L'art de fregar el carrer 4 (espero que final de veritat...)

Fins ara tot han estat lloances per aquest esport minoritari de més de 500 anys d'antiguitat i que a Catalunya és on primer es va practicar de tot l'Estat Espanyol, el curling... Però ja n'hi ha prou... Això ja passa de taca d'oli... vale que sigui un esport, una pràctica lúdica, que el que importa és participar i no guanyar... però cal una mica de serietat senyors de Noruega! Què són aquests pantalons? Per Déu !!! Que estan jugant una final de Jocs Olímpics !!! Comença ara la final masculina contra Canadà... Que guanyi el millor, però si cal fer justícia per la vestimenta, Noruega ho té complicat...

L'art de fregar el carrer 3 i final... o potser no...

L'equip suec femení de curling (l'esport inspirat en l'art de fregar el carrer inventat a Escòcia*, d'on provenen totes les pedres que es fan servir en el món*), és el protagonista d'aquest clip de Hammerfall*. I és que es necessita droga dura per aguantar un partit d'aquests que pot durar perfectament gairebé 3 hores*, amb els seus dos temps morts per equip d'un minut inclosos i una mitja part*. En la final de Vancouver acaben de revalidar la medalla d'or que van guanyar a Torí en els darrers jocs*. Aquest cop contra Canadà, país on juguen pràcticament el 85% dels i de les practicants d'aquest esport*. Finalment els crits de les canadenques no han estat suficients per a vèncer l'equip amb una jugadora d''ulls blaus i groguencs familiars. Un bon regal de 40è aniversari de la jugadora sueca Catherin Linda*. Per cert, han guanyat en el darrer tir després d'una pròrroga per 6-7, 3:15. Gràcies.

* Dades que un/a comentarista d'esports raros necessita per a justificar al jefe o a la jefa el sou i el peazo viatge que es foten

Una gran...

Només una gran persona, una gran dona, pot prendre el cor del William Wallace per segona vegada... Un vot a favor a l'honestedat i l'amor de la Princesa Isabel de França (l'actriu Sophie Marceau) de Braveheart !!!

L'art de fregar el carrer 2

És tant gran l'art de fregar el carrer que n'han fet esport... què gran...

Corrandes de...

Un himne breu… una victòria "apustuflant"

Primera final d’una Copa del Rei després del pitote amb l’himne que es va muntar en la final de València entre l’Athletic de Bilbao i el Barça , el primer títol dels 6. Aquest cop la final ha estat de Bàsquet, a Barakaldo encara que es digui que és a Bilbao, amb el Madrid i el Barça. La veritat és que ho tenen molt ben muntat: 4 dies de bàsquet, els millors 8 equips de la primera volta de lliga (amb 2 bascos i 2 catalans), les 8 aficions ocupant tot l’estadi i sense conflictes, retransmissions televisives de qualitat, i fins i tot diria que bons àrbitres, que ja és dir... Bon bàsquet i un bon espectacle, en resum.

Tres quarts de set i poso la tele. Dubto, TV2 o TV3... poso la 2 inicialment i enxampo el moment en el que els monarques entren al pavelló. Amb els antecedents anteriors,se’m desperta la curiositat. El comentarista anuncia l’arribada del Juanca i la Sofi, però ja fa més de 3 minuts que se senten els xiulets... Fent una estadística patillera, es podria dir que l’afició està equilibradament dividida en opinió monarquil en funció dels orígens dels equips, però se senten més els xiules que els aplaudiments... Se’m genera el dubte científic sobre si els aplaudiments generen menys decibels que els xiulets. Faig una petita prova a casa i no n’acabo de treure l’entrellat. El cas, però, és que se senten més els xiulets per molt que tots els tribuneros i tribuneres estiguin aplaudint com a bons i bones deixebles. El Patxi també.

Canvi de càmera, i enfoquen als dos equips en el parket en fila esperant al “barrido” de la presentació... Comença el txundatxunda i ens mostren a Reyes, Llull, Garbajosa... arriba el trio arbitral i... s’acaba l’himne !!!!!!!!!!!! Com? Només 10 segons d’himne? Perquè els del Madrid tenen himne i nosaltres no? Eh !!!! A veure... que m’agrada molt que l’afició rival per insultar al Barça diguin allò de “bote, bote, bote, ejpañol el que no bote”, però el resultat final és que l’escombrat del Barça el fan a corre cuita i amb xiulets de fons (que no era per l’equip, sinó pel que ja sabeu). Una bona banda sonora és important per una imatge, vinculem les emocions a la música, i aquesta a les imatges, així que el Madrid és l’equip del txundatxunda i el Barça dels xiulets. Entenc que és un tema complicat pels realitzadors i realitzadores i per l'organització, però aquests detalls s’han de cuidar. A veure si surt a la premsa aquest cop...

Comença el partit, un partit que només dura els primers 10 minuts. Després s’ha trencat del tot amb un Barça letal en defensa i el Ricky ha trobat, si li calia, un motiu més per a justificar el fitxatge pel Barça. L’estil Pep es veu també en el Bàsquet i fa patxoca. Les diferències van pujant poc a poc fins al +25 en un moment del tercer quart. Just en aquest instant el “eo, eo, eo esto es un chorreo” sona espontàniament des de la grada, i el realitzador punxa la tribuna on es veu al Laporta més inflat que mai i al Florentino tot ajupidet... Bonica imatge amb una bonica banda sonora... Aquest cop, un 10 per la realització XD . Al final 19 punts de diferència, sense excuses de Villarato, una victòria "apustuflant" com diria el Robirosa, un petard que sona al Carmel, el MVP pel Fran Vázquez, la pilota pel Grimau i les xarxes de les cistelles per al Lakovic i també pel Fran, que se la mereix (hores més tard les tenia un peridosta esportiu de RAC1). Un bon equip, una bona feina, moltes felicitats campions. Per cert, la celebració amb Cava Freixenet... ja el portaven de Barcelona?

Avui no voto…

Avui no em trobo bé, avui... estic abstencionista total, estic desafectat extrem… començo ja a ser conscient que dubto una micona… sí... què voleu? Masses malrotllos darrerament... meus, de gent molt propera, de gent que potser ni coneixes, de gairebé germans, de gent que ja només sé d'ells pel facebook, de gent que estimo... gent de tota mena, de bon cor, gent maca i també algun que altre gamberret... però tot i la bondat de fons, no m'acostumo a veure com ens fem mal, ens fan mal, fem també mal als altres, i potser més mals es fan entre ells perquè ells són més, una funció exponencial... i potser sense voler-ho, potser de bon cor i sense malícia, però que provoquen petites rascades de genoll de nen entremaliat, o provoquen fractures potser mai recuperables... ja veieu, molt mal fary tot plegat... fins i tot sospito que el Marco de la imatge té més esperances que jo... sé que és passatger, aquesta esperança sí que la tinc... és tan sols un moment de dubte, breu, una micra de la meva vida, però és... per això m’abstinc. Prefereixo no opinar, no dir, cedir el torn, i ja sabeu alguns el que significa això per mi... perquè no em crec que hagi de ser així i sé que no ho és, que és un miratge i punt. Demà serà un altre dia, i com diria un de vosaltres, qui byte passa, mega empeny...

Apa, vaig a fotre’m un porro a veure si trobo sentit a tot plegat...

Il·luminacions

Entranyable pel·lícula. Amb tocs de Litlle Miss Sunshine, colors de Life Is a Miracle i perfum inicial de Borat, aquesta peli parla del passat, del pressent i també del futur, on tot està unit, on qui desconeix els orígens desconeix el camí, on retrobar i conèixer l’abans implica entendre i començar un nou ara i un incert després. Basada en la novel·la de Jonathan Safran Foer, les aventures d’aquest yankee vegetarià que visita Ucraïna per conèixer la història del seu avi a bord d’una agència de viatges de pa sucat amb oli per a jueus, dóna moments molt còmics, ofereix moments durs, i deixa un estrany regust de boca que il·lumina l'esperit... Com qui escriu el llibre del seu avi... La sorpresa d’aquest engripat cap de setmana allargat.

“It has shown me that everything is illuminated in the light of the past. It is always along the side of us, on the inside, looking out. Like you say, inside out”

Pd. Espero que l'hagis acabat, i si no ho has fet encara, reprèn-lo, ànims !!!

La vida ja és prou porca com per a sobre anar tirant-nos merda...

Curiosa casualitat que la sessió mensual maratoniana del curs de SETEM hagi estat sobre “teatre social” just el cap de setmana de carnaval. Expressió corporal, facial, digital, espaial, olfactiva... expressió de tota mena per representar les injustícies, les opressions, per a treballar els conflictes, per a aprofundir en els sentiments, per a treure’ns les màscares... I en són moltes les màscares que existeixen, però darrera d’elles es pot ocultar la veritat o es pot també mostrar-la gràcies a l’anonimat i la protecció que donen. Justament, anar sense màscara ens atemoreix, ens fa sentir indefensos, i ens fa por també qui és capaç de treure’ns-la i despullar-nos o per a qui ens em despullat abans. I, per acabar-ho de rematar, a vegades ens costa saber si les màscares dels altres amaguen o ajuden a mostrar.

Però no tan sols existeixen les màscares que un es posa o que un té, també hi ha aquelles que els altres posen. Per a protegir-se o per a atacar, posen màscares en una altra persona i això els ajuda a entendre i/o justificar alguna cosa pròpia o de l’altre. Sovint són males interpretacions dels comportaments i/o dels sentiments, però en altres ocasions només són conseqüències de les pròpies màscares. I això provoca una injusticia molt difícil de resoldre doncs un no és responsable de la máscara que li han posat. I potser ja n’hi ha prou de màscares, pròpies i imposades, que la vida ja és prou porca com per a sobre anar tirant-nos merda...

Com a mostra, un botó.

Sopant a la casa dels sis...

Hi ha un tap de suro amb una barretina al moble del menjador, dues banderoles amb la senyera del partit de Catalunya-Argentina, tot de postals per la paret amb referències al sexe, una foto de família de fa 20 anys on els pares surten amb ombreres, tres flors de colors pintades en el passadís, una terrassa enorme, un forn nou que van baixar ells a pols d’un setè pis, un despatx amagat, una zona sense sabates, un racó popi amb una làmpada de bola i un quadre de la Audrey Hepburn, una flor pansida de tristesa sobre de la tele, aquesta amb un desordre total dels canals i sense TDT, la imitació d’un nino de neu a la llibreria, s'hi diu habitualment "que fort em sembla", tot de plats de diferents tipus, pounds sobre la taula de menjar d’un viatge de fa un mes, una butaca de pell fosca a lo Friends, birra del Dia, però bròquil amb beixamel de Bulli, esperances d’un nou curro, i... ratafia Russet. Tot això i molts més detalls, es troben en la casa difícil de definir, en la casa dels cinc portàtils i dels sis desodorants*.


* En la foto només se'n mostren cinc, el sisé em diuen que està en una de les habitacions.

Converses de barra

Nit de celebració d’un aniversari, una discoteca qualsevol a altes hores de la nit, Bisbal i el seu “lloraré las penas” sonant a tot drap. Ell a la barra demanant un Gintònic de Beefeater poc carregat. Ella s’acosta per demanar també. Es creuen la mirada per un segon i sorgeix la conversa de 3 frases…

Ella: yo no debería dormir sola esta noche…

Ell: yo no creo en el deber, sólo en la voluntad…

Ella: um... no te entiendo... que vaya bien…

I ella marxa sense cap copa a la mà. I doncs, què esperava? eh ! Si és que així no es pot anar per la vida, home !

Sang Freda , Cor Calent

Em cau a les mans un article sobre el poder en les entitats, els conflictes que hi esdevenen i possibles opcions de solució o, com a mínim, de comprensió. Un xic llarg, però és necessari per explicar-ho bé. Parla de l'art de la política, del bé del conjunt, de les eines per arribar al bé comú; i també del bé individual, dels conflictes que es donen entre el bé comú i el bé personal, entre l'opinió del col·lectiu i l'opinió de l'individu, de com procurar convergir ambdós, de prioritat en les formes o en els resultats... Bona anàlisi d'una situació que es dóna més sovint del que seria desitjable i, en alguns casos, amb conseqüències greus i imprevisibles fruit d'una mala interpretació del succeït i del context. Està en les nostres mans, però, procurar que no passin mai i arreglar-ho quan hagin passat... pensant en el bé comú i també en l'individual.

Tormentas de poder en las entidades

Pilar Pujol Furriols *

Las entidades son organizaciones políticas en dos sentidos: el primero en el sentido de la tarea que desarrollan y de la influencia que pueden ejercer en los acontecimientos sociales y en el decurso de definición y puesta en funcionamiento de las políticas públicas; y el otro, en el sentido del funcionamiento interno, en aquello que hace referencia a las tareas de combinar diferentes intereses y puntos de vista para avanzar con una línea más o menos conjunta a escala interna.

Aquí intentaré desarrollar algunas ideas que hacen referencia al segundo aspecto, el de la política a escala de organización.

Las organizaciones son un conjunto de sistemas que se establecen para lograr unos objetivos. Hay unos objetivos organizativos, formales, que han pasado unos canales, más o menos costosos de validación, que aparecen en trípticos y memorias, que se defienden en el ámbito de institución, que hacen referencia a la misión, a la razón de ser de la organización.

Hay, sin embargo, algunos fenómenos vinculados con la definición de objetivos que hace falta tener en cuenta. Uno es que el acuerdo sobre los objetivos organizativos no siempre es nítido ni estático. Puede haber matices sutiles y discrepancias en las formas sobre cómo lograrlos.

Otro es que existen objetivos por el mismo hecho de ser organización, por ejemplo los objetivos de mantenimiento o supervivencia, de eficiencia, de control y crecimiento (Mintzberg lo desarrolla en su libro El poder en la organización) que, a veces, pasan a ser más prioritarios que los objetivos de misión.

Otro es que hay objetivos informales. Se trata de objetivos, intenciones y expectativas que traen las personas a las organizaciones. Las organizaciones se convierten en medios para lograr la satisfacción de necesidades personales. Ejemplos los tendríamos en la necesidad de figurar, de auto realizarse, de proyectar y canalizar frustraciones. La gente trabaja, colabora y participa, de entrada, por interés en los objetivos de la entidad… pero no sólo. Estos objetivos a veces son considerados ilegítimos pero, lo queramos o no, siempre existen. Hace falta tener presente que hacen referencia a las bases de la motivación personal y pueden ser un motor pero también un lastre para la organización.

También pasa que diferentes personas en diferentes posiciones en la organización tienen intereses específicos. Cada cual considera que su parte es la más importante: quien ofrece el servicio cree que su tarea es esencial, y quien busca los recursos también, quien lleva la dirección considera que él es la clave, y así con todos.

Con este baile de objetivos e intereses es cuando se hace referencia a la necesidad de un proceso político para ponerse de acuerdo, para priorizar y para concretar las acciones a emprender. Es entonces cuando entran en juego la capacidad y los procesos para influir sobre las decisiones sobre qué se hará y de qué manera.

En el proceso de ponerse de acuerdo, encontramos varios estilos, los extremos de los cuales serían: un estilo abierto, que genera confianza, que intenta definir roles y toma formas transparentes. Y el otro extremo, donde se da un estilo cerrado, viciado, tenebroso, hay movimientos sucios, manipulación, gente que habla a espaldas del otro, que esconde información, tensión entre los equipos…pueden ser verdaderas tormentas de rayos y truenos. Al primero lo llamaremos juego político, al segundo juegos de poder.

El juego político se basa en unas normas aceptadas y sigue fuentes de legitimidad, busca maneras de combinar posiciones en base al reconocimiento y el respeto. Los juegos de poder se dan cuando la influencia se hace de manera ilegítima utilizando medios poco éticos.

Pese a que los dos estilos tienen que ver con la influencia y el impacto en las decisiones y acciones de la organización, uno es generativo y creativo, y el otro tiene unos efectos colaterales devastadores. Algún autor considera que los juegos de poder anticipan y preceden el fin de la organización porque impide la tarea y supone un gasto injustificado de energía y esfuerzo. Los juegos de poder son un remolino que arrastra y destruye a quien hay alrededor… aunque a corto plazo parezca que haya alguien que gane. Las luchas de poder son previas a la derrota de la organización: malogran las relaciones personales; se pierde la sinceridad y confianza, desgasta el compromiso… todos ellos puntales en cualquier sistema humano de trabajo.

Entrando en el mundo de las entidades, podríamos considerar que los juegos de poder son incompatibles con los valores de las entidades. Pero estos se dan igual que en todas partes, con la singularidad que sorprenden más a los implicados, por la contradicción con su razón de ser y los valores que se defienden. A buen seguro que quienes leéis este artículo habéis vivido o presenciado situaciones dónde se hayan dado juegos de poder. A la sorpresa y disgusto ante estas situaciones, se suma la vivencia de la traición, de encontrarse fuera de lugar.

¿Qué podemos hacer como responsables y directivos, como voluntarios y como colaboradores de una entidad cuando detectemos estas situaciones? No querría transmitir la sensación de que hay soluciones fáciles. Las orientaciones son sencillas, de sentido común, aun cuando tienen una aplicación compleja y difícil.

Con la premisa que los juegos de poder surgen cuando hay deficiencias en el juego político y en los sistemas de influencia, la manera de contrarrestar el poder es hacer una apuesta por la política. Sintetizaría las recomendaciones en tres puntos: Atención, Análisis y Actuación.

Atención. Tener presente que estas situaciones se pueden dar en cualquier lugar y a cualquier hora. Ignorarlas sólo incrementa la desprotección de la organización. Hace falta estar atentos.

Análisis. No engancharse, no echar más leña al fuego. Mantener la calma. Reflexionar para intentar entender la situación. No dejarse llevar por las primeras impresiones, puesto que normalmente sólo se ven los síntomas, no las causas.

Actuación. Encontrar maneras de hacer que los procesos sean más transparentes. Reforzar los canales de participación formales. Establecer límites, actuar con el ejemplo, distribuir información. Reconocer y reforzar el liderazgo que cada uno tiene. Si la situación nos sobrepasa, pedir asesoramiento externo.

Debemos tener presente que las organizaciones son espacios privilegiados para entender a las personas y a nosotros mismos. Son un espacio dónde se amplifican las virtudes y defectos de cada uno. Si trabajamos en las entidades con la expectativa que la situación será idílica, nos perderemos la posibilidad de poderlas gestionar con las variables que tanto las pueden reforzar como destrozar. Si no se tiene en cuenta la política, se fracasa. Si se traspasa la línea y se entra en las luchas de poder, también.

(*) Pilar Pujol Furriols es maestra, geógrafa y máster en Gestión Pública por la UAB. Actualmente es técnica de la Agencia Municipal de Apoyo al Asociacionismo del Ayuntamiento de Mataró y colabora con asociaciones locales e internacionales tanto en programas de formación como haciendo asesoramientos en temas organizativos. Este artículo ha sido publicado en Xarxanet,un portal con varias áreas sobre el mundo del voluntariado en Cataluña, mantenidas por otras entidades del asociacionismo catalán. Canal Solidario mantiene el área de Cooperación y Derechos Humanos, junto con la Federación Catalana de ONGD.

Una abraçadota !!!!!!!

Sensacionals....

"Corro sota la pluja"

Corro per no sentir que m'he estat quieta, esperant,
corro darrere un somni, que no sé si tinc davant,
corro per l'aventura de córrer darrere algú,
corro per l'energia que em fa venir cap a tu.

Corro sota la pluja rere aquell record tan dolç
que potser encara guardes en algun racó del cor.
Corro perquè en tinc ganes, però si no pares, potser,
al final pensaré que és millor deixar-te'l endur.

Que com una veueta que et diu segueix-lo de prop,
i una, que no t'escoltes, que et diu vés a poc a poc,
algú que de tu escapa, millor deixar-lo marxar
però, potser, si s'escapa, és perquè jo el pugui atrapar.

Corro sota la pluja rere aquell record tan dolç
que potser encara guardes en algun racó del cor.
Corro perquè en tinc ganes, però si no pares, potser,
al final pensaré que és millor deixar-te atrapar.

Corro perquè ja arribi el lloc on hem d'arribar
i veure en els teus ulls si el record segueix allà.
Corro perquè ja arribi el moment de descansar
i saber si ho fas veure, o és cert que et vols escapar.

Corro sota la pluja, rere aquell record tan dolç
que potser encara guardes en algun racó del cor.
Corro perquè en tinc ganes, però si no pares, potser,
al final pensaré que és millor deixar-te marxar.



Anna Roig i L'ombre de Ton Chien
"Corro sota la pluja"

Premi Ceverí a la millor lletra de cançó, 2009
I un vot a favor !!!!