Com una puta cabra...

"Tornar a sa terra"

Antonia Font. A Rússia (CD,2001)
© SLURP! Records / Música Global Discogràfica
Lletra i música de Joan Miquel Oliver

Grigri

Arribes al punt de reunió. Una argolla i una xapa davant teu, i col·loques una cinta express a la xapa. Col·loques la corda al "moscata" lliure mentres recordes que la boca del "moscata" ha d'anar en sentit contrari al de l'argolla. Ho comproves, i un cop col·locada la corda, cerques una altra cinta. L'agafes i l' uneiexes el "moscata" per un cantó i a la cinta ventral de l'arnés per l'altre. Ja estàs segur del tot, moment de descans... moment de felicitat per superar el repte, moment de moure braços per relaxar-los... mellow moment... però el/la teu/va company/a de baix no es pot relaxar... ell també està escalant amb tu, ell duu el grigri, en depens i li has de tenir tota confiança. Despenges mans i peus per descansar, quedes com un xoriç, i pots començar tranquil·lament les operacions amb la corda per baixar. L'agafes però t'és curta, li demanes més corda al/la companya que segur que està flipant amb tu. La doblegues i la passes per l'argolla. Amb l'extrem doble que tens hi fas un vuit. És un doblevuit. Te l'has de lligar, a poder ser amb un "moscata" de seguretat (amb rosca), i si no pots, amb dos "moscatas" amb les boques una mirant a la dreta i l'altre a l'esquerra. Ho necessites per baixar. Moment de deslligar-te el doble vuit que et passa per les anelles que uneixen l'aro ventral. Aquest el portes fet des de baix, i t'ha donat la seguretat necessària per tirar amunt tot el que els braços, cames, dits i cap et deixin... però ja no ho necessites més. El desfàs, ila treus del "moscata" inicial, i passes aquest extrem de la corda per l'argolla. Ara ja no hi passen dues cordes, només una. Detall important aquest, doncs si no la passes, no has fet el "canvi" de costat i la corda acaba no passant per dins de l'argolla i cau(ens ha passat avui en el curs). Un cop l'has passat ho tens tot fet... bé... casi... si la corda és curta, has de recuperar una mica fent de nou amb aquest extrem el doble vuit que acabem de desfer i després desfer el primer doblevuit que he citat en aquest post (guanyes 1 metre aprox). Complicat? una mica... El de baix ara t'ha de tibar fort de nou. I molt. El grigri fa la seva feina i et clava per treure la pressió que tenien les dues cintes express que hem posat al principi. Les recuperes i et penges només de la corda que t'uneix l'aro ventral... Ara, més que mai, el grigri pren protagonisme, descens suau i segur. Un cop a baix, ja està, ja pots deixar d'apretar el cul... moment de dir com el Joseba de "qué vida más triste": bueno, bueno, bueno... la vida !!!! moment d'abraçades... i moment també de pensar en el següent repte... aquestes coses deuen enganyar... i molt... dilluns ho us explico...

Pendents...

Masses coses pendents i totes de cop... em reclamen un post, i no puc dir res més que ara no pot ser, que manquen moments per desenvolupar la inspiració... no patiu... a veure si en breu em poso a parlar de la campanya electoral del Barça, de Pretoria-Gurtel i sa mare, dels patins en línia, la primavera que ha arribat a la ciutat, de la mort del facebook, dels anuncis de la campanya de la Diagonal que encara són per la ciutat, de la muntanya i l'escalada... masses coses, poc temps... Però arribarà... de moment, a macerar-ho bé...

BSO d'un cap de setmana de muntanya genial...

Dedicat als espartans/es del cotxe C3, un vot a favor !!!!!!

Des que...

... vaig al Parlament que els famosos es volen
fer una foto amb mi... JAJAJAJAJAJJAJA !!!!!

Jugar amb foc...

I no preveure, entre d'altres, que els barris on més es votaria són els barris per on passa la Diagonal i on no tens gens mobilitzades les teves bases a diferència dels contraris... acaba cremant... ho diuen els clàssics... i només queda assumir responsabilitats... responsabilitats dels que han estat claus en dels errors i problemes de tot el procés, dels que no van calcular correctament els riscos des del govern i des dels partits, dels qui els van calcular i no ho van dir, dels que s'ho han carregat perquè sí o per oposició despiedada al govern, dels que s'han vist decebuts pel procediment i/o pels resultats de participació ja que creuen en la democràcia directa i/o la governança, pels que diuen A (o B o C) i després en la blogsfera tot el contrari... L'error s'ha pagat, car, no sabem com de car, però car... i el pitjor és que sembla només el primer dels pagament de la targeta de crèdit... l'any vinent toca passar per caixa una altra vegada... I és on la intel·ligència em genera pessimisme, però la voluntat optimisme... i on finalment el concepte crisi es transforma en oportunitat... confio en que aquest cop hagi servit d'alguna cosa, per fer les coses millors a parir d'ara, tots plegats, mani qui mani, no ho faci qui no ho faci... i és que no tinc clar qui ho farà, ni qui vull que ho faci... Diria que ara mateix com a politòleg i ciutadà pateixo la síndrome del ginecòleg... com? no us l'he explicat mai? La vaig escoltar per primeva vegada de la boca de'n Francesc Marc-Àlvaro en la presentació del seu llibre "Ara sí que toca" a l'ICPS al 2003. La síndrome del ginecòleg és la següent... entengueu que un ginecòleg ha de veure per motius laborals el que ha de veure... palpar, mirar i analitzar moltíssimes, de tota mena... però pobre, per protegir-se, no ha de sentir cap morbositat perquè seria insofrible... aplica criteris objectius, científics, racionals, freds, professionals... ara bé, l'home, sí que ha de trobar morbós el de la seva dona (o amant) quan està amb ella... s'ha d'excitar, tornar a desitjar, sentir atracció i aparcar totes les barreres i distàncies que necessita com a professional del tema... i, com podeu suposar, no és fàcil... diria que tinc això mateix... en breu em cridaran "al llit" per a votar, i encara no he valorat si aquest error val 4 anys d'oposició o no... si aquest error mereix donar pas a altres opcions encara que siguin ideològicament contraries a les d'un servidor i també hagin comés errorse en aquests dies... massa "perspectiva" potser, i ara cap em dóna morbositat... i tinc un any per posar-me les piles, per que ells me les posin també... uns quants ja han assumit part de les responsabilitats, una petita passa per tornar a creure-hi...

Ves a...

8:15 del matí... les lleganyes enterboleixen el meu camp de visió... La ràdio a tot drap per no adormir-me... tinc 35 minuts encara per creuar tota la ciutat i arribar puntual a la feina... els tertulians xerren de Zapatero, dels salaris dels funcionaris, de la victòria de l’Atlético, d’aquest temps primaveral que ens fa parar bojos, i del volcà... els ulls es van tancant... apuro l’accelerador i llepo el cul del de davant quan veig el semàfor en àmbar... a la següent cruïlla ja no ho aconsegueixo, i semàfor en vermell... Estic a l’alçada de Casanovas, el primer de la cua... les motos van posicionant-se a la Pole esquivant els retrovisors dels cotxes de darrera... mentre veig com es posen davant meu els ulls es tanquen poc a poc... i caic... no sé quanta estona passa, però el meu cap hiverna com una notebook sense bateria... em desperta una moto que passa pel meu costat a tot drap... obro els ulls de manera sobtada i veloç... veig el semàfor en verd i un cartell al costat dient que tinc no sé què a les meves mans... no li dono més importància i poso primera per arrancar... merda, se’m cala... en el moment més important, tothom mirant i se'm cala... faré com si res però ja ha quedat clar el meu error... hòstia, vaig ben adormit i davant meu les motos van passant esquivant-me... un error el té qualsevol... miro el rellotge del “esquitxader” (el català correcte passa'l)... tinc 28 min... meeerda !!! El moviment de claus suficient per tornar arrancar i començo a rodar... no arribo a fer ni 4 metres i un motorista que passa pel costat just en aquell moment em diu molt amablement “ves a prendre pel cul, CaBronÀs !!!!!!!!!” ... i torno a mirar el cartell...

Hi ha gent...

Que viu en un núvol permanent...

Vine al mercat, reina !

Setmana amb els mercats com a denominador comú. Converses sobre recerques universitàries respecte els horaris dels municipals, de cabassos (que no cistells) per anar-hi a comprar, de repartir els ous en diversos cistells com recomanen els/les savis/es, de mercats borsaris que rebenten, d'estar-hi (o de dubtar si treure-hi el c1ap, si més no), de mercadeig de propostes electorals (polítiques i esportives), de productes en alça que acaparen, de manifestacions i xivarri com en el de Calaf, d'ofetes i saldos, de preus i valor... I és que hi ha qui creu encara amb la mà invisible d’Adam Smith per arribar a l'equilibri, hi ha qui pensa en la nacionalització de la banca com a solució, i fins i tot qui creu en el Karma com a font d'harmonia, però sembla que mai arriba l'equilibri perfecte... El mercat és el que és, avui estem aquí i demà allà, fluctua, així és el mercat, com el futbol, on no hi ha "rival" petit. I, com diria el Mohamed Jordi de La Competència (RAC1), "qui no s'adapta als nous hàbits de consum està condemnat a desaparèixer"... i això no ens ho podem permitir! (Bé, això ho diria el Núñez de Crackòvia...). Malgrat tot, dins de tot aquest guirigall de setmana, de pluges intermitents i desencaixos entre ofertants i demandants, encara sembla que hi ha esperança, com les plantes que van creixent amb nom propi (nom femení independentment del seu sexe) a la terrassa de Can Litus 2.0... Així que pels brots verds de qualsevol mena de mercat, un vot a favor !

No hi ha mar més preciós...

Que un mar de muntanyes als teus peus... *

COMENÇA LA TEMPORADA !!!! AUUUUUU !


*I sense gent jugant a pales, sense sal a la pell, sense "cerveza amigo..."