Aquest any les festes de la...

...no em diuen re de re...

Somnis, fets, experiències

Hores després encara l'adrenalina em corre per la sang... i malgrat que el seu efecte vagi disminuïnt, segur que el record durarà pels temps dels temps... Ferran Adrià diria que és màgic, Piqueras que és estremecedora, i Guardiola diria que és imparable... cony... i tant... saps que hi ha algú darrera, saps que hi ha un paracaigudes, intueixes que un segon per si el primer falla, però la sensació de caure de manera imparable és estremecedoramente màgica... els instints de supervivència afloren ja en l'avió, i s'evidencien amb la seva major potència just quan darrera teu tens l'avió però davant res més que el cel, els núvols i la gravetat.... pànic fins i tot diria en els primers segons... però després... aaaah després... després la puta canyaaaaaa !!!!!!!!!!!! La tensió arterial a tope i el ritme cardíac a mil... però en un obrir i tancar d'ulls l'adrenalina deixa pas a la dopamina produïnt un plaer indescriptible... el cap no el tens per a res (si de cas, haver-t'ho pensat abans) i és el cos el que et respon... sí, ho gaudeixes... i molt... bé... molt durant tot el poc temps que dura... 1 minut justet de caiguda lliure on literalment estàs en un núvol... però els peus d'alçada van disminuint (què collons els costaria mesurar-ho en metres) i és l'hora de deixar de fer el gilipolles amb els braços i mans que de sobte s'havien tornat més surferes que mai... suposo que si no hi hagués la càmera no succeiria, però ja se sap que davant d'una càmera ens és més fàcil fer el imbècil... i l'acceleració disminueix, el paracaigudes fa el seu efecte... però no us equivoqueu, primer un pensa "ja????? MERDA !!!!" i després ve el "hòstia, ha funcionat..."

Moment ara de comprovar que això del paracaigudes està xupat... potser no recollir-lo, però si fer-lo anar... dreta, esquerra, ràpid, poc a poc... moment també per veure la merda d'Empuriabrava des del cel... Canals, piscines i iots per un tub... Impost de patrimoni ja !!! (defecte professional, ja sabeu)... i els Pirineus... i el Cap de Creus... i s'acosta el moment de tocar de peus a terra... moment on t'explica el paio del darrera el que cal fer, i és que literalment el molt fill de puta m'ha dit a l'avió "para que te lo voy a explicar ahora si quizás no se abre"... ja està, la típica conya de monitor que segur que diu a tothom... però no fa massa efecte... simplement, com que la teva vida depèn d'ell, pos apa, tota teva nano... i fàcil fàcil un planta els peus amb el cor a 1000 encara, la ment allà dalt i els ulls perduts en els records dels segons viscuts fa uns instants...

Amics, amigues... us ho recomano de totes totes... i compteu amb mi per a acompanyar-vos en el vol... ara, ja podem anar estalviant... Avui, un grandiós vot a favor per als meus pares per haver-me fet aquest regal i per tantíssimes altres coses... i, com no... per aquest somni fet experiència!!!

Voto en contra !!!

Un titular d'un post així, justament quan el sentit d'aquest blog és el contrari, només pot ser degut a alguna de grossa... i no és per menys... encara que si succeeixen coses així, no seria d'estranyar que succeïssin coses pitjors... i malgrat deixar passa un dia, encara em bull la sang i fins i tot el Polònia d'avui no m'ha fet puta gràcia... Em perdonareu l'estil i els exabruptes, que no guardi les formes que se suposa que un vicepresident d'algo hauria de tenir, però després d'uns dies de màximes formalitats verbals i d'utilitzar molt el cap, ara només em ve de gust explicar el què i com em surti del... cor... (malpensats). I què cony, que per això és un blog personal... Apa, preneu-vos-ho en calma que la cosa és llarga...

En aquests dies el Parlament de Catalunya està tramitant allò que fou el Projecte de Llei Òmnibus, i que ara és el mateix però en tres parts. Així que tres lleis, tres comissions parlamentaries i tres tramitacions diferents i tres rodes de compareixences diferents... (us estalvio el nom de totes aquestes coses). No costa massa d'entendre, oi? La suma d'aquestes tres lleis van rebre les al·legacions de més de 200 associacions i institucions del país... I cadascuna d'aquestes organitzacions van haver de realitzar el tràmit corresponent cap al mes de juny, indicant a quina llei feia aportacions i consideracions, en el títol dels documents i formularis on-line, ben claret... Doncs no, sembla que les coses no són clares...

L'Associació Catalana de Professionals de les Polítiques de Joventut, AcPpJ, com no podia ser d'altra manera, va presentar també aquestes al·legacions... El projecte de Llei modificava part del contingut de la tant esperada Llei de Polítiques de Joventut. Després de 30 anys sense llei, s'aprova de penalty i en el min 93, i després, el comité de competició decideix proposar canviar part del seu contingut per "agilitzar l'administració". Com no, ens vam posicionar en contra dels canvis ja que encara feien més inconcrets en el temps i en recursos alguns dels aspectes de la llei pel que fa als equipaments de juventut. Així ho vam fer arribar a les instàncies legislatives, i a la vegada ens vam posar mans a la feina amb les executives (Direcció General de Joventut) per a trobar-hi alguna mena d'acord. I després d'enviar-los les esmenes ens van trucar ells, que consti en acta.

Així doncs, arriba l'estiu, les vacances i l'inici de curs... sempre tant ràpid tot... I tot just obrir la paradeta rebem a l'entitat la invitació del Parlament per a participar en una d'aquestes compareixences de les entitats per defensar el nostre posicionament. D'entrada ens n'alegrem, se'ns té en compte i vista l'allau d'al·legacions això implica que el nostre parer és escoltat i respectat pels partits polítics del país. Oh sorpresa quan descobrim, i descobrim nosaltres, que la invitació és per a participar en el tràmit d'una de les 3 lleis, però no a la que afecta a les polítiques de joventut. Les mans al cap, el crit al cel, i els collons ben plens... Això succeí el passat dijous 8... I és l'AcPpJ qui es posa en contacte amb el Parlament per saber si hi ha hagut un error... i no, no hi ha cap d'error segons ens diuen... Finalment, acabem esbrinant que el PP és qui, juntament amb un munt d'entitats més, ens ha proposat en aquesta comissió... i ens hi posem en contacte...

Paral·lelament, i sort que tenim un puto crack com a tècnic que sap treballar paral·lelament i de moltes altres maneres, esbrinem que ERC (i després sabem que també "la coalició" com diuen alguns) ens van proposar a la correcta... Així doncs, l'AcPpJ ha estat proposada dos cops i per a comparèixer en la tramitació de dues lleis diferents... Àngela Maria... i doncs? com és que a la que ens pertocaria no estem, i a la que no ens pertoca sí? Doncs per dos motius ben diferents...

El primer, el perquè no assistim a la que ens pertoca. Doncs no hi assistim perquè CiU hi vota en contra, PP i PSC s'abstenen i només ERC i ICV defensen la nostra compareixença com demostra aquest vídeo (sort del control parlamentari que ens ha permès fer el Canal Parlament). Decisions respectables, com no, però que no compartim, òbviament, i menys si es desenvolupen, com així sembla, sota una lògica de blocs i colors polítics on es nega el que proposa l'altre per qui és i no pel què proposa... L'AcPpJ ja ha tingut presència al Parlament en la tramitació de la Llei de Joventut, ens hem reunit amb un munt de diputats i de tots els colors, i sempre hem cregut que se'ns escoltaven... com a mínim això, que se'ns escoltaven... ara sembla que no ho volien fer, i clar, ens preguntem uns perquès als que encara no tenim resposta.

I més perquès , semblo ja Mourinho, ens sorgeixen al saber que se'ns proposa pel PP en un lloc que no toca... S'excusen amb un error humà... Vaja... hi havia un terç de possibilitats de posar la nostra carpeta on tocava, d'encertar-la... i no... mala llet... jo també he agafat algun cop el pebrer enlloc del saler dels setrills... i vull confiar en que ha estat això i no una manca de saber el què dèiem... encara que la confiança ara està molt tocada... Succeït l'error d'un dels grups parlamentaris, encara aquest error es podia subsanar però no va ser així. De nou, trobem en el Canal Parlament que les propostes del PP s'han aprovat per unanimitat, és a dir, que tots els grups han votat que nosaltres compareguem allà on no tocava... I em pregunto... saben què voten els i les nostres diputats? ja s'hi fixen? els pactes tàcits i l'intercanvi de cromos són realment la tònica diària? És més, si ha passat això ara, potser que hagi passat mai abans? i potser que hagin passat de més grosses?

Finalment, amb un atac de seny, l'AcPpJ va decidir no comparèixer... i és que la rauxa ens hagués dut a anar allà, cantar-los les 40, fotre'ls a parir i deixar-los plantats allà mateix. Però no ho vam fer, com tampoc vam comparèixer per "subsanar" l'error, com ens va proposar el president de la mateixa comissió, o alguns diputats de CiU i d'ERC. Com diria aquell, val més ser objecte d'una injustícia que cometre-la.

Ara bé, el no comparèixer no treu que no anéssim aquell dia, dimecres 14, al Parlament... Armats de raó i ben d'hora com va recomanar el Guardiola, ens vam plantar allà mateix demanant, casi exigint, de parlar amb el president de la comissió per a fer-li arribar el nostre parer. I així ho vam poder fer, i curiosament, gràcies a un "contacte personal". Coses de la vida... Comparteixes escala amb algú durant 24 anys, i després malgrat ser d'ideologies totalment dispars, t'obre les portes al Parlament... Sí, un assessor del PP va assumir l'error i ens va acompanyar en tot el procés, ens va escoltar, pagar els dos tallats, i va fer les gestions pertinents en un acte de constricció que l'honra. Desconeixem si ho hagués fet si no ens coneguéssim de temps, i també em pregunto com deuen ser les coses pels que sí que es coneixen de temps, però d'altres llocs com escoles d'elit, o clubs de polo... però tant fa, ens sentim forts... Nosaltres, el Pep Guasch i jo pel Parlament com els putos amos... ara a la cafeteria, ara als passos perduts, ara sortim a fer un piti, ara als wc... foto aquí, comentari allà, "ep, no t'oblidis de fer el Check-in" !!! I tot mentre esperem el moment àlgid de dir a la cara, al presi de la comissió i cap molt visible del PP: no, no compareixerem per dignitat, la nostra i la que se li suposa a aquest Parlament.

I un cop això fet, piti al parc de ciutadella... un piti que va tenir gust a aquells de després d'un polvo salvatge i plaent... Massa tensió en 5 dies, masses voltes i voltes donades... trucades amunt, pensaments avall, preparacions de coses que no tocaven, preparacions de coses que sí tocaven i que esperem que algun dia proper siguin escoltades en la mateixa seu, i amb més atenció dels diputats i diputades que mai... perquè això no s'atura aquí, està clar... De moment, carta al canto per a tot cristo... Després, com no, notificacions i missatges en el 2.0: Twitter i Facebook a tutiplen... trucades a tort i dret, mitjans de comunicació inclosos, i esperem que poc a poc, reunions amb els diputats i diputades per a explicar i comprendre tot plegat... La feina no s'atura, els professionals de joventut tenim molt a dir en el Parlament i on calgui per a defensar les polítiques de joventut i reclamar un major reconeixement i prestigi de la nostra tasca...


Entendreu ara el perquè el Polònia d'avui no m'ha fet gràcia... haver tastat el patetisme de la política i els seus processos fa que un, malgrat haver estudiat ciències polítiques, hi confiï menys que mai... i és que dissortadament, i malgrat les bones intencions dels qui ho feien bé al principi, al final l'han acabat cagant tots... i ara, a veure qui ho arregla...

+ info: Web de AcPpJ , Blog de Pep Montes

Ho sento Pep, però discrepo...

Com sabreu recentment en Pep Guardiola, l'admirat i admirable Pep, ha rebut la Medalla d'or del Parlament de Catalunya, casa que properament, i de nou, hauré de trepitjar en representació de l'AcPpJ (si és que hi conviden a qualsevol... XD). El seu discurs ha estat sincer, profund, amb molta càrrega emotiva i a l'alçada del que és ell en el fons, una persona senzilla, humil, amb seny i enamorat de la seva feina, del seu ofici...

Com no podria ser d'altre manera, les seves paraules han tingut gran impacte mediàtic, especialment les darreres: "Si ens llevem ben d'hora al matí, ben d'hora, ben d'hora... i sense excuses ni retrets... i ens posem a treballar de valent... som un país imparable!". Ara bé... és curiós com d'aquesta frase la majoria n'ha escurçar la part del mig, i s'ha quedat amb lo de "llevar-se d'hora" i el "som imparables". I aquí, estimat Pep sento dir-te que discrepo amb tu...

Els i les qui em coneixeu bé sabreu que jo no sóc exactament un exemple de llevar-se d'hora... però més enllà de les discrepàncies personals, voldria afegir també alguns arguments per defensar també a les persones que es lleven tard... perquè, al cap i a la fi, el que importa no és a l'hora que un es lleva, sinó la feina que fa i la qualitat amb la que la faci... Cites en el discurs, Pep, a metgesses, professors, paletes i forners com a exemples de treballadors amb passió... però també hi ha qui es lleva tard amb igual o més passió... Un exemple, a l'atzar ;-), són alguns dels professionals de joventut, els quals allarguen les seves jornades laborals nits i matinades un munt de cops per a fer la seva feina, fet que impedeix necessàriament que es llevin a les 5h. I això també és estimar-se el seu ofici...Qualsevol diria que aquests no tiren endavant el país, com tampoc els escombriaires que treballen per la nit, o altres professions que s'exerceixen també quan la lluna regna en el cel. Segurament, fins i tot el teu estimat Miquel Martí i Pol va esperar més d'una nit a que les musses el visitessin...

Estimat Pep, s'ha de dir que es nota que ets de Santpedor, poble eminentment agrícola, i tothom sap que a pagès la gent es lleva quan se sent el gall... però no tothom és així, i per tirar el país endavant, i per posar-se a fer feina, no cal llevar-se aviat... i és que no conec a ningú que hagi estat engendrat pels seus pares a trenc d'alba... i aquest tipus de feina és també cabdal per a ser imparables com a país...

Ara bé, aquesta petita discrepància no treu que per a tu vagi, de nou, un vot a favor... i és que te'l tens ben merescut per tot, i especialment, per la teva "petita reivindicació de la meravella que és l'esport" (min 6:20)

Ok, ja s'han acabat...

...així que no cal parlar-ne més...

Gilipollas W. Bush

Espectacular roda de premsa del tal Bush sobre la guerra d'Irak... el que s'aprén a les pel·lícules, les bones, i no ens arriba pels mitjans de comunicació...

BUSH: John?

QUESTION: Thank you, Mr. President.

In the last campaign, you were asked a question about the biggest mistake you'd made in your life, and you used to like to joke that it was trading Sammy Sosa.

You've looked back before 9-11 for what mistakes might have been made. After 9-11, what would your biggest mistake be, would you say, and what lessons have learned from it?

BUSH: I wish you'd have given me this written question ahead of time so I could plan for it.

John, I'm sure historians will look back and say, gosh, he could've done it better this way or that way. You know, I just -- I'm sure something will pop into my head here in the midst of this press conference, with all the pressure of trying to come up with answer, but it hadn't yet.

I would've gone into Afghanistan the way we went into Afghanistan. Even knowing what I know today about the stockpiles of weapons, I still would've called upon the world to deal with Saddam Hussein.

See, I'm of the belief that we'll find out the truth on the weapons. That's why we sent up the independent commission. I look forward to hearing the truth as to exactly where they are. They could still be there. They could be hidden, like the 50 tons of mustard gas in a turkey farm.

One of the things that Charlie Duelfer talked about was that he was surprised of the level of intimidation he found amongst people who should know about weapons and their fear of talking about them because they don't want to be killed.

You know, there's this kind of -- there's a terror still in the soul of some of the people in Iraq.

They're worried about getting killed, and therefore they're not going to talk. But it'll all settle out, John. We'll find out the truth about the weapons at some point in time.

However, the fact that he had the capacity to make them bothers me today just like it would have bothered me then. He's a dangerous man. He's a man who actually not only had weapons of mass destruction -- the reason I can say that with certainty is because he used them.

And I have no doubt in my mind that he would like to have inflicted harm, or paid people to inflict harm, or trained people to inflict harm, on America, because he hated us.

I hope -- I don't want to sound like I have made no mistakes. I'm confident I have. I just haven't -- you just put me under the spot here, and maybe I'm not as quick on my feet as I should be in coming up with one.

És a dir: "sóc tant gilipollas que no et puc improvisar una resposta ràpida sobre el que he fet malament (possiblement perquè no crec que hagi fet res malament)" El paio es queda tant ample...

Pel·lícula: W (2008) dirigida per Oliver Stone (+ info)

Roda de premsa complerta: Washington Post