Passejo dissabte passat de bon matí per Tarragona tot observant façanes desconegudes, aparadors plens de roba esperant a ser comprada, llums de Nadal tradicionals (no de disseny com a Can Fanga) i mirant de tant en tant a terra per no trepitjar allò dels gossos, que sí que és comú en les dues ciutats... Tot d’una, en un d’aquests breus instants de mirada baixa, m’adono que el carrer té tonalitats de gris diferents: unes llambordes brillen i altres no... Continuo caminant procurant no trepitjar la brillantor del carrer Unió per no embrutar. Poc després, una dependenta surt d’una de les botigues amb un cubell a la mà, i es posa a fregar... Potser perquè fa temps que no visito els carrers a l’hora de sortir el sol o potser perquè els serveis de neteja municipals cada vegada ruixen més els carrers amb aigües freàtiques, el cas és que fa ja temps que no veia in situ aquesta situació... Tinc la sensació que ja no s’escombra el carrer per treure les fulles dels arbres, ja no s’agafa el motxo per a humitejar els xiclets fins a poder-los desenganxar, ja no es tira l’aigua bruta carrer avall entre la vorera i l’asfalt sortejant les rodes dels cotxes i formant curses de burilles de cigarretes...
Sí, és cert, la noia ho feia per obligació, encara que em costa imaginar una clàusula en el contracte que ho especifiqui. Possiblement per això no hi posava massa entusiasme... Tot el contrari de les persones, majoritàriament dones, que no fa tant el netejaven per un estrany plaer, el de fer lluir la casa per dins i per fora, pel goig de tenir el tros de carrer més net que el del costat, la satisfacció de tenir cura d’una part de tots que se sent com a pròpia... El que en els països del nord representa engalanar els finestrons a peu de carrer; ha casa nostra ha estat tota la vida el fregar-lo. I malgrat que l’esperit de comunitat cada vegada és més baix, malgrat que som més “jo” i no tant “nosaltres”, més “líquids” i menys “sòlids”(com diria la literatura), malgrat tot això, encara hi ha qui ho fa. I no parlo dels professionals com ara dependent/ses, vidells/es o persones que netegen oficines i ho han de fer “per contracte”, sinó dels que posen llums de Nadal a les finestres (he dit llums i no Pares Noels, que consti), dels habitants del veí carrer De la Murtra que han posat flors i plantes a cada tram d’escales, dels que pengen la bandera del Barça al balcó quan guanya algun títol i dels que encara practiquen l’art de fregar el carrer...
Entrades
