Ahir el Joan Laporta posava en el seu Facebook a la 1:05 (és a dir, la matinada després del fatídic partit de dimecres) la següent frase: L'equip es mereix una ovació i tot el nostre agraïment perquè han donat la cara en tot moment. Avui, "malalt" ja de tot plegat, no veig en aquesta frase res de futbol, veig el president d'una associació (esportiva en aquest cas) que dóna ànims, suport i agraïment als seus professionals, als professionals de l'entitat. I he pensat en els Peps, el Guardiola i el Guasch, quin bon parell de jaquetes de llana passats a jaquetes de pana, quins dos exemples de professionals... Per aquesta mena de cracks que penquen en entitats úniques en el seu aspecte, un vot a favor!
Avui s’ha celebrat la primera sessió presencial del XVI Fòrum “La primavera de les Associacions” a Torre Jussana que organitza… um... bé, és una mica complicat d’explicar qui ho organitza, no ho tinc massa clar encara… bé, sí tinc clar que “gaudeix” a la vegada que “pilla” organitzant-lo… però no qui ho fa… Total, que avui ha estat “dia gran” al curro, de matí de despertar amb un somriure, un manolo que no era manolo, un matí caòtic entre sensacions positives i negatives de la nit anterior, de sensacions negatives i positives pel que vindria a la tarda… una tarda amb un xic de nervis i ambient de gala, de canvis d’urgència amb genial solució i d’un Maresme lliure i tropical amb campanya electoral pendent, de canya abans de dinar i de mitjana després de tot, de nuesa i fred malgrat la roba… un bonic dia… uns/es bons/es companys/es que han posat el coll i la cama com qui més i que haguessin canviat ràpidament el micròfon com a bons professionals si el Pep Montes ho hagués requerit, una bonica sala malgrat tot, i també, una bonica jornada amb coneguts, i una jornada de reptes per les moltes novetats 2.0 i tecnologia audiovisual d’autosuficiència… novetats per la il·lusió, per les bones esperances, per la qualitat de tot plegat…
Finalitza l’acte un amic, un referent personal en forces coses, un lletraferit. En Pep parla d’innovació, de canvis, de radicalitat, d’aposta i confiança, d'obertura de finestres i llums, de l’Ateneu en majúscules de la capital, de professionals de la gestió cultural (com no?), i fins i tot de donar de baixa associacions quan els seus objectius no siguin assolibles o abans que morin d’inanició. Entre la seva intervenció i l’inicial d’inauguració dels alts càrrecs i representants associatius, en Xavier Godàsha disposat també de 50 minuts més el torn de preguntes amb la primera intervenció en directe via Facebook, gràcies Neus! Pels que no l’hàgiu seguit o tingueu ganes de participar del post-partit, no ho dubteu !Facebook i Twitter !
Exemplar salt de l’acadèmia a la pràctica, doctor d’allò que a alguns ens costa explicar, una aposta segura per alguns, una aposta de confiança cap al seu equip pels altres (gràcies, això no va amb el sou), una descoberta per alguns altres també… Parla de coses conegudes, de Rosa Parks, i de Nimby’s, compara la mili amb la comunió... se li pregunta sobre Putnam com s'havia fet anteriorment pel FB, i sobre la democràcia directa... exposa sobre l’individu i el col·lectiu, cita a Galbraith regirant el títol del seu llibre més conegut, i malgrat parlar de la seva obra, no esmenta a Olson.
Marcur Olson, economista i sociòleg, teòric racionalista sobre els grups de pressió, sobre l’acció col·lectiva, sobre la comunitat i sobre els càlculs dels beneficis i els costos de la participació, com a bon racionalista, ja ho he dit abans. En la seva obra Teoria de l’acció col·lectiva, a la que ha fet referència en Xavier, parla dels Free Riders, de càlculs matemàtics sobre la suposada importància efectiva que pot tenir la participació d’un sol individu en una acció col·lectiva que reivindica millorar la societat, millores que gaudirà aquest individu també malgrat no participi perquè calculi que és un individu sense pes marginalment respecte el col·lectiu com a regla per analitzar la participació social (ho he intentat explicar el més “normal” possible, espero haver-me fet entenedor). I parla també d’incentius de dues menes.
D’incentius selectius positius per aquells propers, els que participen, els que s’impliquen i es mullen el cul... de premis, de qualitat, de reconeixement, de servei, d’agraïment... i això ho teníem... i parla també d’incentius selectius negatius per aquells que no participin, no s’impliquin o no es mullin, de control social envers els que es vulguin aprofitar sense participar, els que menteixen donant esperances i després abandonen el vaixell després de recalcular el seu pes marginal en aquella acció... i m’ha fet pensar en la tristor de la marginalitat, del sentir-se el “+1” i no la “n” del “n+1” matemàtic... però la primavera no és això, les associacions no són això, són l’1+1, i multiplicat per n... i s'ha de dir ben alt. En resum, un gran dia, i un vot a favor de la gent que fa pensar!
Farmers team up to rescue cattle from exposure to the toxic volcanic ash at a farm in Nupur, Iceland, as the volcano in southern Iceland's Eyjafjallajokull glacier sends ash into the air Saturday, April 17, 2010. (AP Photo/Brynjar Gauti) #
Per primer cop des que va esclatar el volcà Eyjafjallajokull sento per la ràdio anant cap al curro (El Món a Rac1) parlar algú sobre les conseqüències de les cendres a Islàndia ("a", no "de"), especialment pel sector agrícola i ramader... Vale, potser algú abans ja ho havia fet, només escolto pel matí les notícies sèries i sempre per la mateixa cadena, però m'ha sorprés l'agudesa, la reflexió... en Cuyàs m'ha despertat de cop... és d'aquells pensaments que a un mateix li hagués agradat tenir en qualsevol conversa d'amics... tot plegat m'ha fet reflexionar... un vot a favor de la gent que fa pensar , però també un vot en contra perquè avui, ara mateix, en les notícies de cap cadena de televisió que he vist fent zapping, en cap edició digital dels diaris que he mirat, i segurament en cap emisora de ràdio, que no he pogut sentir, ningú parla d'aquest tema... només avions, autocars de futbolistes, colapse i aeroports... periodisme de poca volada, ja ho veuen...
Nit de concert… nit de les grans per a veure un dels grans… l’espectacle, Rock & Roll Star 30 años... el lloc, el Sant Jordi Club, dividit en dues parts per a fer més petita la sala i que semblés més ple... el festival, la 21ena edició del de Guitarra de Barcelona... origen? el Clot... L’estrella, el mestre, la poesia feta música amb permís de Sabina, el gran i alt... Loquillo.
Deixem les motos a Pl. Espanya, cal fer temps al tornar per baixar el que calgui. Els assistents, dos dels grans també (però només ell en alçada), la Filipa, portuguesa companya del camp de treball d’Islàndia que gaudeix d’un aniversari (20 diu) una mica peculiar a Can Litus 2.0 aquest finde, i jo mateix. Pugem per les escales mecàniques que sempre em recorden quan anàvem amb els col·legues de l’institut als partits dels Dragons a donar-ho tot, creuem la zona de l'estadi per a cercar les guixetes i fem només 2 min de cua, és aviat... Per fi ens toca i demanem les entrades, però la noia no ens atén i ens diu que ho farà el seu company del costat, que ella no pot (faria carrera en una OAC). Recollim finalment les entrades, ens agenciem unes llaunes amb una mica de rebaixa i a fer temps fins a poder entrar.
Bocata, quelcom líquid per tirar-l’ho avall, i aire pur per omplir els pulmons a dalt de tot de la pila de deixalles coberta de zona verda i aparcaments. Entrem, cap mena de control aparent, tan sols un cop d’ull i prou… 3 metres endins i una rockera que entrava davant nostre encén un piti. Inevitable, essencial fins i tot... aixó és un concert de Rock & Roll !!!! Fem temps en una zona apart tot xerrant, rient del nostre patètic anglès i de les frases i tics d’altres propers que ens fem nostres. Comprem unes birres (de nou), unes samarretes i posteriorment fem una donació líquida a la depuradora del Llobregat. Curiosa escena la que ens descriu el company, curiosa l’escena que descriu i l’escena de veure’l a ell intentar-ho explicar en anglès ! XD Total, que un rocker entrat en anys, panxa prominent i jaqueta de cuir negre, s’acosta a rentar-se les mans, acaba ,es mira al mirall, obre la jaqueta mostrant la samarreta negra i la panxa i diu en veu alta: “Olé...”Va, ara proveu-ho d'explicar en anglès... ja veureu com riureu també ;-).
Anem a dins, hora de prendre posicions, lateral esquerra, al costat de la taula de so, on sempre es diu que se sent millor. Intentem fer-nos una foto amb el mobilphone nou d’ell qui es vanagloria de no necessitar les instruccions (que són el dobles de gruixudes que l'aparell), però la foto no surt (gràcies), i a sobre una birra sencera cau sobre el prominent frontis de la rockera que ens feia la foto. Un cop suau, suficient per a que la gravetat actués, però tant se val, aquestes coses en els concerts de rock passen, i acabem fent uns riures, la fotògrafa i l’acompanyant inclosos. Menys mal, perquè aquella tia ens tomba a tots... En part, això contradiu la teoria de que els rockers mai riuen, però segur que deuen ser l’excepció de la regla (que no condició)... S'apaguen els llums, i amb 30 min de retard tot es disposa per a començar.
Comencem fluixets, el volum no és massa alt (jo l’escolto més alt amb els cascos, vaja), i les primeres cançons no ens són massa conegudes (som tant joves...). Dóna la benvinguda a tothom, als que són de fora, als seus amics i també al “Sr. Alcalde i al Sr. Laporta” (al Laporta no li diu pel càrrec i a l'altre no li diu pel nom). Aquest fet dibuixa un somriure a molts de nosaltres ja que pensem que és una broma de rockers que van de radicals i anti-poder (per rentar-se la imatge després de l'anunci de Coca-cola que va fer). Res més lluny de la realitat, els dos hi eren, i el Laporta era el mateix que el de la foto del Luz de Gas però sense l'ampolla... Una escena curiosa amb una mica de patetisme, però clar, després d’allò del “no em toquis”, qualsevol li diu res...
Després del discurset, continua fluixet, Arte y Ensayo. Es nota que és amic de l’Alaska, però no li escauen gens els sintetitzadors i els casiotones. Hi posa remei, i tothom a votar amb l’Autopista, Maldigo mi destino (a qui dedica al cantant dels Sirex) i La Mataré. Canvi de terç, i música de recolliment, amors passats, amors perduts, amistats eternes, amistats passades... El Rompeolas (amb un Loquillo fumant), Cuandofuimos los mejores, Memoria de jóvenes airados, i sensacions a flor de pell amb el Cruzando el paraiso... ningú encengué un punyetero encenedor per moure’l amb la música, això és un concert de pur Rock & Roll, no dels Guns N’ Roses aquells... Bé, no és cert, només els 2 de davant que no anaven de negre (com els rockers de veritat) els van encendre... ai passerells... De nou, canvi, i una mica més de ritme... Hombre de negro, Feofuerte y formal... i una pauseta...
5 minuts que aprofitem amb la Filipa per parlar de que totes les lletres tracten del mateix (amistat, fortalesa i honor, amor i el que es vindria a resumir amb un “la puta vida”), dels orígens del rock de Barcelona, dels 80’s a la ciutat... i tornem-hi , ara amb un artista invitat: SabinoMéndez, ex company d’aventures i conflictes personals. Rugeixen les darreres notes del Rock fins a arribar a les 28 cançons i les 12:30 passades... per acabar, com no, el mític CádillacSolitario. Hores abans li havia explicat a la Filipa la lletra d’aquesta cançó i l’ha reconegut de seguida malgrat no entendre un borrall... Entonem les darreres notes, desafiem les nostres darreres energies, arrisquem amb les nostres cordes bocals, i allarguem el NENAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA !!!! tant fins on podem... sona el tros instrumental i s’il·luminen els focos del públic, el Sr. Alcalde (sense nom, insisteixo) està dret picant de mans davant del Sr. Laporta... el Loquillo de nou amb un piti a la mà i l’Alcalde allà davant... sabrà el Sr. Alcalde que possiblement hi hagi una aplicació al seu PC per a ser “els ulls de l’Ajuntament” i advertir a la casa d’allò que es cregui oportú (fins i tot d’incompliment de la normativa del tabac en recintes tancats). Finalitza la cançó, abraçades entre els músics i el Loquillo, abraçades entre el públic del goig d’haver viscut junts allò, i per acabar sona una de bona encara que és de cassette: You’llneverwalkalone... com no, els futboleros del grup pensem amb els Redsi les vegades que hem sentit aquest himne per la tele... tararegem fins a iniciar la tornada... i allà deixem la resta que ens pogués quedar... complicat especialment el segon You’llneeeeeeeeeeverwalkalone, però superem la prova amb èxit, i cofois de cantar com hem cantat, i de fer-ho amb un anglès de nivell casi nadiu, enfilem la sortida...
Loquillo, 30 anys de cançons, ell a prop dels 50, però sembla tant jove com sempre... serà que el Rock & Roll no només no ha mort, sinó que ni envelleix... un vot a favor pel concert de Loquillo !!! (malgrat el volum baix).
La número 19 és la meva plaça, i fins fa poc hi havia el meu cotxe... ara ja no hi és... l’està gaudint una molt bona amiga i el seu company, qui posà una mirada negra i increïble al pujar al cotxe per primer cop... i és que d’això va la vida... d’aprofitar al màxim les coses i un cop no es poden aprofitar més, deixar que algú altre ho faci amb la màxima il•lusió possible... i de fet tot és així... en el metro cal deixar sortir abans d’entrar, en la casa, treure la roba de l’armari per posar-ne de nova, quan la feina no motiva, cal pensar si algú nou podria fer-ho millor o nosaltres una cosa que ens agradi més... Però no podem obviar que desfer-nos de segons què ens genera una mica de dolor, pels records, pels bons moments viscuts, per la sensació de perdre algo propi... i un cotxe té molt d’això... molts bons moments, moments sol i també acompanyat, moltes excursions, els nervis de les primeres feines, moltes paraules i carícies, molts paisatges, molta música, alguna discussió, cop roda punxada ni cap multa (me la van haver de posar a Cuba), i algun disgust també... però un cotxe ofereix una barreja increïble entre intimitat i llibertat... i poques coses materials donen ambdues coses... són molts moments i records que es deixen enrere i tots es reviuen amb nostàlgia quan s’allunyen rodant per la carretera... però és per un bon motiu, per a que algú altre ho gaudeixi, l’aprofiti tant o més que un mateix, sabent a sobre que el cuidaran molt i molt.... i això no té preu, només ho pot pagar el sentir que un ha fet el que havia de fer... i no més... la vida continua, cal acceptar aquest regal, donar les gràcies per haver-lo pogut viure, i regalar-ho a algú altre... i mirar endavant... jo, almenys, ja tinc la meva plaça de parking aparaulada... hi ha coses que no necessiten esperar, que s'accepten de deixar més ràpidament, i s'omplen també ràpidament... en canvi hi ha d'altres que necessiten el seu temps per a ser decidides o canviades... hi ha coses que requereixen tot el temps del món... encara que a vegades aquest no hi sigui... o tinguem aquesta sensació... Però la vida va com va... i temps al temps...
Sopar genial de gent amb problemes per explicar a què ens dediquem... Sabeu l'acudit aquell de " Deme una haagshasjas de pipas..." , "¿Una bolsa de qué?"... Doncs aquest tipus de problemes patim encara massa sovint per explicar el que és un/a sociòleg/a o un politòleg/a... Doncs això, un sopar d'amics i molt més que amics durant un temps (fins i tot companys de feina i/o contractants). El lloc, un japo, com no... 2 juguem "com a casa" ja que hi hem vingut altres vegades, l'altra ve i va, clava bufetades i es distreu entre pensaments i desitjos, com a bona aire... Xerrem de tot i res, del present i dels viatges mentals, de la vida i de variables dependents i independents... Ens posem al dia de tot, cauen unes llàgrimes de riure com passa gairebé sempre, i fem després una birra que s'allarga fins tancar el bar, de les que valen molt la pena... Aquest cop a 4. Molt interessant... molt divertit... molt bon rotllo malgrat parlar de la infància i d'escissions de partits i micropartits... Fins i tot a mi aquesta darrera part se m'ha fet pesada, suposo que perquè sóc massa jove com per a haver viscut o conegut segons quines coses XD
Un bon sopar, i una bona companyia... i sobretot... molt bones sensacions pel passat compartit i per un futur que fa brillar els ulls a més d'un... per tot això, un vot a favor !
Entrades
