Una de cracks

Avui hem rebut uns quants una gran dosi d’optimisme i energia… En la jornada de la Secretaria d’Acció Ciutadana sobre els Plans de Desenvolupament Comunitari (PDC , no PDF), alguns dels testimonis ens han posat la pell de gallina, altres ens han fet admirar als joves (pel que es veu, cosa molt complicada avui en dia) i un especialment ens ha dibuixat un somrís ple de tendresa. Després de la xerrada inicial sobre el voluntariat i abans de la presentació d’algunes activitats dels Punt Òmnia, 5 persones ens han explicat la seva experiència en diversos projectes que es desenvolupen en els PDC de 5 barris diferents de Barcelona: Carmel, Sarrià, Barceloneta, Verdum i Poble Sec. Seria llarg explicar-los tots, i per això en destacaré només dos d’ells.

La primera, la Trini Tomás, del Verdum. Quin encant de dona (amb targeta rosa de transport públic), quina empenta i energia, quina il•lusió quan parlava de les seves activitats culturals, dels companys i companyes de projectes i mogudes, de les dinamitzadores (en aquest cas, només en femení)... Ha tingut 10 minuts per a ella sola, però se li han fet curt per llegir el que tenia preparat, i fins i tot ha arreplegat el micro al moderador, tot un Xavier Pastor (Coordinador del Pla Nacional de l’Associacionisme i el Voluntariat) per acabar d’aclarir i transmetre tot el que tenia dins... La veu entretallada, ulls vidriosos d’agraïment i emoció pels records que li venien al cap, la permanent impecable per a l’ocasió, mirades ràpides entre el públic per a contactar visualment a la gent que l’acompanyava... Tot un exemple d’esforç i voluntat per explicar que el PDC “m’ha donat una nova vida, i això no es paga en diners”. Desconec si l’organització havia previst una caixa de cleanex, però finalment no ha fet falta... El somriure de la felicitat ha pogut amb les llàgrimes de l’emoció... I aquesta emoció l’ha portat fins i tot a confessar un secret: “jo visc a la Prospe, però em sento realment del Verdum, que és on m’han acollit amb els braços oberts”. Tota una declaració d’amor que podria comportar-li algun conflicte entre les veïnes i els veïns del barri, però no li fa res dir-ho com a mostra d’això, d’amor.

El segon, en Lluís Manel, de Sarrià (el desenvolupament comunitari cal a tot arreu). Ens ha explicat com després de la pèrdua d’un familiar molt proper, va iniciar una etapa mig depressiva que va finalitzar el dia que la tècnica del PDC li va dir: “conec una persona que necessita un amic”. Aquesta persona es diu Pancho (sí, com l’animaló de l’anunci...). Cec des dels 4 anys, amb 92 kilos d’humanitat i una cadira de rodes per moure’ls, el Pancho somia en colors perquè els va veure de petit. Els dos s’han fet molt i molt amics... es fan companyia, s’ajuden mútuament, riuen plegats, i se senten algú. En definitiva d’això es tracta, de sentir-se persona, estimada i valorada... Mentre el Lluís ens explicava com és la seva relació amb molta emotivitat, ens ha dit que en Pancho té una afició una mica peculiar: les dones (molts dels assistents i possiblement alguna assistent ens hem sentit ràpidament identificats). Resulta que freqüentment aquesta parella entranyable van plegats al centre comercial La Illa per a que el Lluís li descrigui al Pancho com són les dones que hi ha. Estic convençut que el Pancho té un arxiu al seu cap digne de qualsevol adolescent amb internet i un pc. Això l’omple, se les imagina, les sent a prop, se sent humà... A vegades, però, no és suficient amb la descripció i el Pancho necessita parlar-hi. En aquestes ocasions les caixeres del FNAC o del Caprabo són les seves preferides. Mentre fan la cua per pagar alguna cosa que potser no necessitaven, el Lluís li descriu com és la caixera, i fins i tot li diu el nom que indica una targeteta que duu en el pit. El Pancho s’emociona quan s’acosta l’hora de pagar i no li fa res fer la cua més llarga de totes per a conèixer la caixera que ell ha triat... Parla amb ella, la fa riure, riu ell, riu el Lluís, i per acabar s’acomiada dient-li pel seu nom “fins la propera Isabel”. Un instant de màgia esdevé: la sorpresa d’ella, la plenitud del Pancho per haver generat aquell moment preciós i la satisfacció del Lluís de veure com el seu amic és tot un crack.

Tots els que fan cada dia que aquest sigui millor pels altres són uns cracks. Per als qui des de l'anomenada "trinxera" treballen amb aquesta finalitat, per la Trini, pel Lluís, pel Pancho i per totes les persones anònimes que tenen aquest esperit positiu, un vot a favor.