Frases fetes, frases de carpetes

“ Naaah… lo justo pa tapar agujeros”, ”el preu del marisc ha pujat un X% per aquestes festes”, “pido la unidad de las fuerzas políticas y los agentes sociales..”, "les llums de Nadal l'any passat m'agradaven més", “el jugador X ha perdut l’enllaç del vol i no s’ha entrenat amb l’equip Y”, “collons, quin fred que fot”, “Bon Nadal i feliç dosmilelquetoqui”... No, no ens en sortim... l’originalitat passa moments de crisi... malos tiempos para la lírica... Des de l’afortunat de la loteria fins a tots nosaltres, passant pel telenotícies que no sap com omplir de contingut el programa i el discurs del Rei d’Espanya, tots utilitzem per aquestes èpoques frases fetes que ja es podrien considerar pertanyents al refranyer popular. Per exemple, “no por mucho perdir unidad, tapas más agujeros” o “Per Nadal, a perdre avions mil " resumeixen perfectament l’esperit nadalenc...

Però no, les postals de Nadal no diuen coses d’aquestes... A la feina en tinc un bon munt, i gairebé totes parlen de desitjos, d’amor, d’il·lusió, de pau, de projectes (?), d’amistat... Pràcticament, els mateixos temes que els cutrepoemes que molts i moltes de nosaltres hem tingut escrits a la carpeta del cole o l’insti. Perquè... què cony en treiem d’escriure coses d’aquestes? D’on sortien? És veritat que les revistes d’adolescents, com la Super Pop, publicaven algunes frases al costat de l’horòscop? Els de la ESO ho fan encara? Tu t’havies escrit mai un poema tu mateix? Per què no se segueix a la uni?

Aquests i altres dubtes se’ns van plantejar, de nou, en un moment de conversa absurda... Una situació repetida però sempre nova, no com les felicitacions de Nadal. Les mateixes birres, les mateixes manofactures, els mateixos riures, però sempre diferent... Ens endinsem en el tema, i recordem aquelles èpoques... L’esforç mental, però, és infructuós, i ens disposem a cercar algun exemples en el senyor que ho sap toot. Dos segons, i un munt de frases al nostre servei. Alguns exemples...

1. Con cariño y cachondeo esta esquina te estropeo
2. Lema del estudiante : sacar la asignatura adelante, con el sudor del de delante
3. Dos palabras te abrirán las puertas: "Tirar y Empujar"
4. Algunas reglas del estudiante: No se distrae… estudia las moscas. No se fuga… le reclama en otro lado. No insulta a los profesores… les recuerda lo que son. No destruye la escuela… le da un toque personal. No se ríe… es feliz. Siempre tiene la razón… Nunca se la dan. No copia… Consulta. No duerme en clase… reflexiona
5. El cole es de todos ¡quema tu parte!
6. La vida es una barca, como dijo Calderon de la mierda
7. Donald es un pato, Mickie un ratón y yo soy una amiga que te quiere ¡Mogollón!
8. El que no ama por miedo al fracaso, es como el que no se suicida por miedo a morir.
9. Si estudiar da frutos, que estudien los árboles
10. Si alguna vez navegas por el ancho mar de la vida, acuérdate que tienes un puerto en el corazón de tu amiga

I la meva preferida...

11. Estábamos en un callejón oscuro, estábamos los dos juntos, te quité la parte de arriba, puse mis labios sobre tu boca y grité: Qué buenas estás coca-cola!!!

Proveu-ho de fer sense tirar-vos la coca-cola per sobre, a veure si podeu...

Per Nadal, el sexe, un bon regal...

Ja ha arribat el Nadal, per si no us n’havíeu adonat... La veritat és que no em creuria que no ho sabéssiu, però bé... Si, Nadal, moment de gimcanes familiars, de cues eternes, d’atiborramentes culinàries, de llums i colors, de regals... Regals de coses que potser no necessitem, coses que potser sí, coses que ens recomanen els propers, coses que ens anuncien per la tele... Curiosos són els anuncis de la tele d’aquestes èpoques... Ni tant sols per Nadal, suposat moment d’accions i sentiments purs i blancs, es deixen l’erotisme guardat... I això m’ha donat la idea de posar un post especial... Sí, ho sento... un experiment... L'objectiu: veure si un títol explícit genera més visites al blog... Els i les que normalment ja el visiteu, gràcies per la confiança, però els i les que només hi heu entrat arrel del títol... um... què dir-vos... heu caigut de 4 potes !!!! XD I ja que hi heu entrat, us animo a donar-li un cop d'ull...

Però bé, no us anireu amb les mans buides... Tot seguit poso un conte del col·lega Joan Vigó (amb el seu permís), personatge polifacètic, i moltes coses “polis” més (us recomano les seves fotografies). Membre de Progula (Iniciatives Culturals Innovadores) i guru en l’art de l’escriptura roja, enguany ha fet aquest conte per a felicitar a tot hom i tot don aquestes festes.

Amb ell us deixo... Que passeu bones festes, bones vacances, bones estones de sofà i manta, de sobretaula, de festa loca nocturna, d’amics i familiars, de "teatre"... i sobretot, a pecar molt !!! Tots, no us en deixeu cap, especialment la Gola, la Peresa i, com no, la Luxuria....Que com va dir el gran (en tots els sentits) místic rus Grigori Rasputín “se deben cometer los pecados más atroces, porque Dios sentirá un mayor agrado al perdonar a los grandes pecadores".

RECICLATGE NADALENC

Vaig ser conscient de la meva existència de sobte. El meu primer record és un tros de paper de plata davant meu. A un costat, un tou fragant de molsa. A prop tres congèneres, en aquest cas inanimats. Tan hieràtics com els tres pastors vora una foguera falsa, amb una petita bombeta vermella per fer veure que hi ha foc. Sí. Ho heu endevinat. Vaig prendre consciència de mi mateix en un pessebre, essent un be. Per què només jo? Per què un be i no el caganer, el rei Melcior o el bou o la mula? Per què la resta de figures no tenien vida i eren simplement plàstic? Preguntes retòriques en tot cas. Ni ho sé ni ho vull saber. L’única certitud és que estic fet de plàstic amb consciència pròpia. La vida s’ha d’agafar tal com ve; em sembla que la majoria dels humans en diuen conformitat, resignació, principi de realitat i altres conceptes que venen a significar el mateix si fa o no fa. Es veu que uns que es diuen filòsofs hi reflexionen a bastament des de fa segles. Potser si fos un filòsof podria escriure un tractat sobre el tema, un altre. Però no he estat cridat per aquestes altes missions i em limito a existir com a plàstic conscient, que no és poc i ja té prou tela per tallar.

La qüestió és que el pessebre on vaig formular de manera precària el meu particular cogito ergo sum era a un domicili. Un pis habitat per una família monoparental, formada per una tal Ginesta i una bessonada de crueltat inusitada, anàloga a la sevícia de qui els hi va posar els noms, relacionats també amb la diversitat botànica del país. La nena, Peònia; el nen, Espernallac. Un parell de salvatges que es dediquen a potinejar el pessebre tant com poden, a banda d’intentar dia sí dia també que sa mare mori víctima d’un atac de nervis arrel de les seves bretolades, dignes d’un hooligan alcoholitzat fins el deliri després de que el seu equip hagi perdut trenta a zero.

El dia de Nadal de l’any de la meva consciència marca un abans i un després en la meva vida. Després dels cafès i les copes, els adults estan mig estabornits per la ingesta massiva dels aperitius, l’escudella, la carn d’olla, el rostit i els torrons, a banda de les begudes pertinents i, en conseqüència, en un estat proper a l’estupor. La circumstància és aprofitada pel parell de monstres. L’Espernallac i la Peònia s’acosten furtivament al pessebre. El seu somriure malvat no fa presagiar res de bo. Acosten un aerosol de laca a un encenedor i la conjunció de tots dos ingredients provoca una deflagració considerable. La innocent representació l’epifania a Betlem esdevé Vietnam. Una onada de foc anorrea a tots els habitants del pessebre. Em cremo, em deformo i rebrego. Crec que si hi ha alguna cosa similar a la mort ha de ser aquesta. Perdo la consciència.

Més tard desperto dins una bossa. Comparteixo espai amb altres damnificats de l’Apocalypse Now domèstic i alguns envasos de plàstic. Hi ha moviment. Finalment ens llencen a un espai groc i enorme. Perdo el coneixement de nou. A partir d’aquest moment experimento un espiral confús, difícil d’explicar, un període de temps inconcret amb brevíssims brots de tèrbola lucidesa.

Torno a ser plenament conscient dins d’un paquet elegant. Sóc, però no sé què sóc. Tinc una nova forma que no identifico, d’un color fúcsia intens. Algú, sens dubte una dona, riu mentre obre el paquet que em conté. Una veu masculina li desitja bon Nadal. Un cop desembalat, premen uns botons que duc incorporats i experimento un agradable tremolor. Em toquen, em llepen, acaricio una pell suau i poc a poc vaig a parar a una cavitat calenta, lubricada i confortable, a la qual m’introdueixen entre esglais. Després els suaus vaivens esdevenen brusques convulsions, escolto un xiscle sord i finalment em treuen d’aquella cova pregona, tan sensual i agradable. L’home torna a dir bon Nadal. La dona, ara sadollada, torna a riure.

Penso que aquesta nova vida sí que és bona i no la de fer de puto be en un pessebre.

Joan Vigó © 2009