barnús. El Baldín, però, no deixa escapar l’oportunitat per a deixar un parell de bufetades a la boca d’uns quants dels que manen: “ los de la transición han pasado a una dictadura de oligopolios”, “los conversos son los más peligrosos” (es referia als exfumadors, però amb el seu passat televisiu en la Transició, segur que mirava més enllà). Entre el massatge, algun moment de caos en l’entrevista, que no està tant programada com la primera part.

1. La Rocio li diu al Baldbín que miri una tele lateral quan passin els videos per a poder-lo agafar de front. Ell no ho fa. Els càmeres es tornen bojos i casi piquen entre ells.
   
2. En Balbín no s’entera d’un tros de vídeo i el tornen a passar sencer. Es fa llarg, i el Monegal ho justifica per introduir el tema del debat polític en les cadenes privades, però no calia. L’atac de nervis que ha tingut el realitzador quan li ha demanat això no justificava aquesta repetició.
3. El Monegal fa referència al llibre que ha portat el Balbín i l’ensenya de refilón. A la Rocío li agafa el baile de sambito per a que ensenyi la portada a càmera. El mestre, de nou, no li fot ni cas.

I per acabar el moment més trist i més bo. El moment Papitu. Impressionant veure la Rocio, amb aquell pentinat, la mà alçada amb un retolador vermell i una pissarra velleda amb un nom: PAPITU. 6 minuts ha estat la pobre amb el cartell fent tota mena de gestos, i el mestre com si res. Per fi introdueix el tema, i el Baldín mostra la seva grandesa: “sí, sí... he oído a hablar de él, aunque he leído algún espectador tuyo que no entiende muy bien lo de tu pájaro ese...” . Sensacional... Per fi algú li diu a la cara la veritat, però no és plan d’aplaudir-lo. Joder, una vegada que sortiria espontani i ens tallem. Veiem el Papitu encara rient-nos del clatellot, i de sobte la Cati li fot una nova hòstia al Monegal. Li diu masclista, com al Cuní, per a tenir l’equip de redacció en femení. Una hòstia així no es pot deixar escapar, però ell calla, s'ho empassa, acaba el programa, agraeix la nostra presència, i improvisa una entradeta pel programa del Pitu que dura 3 minuts, temps que posa els pèls més de punta a la Rocío si això és possible. Es sobrepassa 5 minuts dels 31 previstos. Ja en sumen 14.

Moment Infanta 3 i últim, i recollim veles... A punt de marxar, però, amb una mica de morro acabem tenint una de les majors recompenses, la foto al costat del mestre. Ell, postura James Bond, braços plegats, mirada a l’infinit, nosaltres, simples badocs. Se sap gran, se sap mestre, i ho és, gairebé tant com el Joan.

Amb els peus nus...

Zapejo aquest migdia amb l’esperança de topar amb alguna cosa decent que sigui prou motiu per no acabar de fer dissabte… Durant 20 segons, no masses més, visualitzo un altre dels reportatges sobre el síndrome de Diògenes que tant critica el Monegal. Aquest també ha estat digne de sortir en el seu programa: es veu que només es pot “treballar” aquest tema, com diu el mestre, amb la càmera dins de les cases, xafardejant entre les coses i la porqueria, i el o la periodista fent comentaris de fàstic i morbositat… no fan res… em poso a estendre la roba mentre xatejo…

Després de la becaina, tant innecessària com plaent, em disposo a guardar la roba que havia tret abans per a fer lloc a l’estenedor. Obro les portes i veig l’armari buit. Massa roba per rentar encara? Comparacions visuals amb els armaris vistos abans? El cas és que, després de tres trasllats, un ha aprés a viure amb el mínim, però tot i això encara tinc roba que no em poso massa que diguem… Decideixo instintivament, malgrat la buidor, repassar-lo tot per a tirar-ne alguna cosa i esperar a les rebaixes per a omplir-lo de nou. Regiro entre pantalons, samarretes, camises, algunes peces estan ja gastadetes, però no em decideixo… miro els calaixos, hi trobo a faltar un dels meus calçotets preferits, se’l va endur el vent i, malgrat el que alguns creuen, els veïns no me l’han tornat... Obro el darrer dels calaixos i hi trobo algo que m’il·lumina, les meves bambes Converse negres.

Plenes de forats per on últimament he mostrat els meus mitjons de ratlles tant filoprogres, amb les soles molt desgastades, especialment dels talons, els cordons bruts i esfilagarsats... Començo a acomiadar-me'n mentre em ve el record del lloc on les vaig comprar, el moment, la companyia, les olors dels xiringuitos multiculturals del mercat, però no recordo el preu, les lliures esterlines no han estat mai el meu fort... Penso també en un dels darrers grans moments viscuts amb elles als peus: un partit de futbol amb un fred gairebé polar i generant els darrers forats que ara llueixen tant... Cerco altres moments mentre remiro de nou entre el calaix... em vénen al cap molts concerts i gots caiguts, moltes caminades creuant per la nit tota la ciutat, el plaer de treure-me-les per trepitjar la gespa d’algun parc... Gairebé 6 anys són molta història viscuda, moltes trepitjades sentides, molts cops i ratllades, molts bons moments... Per sort, pocs han estat els dolents, potser perquè penso que no són dolents un cop superats, són moments i prou.

Mentre el meu cap viatja, agafo també les xancles vermelles d’estil hawaià que vaig comprar en un xino abans de l’estiu. Ja estan mig trencades i la veta que passa entre els dits no s’aguanta. No hi ha punt de comparació entre els moments viscuts amb les dues, en qualitat i sobretot en quantitat. Però les diferències no serveixen per a res, i decideixo llençar ambdues, a rebuig les Converse, a plàstic les xancles. Juntes en el mateix destí però separades en cubells. Pel calçat mític i durador, com les Converse, les Victoria o les botes Dr. Martins, un vot a favor!