Los rockeros de verdad nunca ríen...

Foto: Àlex Garcia (La Vanguardia)

Nit de concert… nit de les grans per a veure un dels grans… l’espectacle, Rock & Roll Star 30 años... el lloc, el Sant Jordi Club, dividit en dues parts per a fer més petita la sala i que semblés més ple... el festival, la 21ena edició del de Guitarra de Barcelona... origen? el Clot... L’estrella, el mestre, la poesia feta música amb permís de Sabina, el gran i alt... Loquillo.

Deixem les motos a Pl. Espanya, cal fer temps al tornar per baixar el que calgui. Els assistents, dos dels grans també (però només ell en alçada), la Filipa, portuguesa companya del camp de treball d’Islàndia que gaudeix d’un aniversari (20 diu) una mica peculiar a Can Litus 2.0 aquest finde, i jo mateix. Pugem per les escales mecàniques que sempre em recorden quan anàvem amb els col·legues de l’institut als partits dels Dragons a donar-ho tot, creuem la zona de l'estadi per a cercar les guixetes i fem només 2 min de cua, és aviat... Per fi ens toca i demanem les entrades, però la noia no ens atén i ens diu que ho farà el seu company del costat, que ella no pot (faria carrera en una OAC). Recollim finalment les entrades, ens agenciem unes llaunes amb una mica de rebaixa i a fer temps fins a poder entrar.

Bocata, quelcom líquid per tirar-l’ho avall, i aire pur per omplir els pulmons a dalt de tot de la pila de deixalles coberta de zona verda i aparcaments. Entrem, cap mena de control aparent, tan sols un cop d’ull i prou… 3 metres endins i una rockera que entrava davant nostre encén un piti. Inevitable, essencial fins i tot... aixó és un concert de Rock & Roll !!!! Fem temps en una zona apart tot xerrant, rient del nostre patètic anglès i de les frases i tics d’altres propers que ens fem nostres. Comprem unes birres (de nou), unes samarretes i posteriorment fem una donació líquida a la depuradora del Llobregat. Curiosa escena la que ens descriu el company, curiosa l’escena que descriu i l’escena de veure’l a ell intentar-ho explicar en anglès ! XD Total, que un rocker entrat en anys, panxa prominent i jaqueta de cuir negre, s’acosta a rentar-se les mans, acaba ,es mira al mirall, obre la jaqueta mostrant la samarreta negra i la panxa i diu en veu alta: “Olé...” Va, ara proveu-ho d'explicar en anglès... ja veureu com riureu també ;-).

Anem a dins, hora de prendre posicions, lateral esquerra, al costat de la taula de so, on sempre es diu que se sent millor. Intentem fer-nos una foto amb el mobil phone nou d’ell qui es vanagloria de no necessitar les instruccions (que són el dobles de gruixudes que l'aparell), però la foto no surt (gràcies), i a sobre una birra sencera cau sobre el prominent frontis de la rockera que ens feia la foto. Un cop suau, suficient per a que la gravetat actués, però tant se val, aquestes coses en els concerts de rock passen, i acabem fent uns riures, la fotògrafa i l’acompanyant inclosos. Menys mal, perquè aquella tia ens tomba a tots... En part, això contradiu la teoria de que els rockers mai riuen, però segur que deuen ser l’excepció de la regla (que no condició)... S'apaguen els llums, i amb 30 min de retard tot es disposa per a començar.

Comencem fluixets, el volum no és massa alt (jo l’escolto més alt amb els cascos, vaja), i les primeres cançons no ens són massa conegudes (som tant joves...). Dóna la benvinguda a tothom, als que són de fora, als seus amics i també al “Sr. Alcalde i al Sr. Laporta” (al Laporta no li diu pel càrrec i a l'altre no li diu pel nom). Aquest fet dibuixa un somriure a molts de nosaltres ja que pensem que és una broma de rockers que van de radicals i anti-poder (per rentar-se la imatge després de l'anunci de Coca-cola que va fer). Res més lluny de la realitat, els dos hi eren, i el Laporta era el mateix que el de la foto del Luz de Gas però sense l'ampolla... Una escena curiosa amb una mica de patetisme, però clar, després d’allò del “no em toquis”, qualsevol li diu res...

Després del discurset, continua fluixet, Arte y Ensayo. Es nota que és amic de l’Alaska, però no li escauen gens els sintetitzadors i els casiotones. Hi posa remei, i tothom a votar amb l’Autopista, Maldigo mi destino (a qui dedica al cantant dels Sirex) i La Mataré. Canvi de terç, i música de recolliment, amors passats, amors perduts, amistats eternes, amistats passades... El Rompeolas (amb un Loquillo fumant), Cuando fuimos los mejores, Memoria de jóvenes airados, i sensacions a flor de pell amb el Cruzando el paraiso... ningú encengué un punyetero encenedor per moure’l amb la música, això és un concert de pur Rock & Roll, no dels Guns N’ Roses aquells... Bé, no és cert, només els 2 de davant que no anaven de negre (com els rockers de veritat) els van encendre... ai passerells... De nou, canvi, i una mica més de ritme... Hombre de negro, Feo fuerte y formal... i una pauseta...

5 minuts que aprofitem amb la Filipa per parlar de que totes les lletres tracten del mateix (amistat, fortalesa i honor, amor i el que es vindria a resumir amb un “la puta vida”), dels orígens del rock de Barcelona, dels 80’s a la ciutat... i tornem-hi , ara amb un artista invitat: Sabino Méndez, ex company d’aventures i conflictes personals. Rugeixen les darreres notes del Rock fins a arribar a les 28 cançons i les 12:30 passades... per acabar, com no, el mític Cádillac Solitario. Hores abans li havia explicat a la Filipa la lletra d’aquesta cançó i l’ha reconegut de seguida malgrat no entendre un borrall... Entonem les darreres notes, desafiem les nostres darreres energies, arrisquem amb les nostres cordes bocals, i allarguem el NENAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA !!!! tant fins on podem... sona el tros instrumental i s’il·luminen els focos del públic, el Sr. Alcalde (sense nom, insisteixo) està dret picant de mans davant del Sr. Laporta... el Loquillo de nou amb un piti a la mà i l’Alcalde allà davant... sabrà el Sr. Alcalde que possiblement hi hagi una aplicació al seu PC per a ser “els ulls de l’Ajuntament” i advertir a la casa d’allò que es cregui oportú (fins i tot d’incompliment de la normativa del tabac en recintes tancats). Finalitza la cançó, abraçades entre els músics i el Loquillo, abraçades entre el públic del goig d’haver viscut junts allò, i per acabar sona una de bona encara que és de cassette: You’ll never walk alone... com no, els futboleros del grup pensem amb els Reds i les vegades que hem sentit aquest himne per la tele... tararegem fins a iniciar la tornada... i allà deixem la resta que ens pogués quedar... complicat especialment el segon You’ll neeeeeeeeeever walk alone, però superem la prova amb èxit, i cofois de cantar com hem cantat, i de fer-ho amb un anglès de nivell casi nadiu, enfilem la sortida...

Loquillo, 30 anys de cançons, ell a prop dels 50, però sembla tant jove com sempre... serà que el Rock & Roll no només no ha mort, sinó que ni envelleix... un vot a favor pel concert de Loquillo !!! (malgrat el volum baix).