un gran Vot a Favor !!!

Volem aclarir que no hem vingut aquí avui per imposar res o perquè pretenem que tenim el dret o l'autoritat de dictar a la ciutadania d'aquest país, als seus diversos actors i als seus representants polítics, què s'ha de fer. En canvi, hem vingut de bona fe i amb l'esperança de poder oferir idees des de la nostra pròpia experiència resolent llargs conflictes que van afligir les nostres societats i pobles, així com d'altres que hem ajudat a resoldre.

Sabem per pròpia experiència que acabar amb una situació de violència i conflicte i aconseguir una pau duradora mai és fàcil, que es requereix valentia, voluntat de prendre riscos, compromisos profunds i generositat i visió d'home d'Estat.

La pau ve quan el poder de la reconciliació pesa més que els hàbits de l'odi, quan la possibilitat del present i del futur és infinitament millor que l'amargura del passat.

Sabem també de la nostra pròpia experiència que quan hi ha una verdadera oportunitat per a aconseguir la pau ha de ser aprofitada. La creixent exigència de la ciutadania d'aquest país i els seus representants polítics per superar el conflicte mitjançant el diàleg, la democràcia i la completa no-violència ha creat aquesta oportunitat.

Partint d'això, pensem que és possible acabar avui amb més de 50 anys de violència i assolir una pau justa i duradora. Veient això, voldríem establir els següents cinc punts:

1. Fem una crida a ETA a fer una declaració pública de cessament definitiu de l'activitat armada i sol·licitar diàleg amb els Governs d'Espanya i França per tractar exclusivament les conseqüències del conflicte.

2. Si aquesta declaració fos realitzada instem els Governs d'Espanya i França a donar-li la benvinguda i a acceptar iniciar converses per tractar exclusivament les conseqüències del conflicte.

3. Instem a adoptar passos profunds per avançar en la reconciliació, reconèixer, compensar i assistir totes les víctimes, reconèixer el dolor causat i ajudar a sanar les ferides personals i socials.

4. En la nostra experiència de resoldre conflictes hi ha sovint altres qüestions que si són tractades poden ajudar a mirar d'assolir una pau duradora. Suggerim que els actors no violents i representants polítics es reuneixin i discuteixin qüestions polítiques, així com altres relacionades amb el respecte, amb consulta a la ciutadania, cosa que podria contribuir a una nova era sense conflicte. En la nostra experiència, les terceres parts observadores o facilitadores ajuden al diàleg. Aquí el diàleg també podria ser assistit per facilitadors internacionals si així fos decidit per les parts involucrades.

5. Estem disposats a organitzar un comitè de seguiment d'aquestes recomanacions.

Declaració de Conferència de Pau de Sant Sebastià

17 de octubre del 2011

Olé tu gracia !!!!!!!!!!!

"Nosotros, que somos de Cadiz, a esto que aquí le
llaman empoderamiento, lo llamamos PODERÍO"

Antonio Moreno, dinamitzador del
Col·lectiu d'Educació per a la Participació CRAC, Cadis

II Jornades ANuals de Participació:
Construïnt comunitat i prenent decisions
1 i 2 de desembre (DIBA)

Teatro, lo vuestro es puro teatro...

Segons la Vikipèdia, el Sainet és un tipus d'obra teatral de caràcter jocós i popular, generalment en un acte, que es representa a l'entracte o a la fi d'una funció. D'origen valencià (s. XVII), arribà a Catalunya poc després (encara ara es representa) i té en la nostra parla un sentit més ample per a referir-se a qualsevol espectacle públic que faci riure per patètic. Hom també utilitza el terme Vodevil per a referir-se a una situació semblant, encara que el Vodevil hi afegeix algun toc picantet... Bé, a jutjat per l'anunci de les joventuts d'un partit, replicat per un altre partit més rocker, o l'anunci on surt un nen davant de gent despullada, potser sí que és un Vodevil... però jo em quedo avui amb la paraula Sainet.

I és que en el Sainet eren les classes altes les que erenridiculitzades... bé, quedaven elles ridiculitzades pel què deien i com ho deien... una mica com passa en això que en Jean Paul anomenaria "Lo de la Campanya Electoral"... i no només em refereixo a bona part dels polítics i polítiques... els mitjans de comunicació privats també s'han quedat ben retratats aquests dies en la caça i captura de l'audiència i l'espectacle, i els calers de la publicitat, clar... però per interès informatiu, no cregueu pas, eh... Cert és que des del diumenge que el tema "ho està petant", però abans de continuar m'agradaria recordar que abans de l'inici de l'oficial campanya electoral, aquest tema ja donava voltes i cap de les dues forces polítiques es van posar d'acord. Dos Sainets a preu d'un...

I ara tots a córrer, a tirar-se responsabilitats i culpes, a dir que no és just quan són els primers que ho van promoure a tot l'Estat i exclouen d'altres, i alguns dels que critiquen els estatals a donar el vistiplau al d'aquí, i els que proclamen la justícia social a no presentar al·legacions, i altres a proposar un cara a cara de tercera, els que es queixaven per no sortir fa 4 anys, ara que ho fan no defensen als que no surten, i altres que plantegen reptes en directe després no accepten l'All In davant de la Terribas al final de tot i prefereixen quedar un altre dia...

I si ja tenim els protagonistes del Sainet, només li falta un context i un fil conductor... i a vegades sento a dir que és encantador no tenir un sistema presidencialista i es lloa la pluralitat del país, però molts dels mateixos ara defensen el cara a cara, els que fan les lleis i les normes les critiquen des de fa temps i no hi posen remei malgrat molts esforços, obliguen a la proporcionalitat temporal dels talls al telenotícies, però després tothom parla el mateix temps als debats i en les entrevistes... molt coherent tot plegat, clar que sí... i què voleu que us digui, el colmo, la justificació dels 5 dies de termini per presentar la sol·licitud... trist...

Ara bé... vist el panorama, un vot a favor per la Terribas: si s'arriba a fer el debat, la multa no la paga cap dels dos partits, sinó la cadena... compte ! Mas i Montilla van estar a punt de fotre un forat més gran a TV3 !!! Així que, com no podria ser d'una altra manera, un vot a favor a la seva cara de pòker i professionalitat.... encara que també crec que hi va haver sorpresa, estupefacció, i algun que altre record a les famílies respectives dels candidats per la jugadeta...

Però tot aquest Sainet m'ha ajudat... en serio... potser sóc dels únics indecisos d'aquesta campanya que podran respondre en els estudis posteriors que durant aquests 15 dies van decidir el vot... ja he superat la síndrome del ginecòleg que explicava en un post anterior... alguns càlculs racionals sobre riscos de sentir-me traït i/o culpable del meu vot, i llestos, decidit, sense convicció, cert, però decidit. Ara només em cal saber on ho haig de fer, i intentar no tenir massa al cap l'anunci de les joventuts o el #28N em puc partir el cul jo sol davant de l'urna...

Al Poble Sec hi ha de tot !!!

Felicitats per la gran festassa del passat 12 de juny i que durà fins el 13 !!! XDDD

Toquen bé aquests...

Continua la ratxa de concerts... aquest cop, un de solidari als Lluïsos d'Horta, lloc on malgrat les reformes les parets continuen tenint encant (el primer vot a favor). La causa, la Campanya contra la Fam de Mans Unides (segon vot a favor). 3 grups de música i un pregoner especial, al final els tabals van fallar... Sembla que no hi ha la gent que s'esperava, caldrà pensar com millorar-ho, però l'espectacle comença. El teatre, amb capacitat per 400 persones, comença a ressonar amb els "Sense sentit", que van forts i d'entrada es foten un Vertigo de U2... aposta valenta, però massa arriscada per ser la primera... són massa cadells encara... van fent i poc a poc van pujant de nivell i la claven més. I toquen de tot, cançons conegudes, cançons que les van conèixer el seus pares i fins i tot avis, i una cançó seva i en català.

Uns 45 minuts, i comencen els següents. Un altre estil, menys tocs de punk, menys tocs de xibeca, i una mica més de porros i una mica més de mojitos... i porten un saxo, això sí que és estil hòstia... A la segona cançó, amb la confi, diuen que fa calor i abaixen els llums... un to més íntim, més càlid, que permet al poc públic assistent perdre la vergonya i ballar una mica... to íntim que aprofita el guitarrista per a seure com a casa, posar-se la guitarra com li surt de la punta de... i cantar casi amb desgana... com a casa... només li faltava el porro i un sofà per ja sentir-se al 100% a gust... però compte, malgrat l'estampa de "paxorra", el paio tocava de puta mare... Bé, aquest va ser el comentari més sentit de la nit "toquen bé aquests!!". Surto un moment a fora per fer un piti i veig 6 persones més ballant... en el carrer també es ballava... certament, l'aïllament del local és 0 o 0,1 si es tanquen finestres, portes i porticons, els veïnat ho sent segur, són les 00:00... però no es queixen... molts d'ells són part de la família dels Lluïsos, avui toca concert jove i demà pasodoble per mi... una nit és una nit, i ja està... tot queda en família...

Faig la foto al cartell... em quedo amb el nom, The Good Samaritans (atenció al cover de After Midnight del Clapton, un altre vot a favor per ells), i torno a dins... Toquen Johnny B. Gode, sembla que no hi ha més cançons... acaba i diu el cantant que el grup d'abans també l'ha tocada prou bé... ha estat com un bis... bis que per cert no fan malgrat l'aclamació popular... acaben, donen les gràcies, i pleguen veles... moment d'incertesa, la presi estava fent de relacions públiques, i ens assabentem que el tercer grup, de samba, no s'ha presentat, ha donat "plantón". No contesten telèfon ni res... al final els tabals i el tercer grup són els que van fallar... no la música, no la solidaritat i tampoc l'ambient familiar del moviment ateneístic... i per això, un darrer vot a favor !!!!!!

1 de maig

Avui s’ha celebrat la primera sessió presencial del XVI Fòrum “La primavera de les Associacions” a Torre Jussana que organitza… um... bé, és una mica complicat d’explicar qui ho organitza, no ho tinc massa clar encara… bé, sí tinc clar que “gaudeix” a la vegada que “pilla” organitzant-lo… però no qui ho fa… Total, que avui ha estat “dia gran” al curro, de matí de despertar amb un somriure, un manolo que no era manolo, un matí caòtic entre sensacions positives i negatives de la nit anterior, de sensacions negatives i positives pel que vindria a la tarda… una tarda amb un xic de nervis i ambient de gala, de canvis d’urgència amb genial solució i d’un Maresme lliure i tropical amb campanya electoral pendent, de canya abans de dinar i de mitjana després de tot, de nuesa i fred malgrat la roba… un bonic dia… uns/es bons/es companys/es que han posat el coll i la cama com qui més i que haguessin canviat ràpidament el micròfon com a bons professionals si el Pep Montes ho hagués requerit, una bonica sala malgrat tot, i també, una bonica jornada amb coneguts, i una jornada de reptes per les moltes novetats 2.0 i tecnologia audiovisual d’autosuficiència… novetats per la il·lusió, per les bones esperances, per la qualitat de tot plegat…

Finalitza l’acte un amic, un referent personal en forces coses, un lletraferit. En Pep parla d’innovació, de canvis, de radicalitat, d’aposta i confiança, d'obertura de finestres i llums, de l’Ateneu en majúscules de la capital, de professionals de la gestió cultural (com no?), i fins i tot de donar de baixa associacions quan els seus objectius no siguin assolibles o abans que morin d’inanició. Entre la seva intervenció i l’inicial d’inauguració dels alts càrrecs i representants associatius, en Xavier Godàs ha disposat també de 50 minuts més el torn de preguntes amb la primera intervenció en directe via Facebook, gràcies Neus! Pels que no l’hàgiu seguit o tingueu ganes de participar del post-partit, no ho dubteu !Facebook i Twitter !

Exemplar salt de l’acadèmia a la pràctica, doctor d’allò que a alguns ens costa explicar, una aposta segura per alguns, una aposta de confiança cap al seu equip pels altres (gràcies, això no va amb el sou), una descoberta per alguns altres també… Parla de coses conegudes, de Rosa Parks, i de Nimby’s, compara la mili amb la comunió... se li pregunta sobre Putnam com s'havia fet anteriorment pel FB, i sobre la democràcia directa... exposa sobre l’individu i el col·lectiu, cita a Galbraith regirant el títol del seu llibre més conegut, i malgrat parlar de la seva obra, no esmenta a Olson.

Marcur Olson, economista i sociòleg, teòric racionalista sobre els grups de pressió, sobre l’acció col·lectiva, sobre la comunitat i sobre els càlculs dels beneficis i els costos de la participació, com a bon racionalista, ja ho he dit abans. En la seva obra Teoria de l’acció col·lectiva, a la que ha fet referència en Xavier, parla dels Free Riders, de càlculs matemàtics sobre la suposada importància efectiva que pot tenir la participació d’un sol individu en una acció col·lectiva que reivindica millorar la societat, millores que gaudirà aquest individu també malgrat no participi perquè calculi que és un individu sense pes marginalment respecte el col·lectiu com a regla per analitzar la participació social (ho he intentat explicar el més “normal” possible, espero haver-me fet entenedor). I parla també d’incentius de dues menes.

D’incentius selectius positius per aquells propers, els que participen, els que s’impliquen i es mullen el cul... de premis, de qualitat, de reconeixement, de servei, d’agraïment... i això ho teníem... i parla també d’incentius selectius negatius per aquells que no participin, no s’impliquin o no es mullin, de control social envers els que es vulguin aprofitar sense participar, els que menteixen donant esperances i després abandonen el vaixell després de recalcular el seu pes marginal en aquella acció... i m’ha fet pensar en la tristor de la marginalitat, del sentir-se el “+1” i no la “n” del “n+1” matemàtic... però la primavera no és això, les associacions no són això, són l’1+1, i multiplicat per n... i s'ha de dir ben alt. En resum, un gran dia, i un vot a favor de la gent que fa pensar!

Ja no ens tenen ni respecte...

Notícies de TV1 a partir de les 00:30 aproximàdament. La noche en 24 horas, portat per "Vicente Vallés, analiza la actualidad del dia", segons la informació que surt quan apreto el botó del comandament a distància ("mando" en català incorrecte) que l'altre dia dos grans amics que tenen la mateixa tele van descobrir. L'hora del temps, i una meteoròloga (no he trobat el seu nom, disculpeu) comença el seu discurs sobre la previsió per "demà" (recordo que el fan a partir de les 00:30, parlen doncs de dijous?). "Estamos aún bajo altas presiones que permiten tener un cielo despejado... habrán algunas nubes altas o muy altas por la zona de Madrid, Castilla la Mancha, Navarra, Aragón y la comunidad catalana...". Aaaaaaaaaah alerta !!!!!!(com el monegal de Polònia) COMUNIDAD!!!!

Després, però, per intentar maquillar-ho posen el nom de Girona en català... però... AL LORO!!!! QUE NO NOS EMBAUQUEN !!!! NOSALTRES NO TENIM NOM PROPI !!! NO TENIM IDENTITAT !!!!!!

Sang Freda , Cor Calent

Em cau a les mans un article sobre el poder en les entitats, els conflictes que hi esdevenen i possibles opcions de solució o, com a mínim, de comprensió. Un xic llarg, però és necessari per explicar-ho bé. Parla de l'art de la política, del bé del conjunt, de les eines per arribar al bé comú; i també del bé individual, dels conflictes que es donen entre el bé comú i el bé personal, entre l'opinió del col·lectiu i l'opinió de l'individu, de com procurar convergir ambdós, de prioritat en les formes o en els resultats... Bona anàlisi d'una situació que es dóna més sovint del que seria desitjable i, en alguns casos, amb conseqüències greus i imprevisibles fruit d'una mala interpretació del succeït i del context. Està en les nostres mans, però, procurar que no passin mai i arreglar-ho quan hagin passat... pensant en el bé comú i també en l'individual.

Tormentas de poder en las entidades

Pilar Pujol Furriols *

Las entidades son organizaciones políticas en dos sentidos: el primero en el sentido de la tarea que desarrollan y de la influencia que pueden ejercer en los acontecimientos sociales y en el decurso de definición y puesta en funcionamiento de las políticas públicas; y el otro, en el sentido del funcionamiento interno, en aquello que hace referencia a las tareas de combinar diferentes intereses y puntos de vista para avanzar con una línea más o menos conjunta a escala interna.

Aquí intentaré desarrollar algunas ideas que hacen referencia al segundo aspecto, el de la política a escala de organización.

Las organizaciones son un conjunto de sistemas que se establecen para lograr unos objetivos. Hay unos objetivos organizativos, formales, que han pasado unos canales, más o menos costosos de validación, que aparecen en trípticos y memorias, que se defienden en el ámbito de institución, que hacen referencia a la misión, a la razón de ser de la organización.

Hay, sin embargo, algunos fenómenos vinculados con la definición de objetivos que hace falta tener en cuenta. Uno es que el acuerdo sobre los objetivos organizativos no siempre es nítido ni estático. Puede haber matices sutiles y discrepancias en las formas sobre cómo lograrlos.

Otro es que existen objetivos por el mismo hecho de ser organización, por ejemplo los objetivos de mantenimiento o supervivencia, de eficiencia, de control y crecimiento (Mintzberg lo desarrolla en su libro El poder en la organización) que, a veces, pasan a ser más prioritarios que los objetivos de misión.

Otro es que hay objetivos informales. Se trata de objetivos, intenciones y expectativas que traen las personas a las organizaciones. Las organizaciones se convierten en medios para lograr la satisfacción de necesidades personales. Ejemplos los tendríamos en la necesidad de figurar, de auto realizarse, de proyectar y canalizar frustraciones. La gente trabaja, colabora y participa, de entrada, por interés en los objetivos de la entidad… pero no sólo. Estos objetivos a veces son considerados ilegítimos pero, lo queramos o no, siempre existen. Hace falta tener presente que hacen referencia a las bases de la motivación personal y pueden ser un motor pero también un lastre para la organización.

También pasa que diferentes personas en diferentes posiciones en la organización tienen intereses específicos. Cada cual considera que su parte es la más importante: quien ofrece el servicio cree que su tarea es esencial, y quien busca los recursos también, quien lleva la dirección considera que él es la clave, y así con todos.

Con este baile de objetivos e intereses es cuando se hace referencia a la necesidad de un proceso político para ponerse de acuerdo, para priorizar y para concretar las acciones a emprender. Es entonces cuando entran en juego la capacidad y los procesos para influir sobre las decisiones sobre qué se hará y de qué manera.

En el proceso de ponerse de acuerdo, encontramos varios estilos, los extremos de los cuales serían: un estilo abierto, que genera confianza, que intenta definir roles y toma formas transparentes. Y el otro extremo, donde se da un estilo cerrado, viciado, tenebroso, hay movimientos sucios, manipulación, gente que habla a espaldas del otro, que esconde información, tensión entre los equipos…pueden ser verdaderas tormentas de rayos y truenos. Al primero lo llamaremos juego político, al segundo juegos de poder.

El juego político se basa en unas normas aceptadas y sigue fuentes de legitimidad, busca maneras de combinar posiciones en base al reconocimiento y el respeto. Los juegos de poder se dan cuando la influencia se hace de manera ilegítima utilizando medios poco éticos.

Pese a que los dos estilos tienen que ver con la influencia y el impacto en las decisiones y acciones de la organización, uno es generativo y creativo, y el otro tiene unos efectos colaterales devastadores. Algún autor considera que los juegos de poder anticipan y preceden el fin de la organización porque impide la tarea y supone un gasto injustificado de energía y esfuerzo. Los juegos de poder son un remolino que arrastra y destruye a quien hay alrededor… aunque a corto plazo parezca que haya alguien que gane. Las luchas de poder son previas a la derrota de la organización: malogran las relaciones personales; se pierde la sinceridad y confianza, desgasta el compromiso… todos ellos puntales en cualquier sistema humano de trabajo.

Entrando en el mundo de las entidades, podríamos considerar que los juegos de poder son incompatibles con los valores de las entidades. Pero estos se dan igual que en todas partes, con la singularidad que sorprenden más a los implicados, por la contradicción con su razón de ser y los valores que se defienden. A buen seguro que quienes leéis este artículo habéis vivido o presenciado situaciones dónde se hayan dado juegos de poder. A la sorpresa y disgusto ante estas situaciones, se suma la vivencia de la traición, de encontrarse fuera de lugar.

¿Qué podemos hacer como responsables y directivos, como voluntarios y como colaboradores de una entidad cuando detectemos estas situaciones? No querría transmitir la sensación de que hay soluciones fáciles. Las orientaciones son sencillas, de sentido común, aun cuando tienen una aplicación compleja y difícil.

Con la premisa que los juegos de poder surgen cuando hay deficiencias en el juego político y en los sistemas de influencia, la manera de contrarrestar el poder es hacer una apuesta por la política. Sintetizaría las recomendaciones en tres puntos: Atención, Análisis y Actuación.

Atención. Tener presente que estas situaciones se pueden dar en cualquier lugar y a cualquier hora. Ignorarlas sólo incrementa la desprotección de la organización. Hace falta estar atentos.

Análisis. No engancharse, no echar más leña al fuego. Mantener la calma. Reflexionar para intentar entender la situación. No dejarse llevar por las primeras impresiones, puesto que normalmente sólo se ven los síntomas, no las causas.

Actuación. Encontrar maneras de hacer que los procesos sean más transparentes. Reforzar los canales de participación formales. Establecer límites, actuar con el ejemplo, distribuir información. Reconocer y reforzar el liderazgo que cada uno tiene. Si la situación nos sobrepasa, pedir asesoramiento externo.

Debemos tener presente que las organizaciones son espacios privilegiados para entender a las personas y a nosotros mismos. Son un espacio dónde se amplifican las virtudes y defectos de cada uno. Si trabajamos en las entidades con la expectativa que la situación será idílica, nos perderemos la posibilidad de poderlas gestionar con las variables que tanto las pueden reforzar como destrozar. Si no se tiene en cuenta la política, se fracasa. Si se traspasa la línea y se entra en las luchas de poder, también.

(*) Pilar Pujol Furriols es maestra, geógrafa y máster en Gestión Pública por la UAB. Actualmente es técnica de la Agencia Municipal de Apoyo al Asociacionismo del Ayuntamiento de Mataró y colabora con asociaciones locales e internacionales tanto en programas de formación como haciendo asesoramientos en temas organizativos. Este artículo ha sido publicado en Xarxanet,un portal con varias áreas sobre el mundo del voluntariado en Cataluña, mantenidas por otras entidades del asociacionismo catalán. Canal Solidario mantiene el área de Cooperación y Derechos Humanos, junto con la Federación Catalana de ONGD.

De sempre (2 i final)

L’Antonio (el propietari del bar) s’acosta als aparells de sota la tele, porta un e-pen (però encara té una cadena que funciona amb cassetes). El posa i sona una cançó que no havia escoltat mai. Li pregunto al company, i sense vacil•lar respon: “Antonio Molina”. No me’n puc estar, i li pregunto a l’Antonio el nom de la cançó. El volum de la música o la llunyania l’impedeix escoltar-me a la primera i s’acosta. “La hija de Juan Simón” diu. Aprofitem l’avinentesa i li preguntem per la xurreria. Fa escassament un mes que la van treure, ho diu amb resignació. Fruit del vandalisme d’alguns que fan la mateixa ruta anteriorment descrita escalfant-se les mans amb encenedors per la nit, el propietari, ja gran, va decidir plegar. Ara l’han tret i hi posaran el quiosc que hi ha just al l’altre cantó de carrer. Però mai serà "quedamos en el quiosco" fins que no tanquin el Delicias. Torna al cap de 5 minuts amb la comanda que li hem fet, i ens explica que els cigalons sempre s’han fet amb ron, que les altres opcions són tonteries, i que les coses s’han de dir com s’han de dir. I un cigaló de Ron Pujol, un "molt honorable". L'escolto mentre em prenc el cafetó amb Baileys que m’acaba de portar al que jo he tingut la gosadia d’anomenar cigaló abans. Sí senyor, les coses com són, no per quedar bé.

Continuem fent-la petar fins a ser els darrers, per variar. Liquidem i ens conviden a 4 xupitos, by the face. Segur que amb la inversió prèvia feta per nosaltres no els ve d’aquí, peró és un gest que s’agraeix. De moment, en tots bars del Carmel on he birrejat m’ho han fet, serà una costum de sempre? Per rematar, l’Antonio mentre ens torna el canvi, segueix amb la historia dels noms, i ens explica que el Cubalibre sempre s’ha fet amb Bacardi. Però que també té el nom de “mentiritas” perquè Cuba mai ha estat “libre”. Ens fa riure, força, mentre la nostra ment ens porta inevitablement al dia que ens vam trobar allà, com ja sabeu, fa 5 anys.... Algunes coses d’aleshores no han canviat, possiblement la meva cabellera sigui el canvi més destacat... La desaparició de la cabellera i de la xurreria del Carmel...

Anem a casa seva, encara no hi havia estat. Entrem a una de les habitacions, regira entre caixes i em mostra, joliu, l’àlbum que vam fer a 2n de BUP amb els nostres noms en llatí. Li dic que jo també el tinc i que el Ricard també, i somriem recordant aquelles èpoques. Treballs absurds, hormones alterades, converses profundes, jocs imaginaris... hi ha coses que no canvien... Es fa el silenci mentre el desa i, observador de mena, repasso la llibreria. Com no, un munt de llibres sobre política, socialisme, utopia i enginyeria agrònoma. Repassem el present dels amics d’aleshores tot fumant un puro jamaicà mentre un poster del Ché, també fumant, ens captiva per a imitar-lo... Omplim els gots amb les Xibeques comprades en el bar abans de marxar. Se’ns fa tard, per variar, i els efectes de la nit són massa durs... Si hagués tingut esma per apuntar totes les frases absurdes tindria per un llibre de tres toms com el del Manuel Castells.

Hora d'acomiadar-se, però, malgrat el fred i la pluja, decideix acompanyar-me fins a la cantonada del Delicias. Una abraçada ben forta, i quedem en veure’ns més sovint, amb els veïns de muntanya, amb una estrella davant, com els vells temps. Perquè malgrat que canviïn algunes coses de les instantànies quotidianes, dels punts de trobada, dels paisatges, dels trets físics, dels noms i dels hàbits, algunes coses bones es mantenen, i un sent que són per sempre. Per totes elles, sí, també un vot a favor. I les que no es mantinguin, com diu la cançó d’Antonio Molina, nosaltres mateixos les enterrarem, però havent-les gaudit al màxim, que per això estan.

De sempre (1)

“¡¡Te lo juro, había una churrería !! ¿Pero dónde está la churrería del Carmelo? ¡Jodeeer!”, diu a l’arribar. Per variar, arriba tard, i m’ha permès 10 minuts per donar voltes cercant-la pels entorns de la Parròquia de la Mare de Déu del Carmel... Deu minuts que, per culpa del fred, la nit, el vent i la pluja, es van fer gairebé tant llargs com les 4 hores que el vaig estar esperant a l'escala del Capitol de l’Habana farà uns 5 anys… Les circumstàncies climatològiques ens van empènyer de pet cap a un bar. Aquest, i no cap altre motiu. Tot caminant un carrer pla, cosa que s’agraeix, xerrem de la mítica xurreria estratègicament posada al cim del port de muntanya. La seva olor endolcia tot el barri i era l’inici de la passejada rutinària de molta gent que els conduïa al parc i s’acabava de retorn en el Bar Delícias, tancat avui, per fer el vermut. Nota mental.: aquest serà el nou nom per a quedar en aquest lloc, “quedamos en el Delícias”.

Ha estat 6 mesos fora, a Moçambic, donant un cop de mà, ajudant. No és la primera vegada i no ha estat l’estància a l’estranger més llarga, però sembla com si les anteriors vegades no hagués canviat res del barri que ara ens és comú. Parla decebut, sorprès, donant les culpes a la crisi. 5 minuts de passeig i arribem al destí on em volia portar, obert tot i ser dilluns. Em comenta que aquell era un bar de sempre, res a veure amb el Barsovia o Amberes o com es digui... Entrem i saluda a l’Antonio que, com segur que fa cada dia, es pren un quinto llegint el diari rere el taulell. Demanem dues mitjanes, i ens porten dues Estrella, la de sempre. Ens porten també una tapeta d’olives gratis, com hauria de ser sempre. I per rematar, descobreixo que fins fa uns mesos hi havia un futbolin de 11 boles a 50 cèntims, com els de sempre.

La dona de l’Antonio es posa a cobrir de garlandes tot el bar. Cobreix amb molt estil els quadres, el calendari eròtic del 2004, les copes de campionats d’esports, la tele plana de tropocientes polsades, l’armari amb dels gots i les tovalles dels menús de migdia... Xerrem de tot, de res, riem molt, anem al passat, ens expliquem el present i els projectes de futur, com hem fet sempre... Per fi, una situació nova: ell parlant per telèfon mòbil. No me’n puc estar i li faig una foto... i em diu “no me gustan las cámaras con teléfono”. Les birres justifiquen aquest desordre i ens n'adonem, fem un somriure, i agafem els dos uns pistatxos que substitueixen les olives d’abans. Sí, ja sé que són festucs, però si el corrector del word m’ho accepta, jo ho poso. Passen les hores, i ens disposem a sopar alguna cosa. Mirem els plats de les fotos de fa 15 anys penjades a la paret, res de fotocopia plastificada o carta de pell d’imitació. Les opcions, greixoses totes. Demano un 4 però que em canviïn els bacon per alguna altra cosa. Per fi, una foto fa justícia del plat que em porten. No passa sovint...

Nota de l'autor: Degut a la llargada del post, el publicaré en dos fases. Estigueu alerta...

L'art de fregar el carrer

Passejo dissabte passat de bon matí per Tarragona tot observant façanes desconegudes, aparadors plens de roba esperant a ser comprada, llums de Nadal tradicionals (no de disseny com a Can Fanga) i mirant de tant en tant a terra per no trepitjar allò dels gossos, que sí que és comú en les dues ciutats... Tot d’una, en un d’aquests breus instants de mirada baixa, m’adono que el carrer té tonalitats de gris diferents: unes llambordes brillen i altres no... Continuo caminant procurant no trepitjar la brillantor del carrer Unió per no embrutar. Poc després, una dependenta surt d’una de les botigues amb un cubell a la mà, i es posa a fregar... Potser perquè fa temps que no visito els carrers a l’hora de sortir el sol o potser perquè els serveis de neteja municipals cada vegada ruixen més els carrers amb aigües freàtiques, el cas és que fa ja temps que no veia in situ aquesta situació... Tinc la sensació que ja no s’escombra el carrer per treure les fulles dels arbres, ja no s’agafa el motxo per a humitejar els xiclets fins a poder-los desenganxar, ja no es tira l’aigua bruta carrer avall entre la vorera i l’asfalt sortejant les rodes dels cotxes i formant curses de burilles de cigarretes...

Sí, és cert, la noia ho feia per obligació, encara que em costa imaginar una clàusula en el contracte que ho especifiqui. Possiblement per això no hi posava massa entusiasme... Tot el contrari de les persones, majoritàriament dones, que no fa tant el netejaven per un estrany plaer, el de fer lluir la casa per dins i per fora, pel goig de tenir el tros de carrer més net que el del costat, la satisfacció de tenir cura d’una part de tots que se sent com a pròpia... El que en els països del nord representa engalanar els finestrons a peu de carrer; ha casa nostra ha estat tota la vida el fregar-lo. I malgrat que l’esperit de comunitat cada vegada és més baix, malgrat que som més “jo” i no tant “nosaltres”, més “líquids” i menys “sòlids”(com diria la literatura), malgrat tot això, encara hi ha qui ho fa. I no parlo dels professionals com ara dependent/ses, vidells/es o persones que netegen oficines i ho han de fer “per contracte”, sinó dels que posen llums de Nadal a les finestres (he dit llums i no Pares Noels, que consti), dels habitants del veí carrer De la Murtra que han posat flors i plantes a cada tram d’escales, dels que pengen la bandera del Barça al balcó quan guanya algun títol i dels que encara practiquen l’art de fregar el carrer...

Parlo de la bona gent que s’esmerça i hi posa saber i tradició en cuidar, com he dit abans, una cosa que és de tots i la sent com a pròpia, encara que només fregui 3 de les 6 llambordes del carrer. Per a tota aquesta gent... un vot a favor.

Una de cracks

Avui hem rebut uns quants una gran dosi d’optimisme i energia… En la jornada de la Secretaria d’Acció Ciutadana sobre els Plans de Desenvolupament Comunitari (PDC , no PDF), alguns dels testimonis ens han posat la pell de gallina, altres ens han fet admirar als joves (pel que es veu, cosa molt complicada avui en dia) i un especialment ens ha dibuixat un somrís ple de tendresa. Després de la xerrada inicial sobre el voluntariat i abans de la presentació d’algunes activitats dels Punt Òmnia, 5 persones ens han explicat la seva experiència en diversos projectes que es desenvolupen en els PDC de 5 barris diferents de Barcelona: Carmel, Sarrià, Barceloneta, Verdum i Poble Sec. Seria llarg explicar-los tots, i per això en destacaré només dos d’ells.

La primera, la Trini Tomás, del Verdum. Quin encant de dona (amb targeta rosa de transport públic), quina empenta i energia, quina il•lusió quan parlava de les seves activitats culturals, dels companys i companyes de projectes i mogudes, de les dinamitzadores (en aquest cas, només en femení)... Ha tingut 10 minuts per a ella sola, però se li han fet curt per llegir el que tenia preparat, i fins i tot ha arreplegat el micro al moderador, tot un Xavier Pastor (Coordinador del Pla Nacional de l’Associacionisme i el Voluntariat) per acabar d’aclarir i transmetre tot el que tenia dins... La veu entretallada, ulls vidriosos d’agraïment i emoció pels records que li venien al cap, la permanent impecable per a l’ocasió, mirades ràpides entre el públic per a contactar visualment a la gent que l’acompanyava... Tot un exemple d’esforç i voluntat per explicar que el PDC “m’ha donat una nova vida, i això no es paga en diners”. Desconec si l’organització havia previst una caixa de cleanex, però finalment no ha fet falta... El somriure de la felicitat ha pogut amb les llàgrimes de l’emoció... I aquesta emoció l’ha portat fins i tot a confessar un secret: “jo visc a la Prospe, però em sento realment del Verdum, que és on m’han acollit amb els braços oberts”. Tota una declaració d’amor que podria comportar-li algun conflicte entre les veïnes i els veïns del barri, però no li fa res dir-ho com a mostra d’això, d’amor.

El segon, en Lluís Manel, de Sarrià (el desenvolupament comunitari cal a tot arreu). Ens ha explicat com després de la pèrdua d’un familiar molt proper, va iniciar una etapa mig depressiva que va finalitzar el dia que la tècnica del PDC li va dir: “conec una persona que necessita un amic”. Aquesta persona es diu Pancho (sí, com l’animaló de l’anunci...). Cec des dels 4 anys, amb 92 kilos d’humanitat i una cadira de rodes per moure’ls, el Pancho somia en colors perquè els va veure de petit. Els dos s’han fet molt i molt amics... es fan companyia, s’ajuden mútuament, riuen plegats, i se senten algú. En definitiva d’això es tracta, de sentir-se persona, estimada i valorada... Mentre el Lluís ens explicava com és la seva relació amb molta emotivitat, ens ha dit que en Pancho té una afició una mica peculiar: les dones (molts dels assistents i possiblement alguna assistent ens hem sentit ràpidament identificats). Resulta que freqüentment aquesta parella entranyable van plegats al centre comercial La Illa per a que el Lluís li descrigui al Pancho com són les dones que hi ha. Estic convençut que el Pancho té un arxiu al seu cap digne de qualsevol adolescent amb internet i un pc. Això l’omple, se les imagina, les sent a prop, se sent humà... A vegades, però, no és suficient amb la descripció i el Pancho necessita parlar-hi. En aquestes ocasions les caixeres del FNAC o del Caprabo són les seves preferides. Mentre fan la cua per pagar alguna cosa que potser no necessitaven, el Lluís li descriu com és la caixera, i fins i tot li diu el nom que indica una targeteta que duu en el pit. El Pancho s’emociona quan s’acosta l’hora de pagar i no li fa res fer la cua més llarga de totes per a conèixer la caixera que ell ha triat... Parla amb ella, la fa riure, riu ell, riu el Lluís, i per acabar s’acomiada dient-li pel seu nom “fins la propera Isabel”. Un instant de màgia esdevé: la sorpresa d’ella, la plenitud del Pancho per haver generat aquell moment preciós i la satisfacció del Lluís de veure com el seu amic és tot un crack.

Tots els que fan cada dia que aquest sigui millor pels altres són uns cracks. Per als qui des de l'anomenada "trinxera" treballen amb aquesta finalitat, per la Trini, pel Lluís, pel Pancho i per totes les persones anònimes que tenen aquest esperit positiu, un vot a favor.