La vida ja és prou porca com per a sobre anar tirant-nos merda...

Curiosa casualitat que la sessió mensual maratoniana del curs de SETEM hagi estat sobre “teatre social” just el cap de setmana de carnaval. Expressió corporal, facial, digital, espaial, olfactiva... expressió de tota mena per representar les injustícies, les opressions, per a treballar els conflictes, per a aprofundir en els sentiments, per a treure’ns les màscares... I en són moltes les màscares que existeixen, però darrera d’elles es pot ocultar la veritat o es pot també mostrar-la gràcies a l’anonimat i la protecció que donen. Justament, anar sense màscara ens atemoreix, ens fa sentir indefensos, i ens fa por també qui és capaç de treure’ns-la i despullar-nos o per a qui ens em despullat abans. I, per acabar-ho de rematar, a vegades ens costa saber si les màscares dels altres amaguen o ajuden a mostrar.

Però no tan sols existeixen les màscares que un es posa o que un té, també hi ha aquelles que els altres posen. Per a protegir-se o per a atacar, posen màscares en una altra persona i això els ajuda a entendre i/o justificar alguna cosa pròpia o de l’altre. Sovint són males interpretacions dels comportaments i/o dels sentiments, però en altres ocasions només són conseqüències de les pròpies màscares. I això provoca una injusticia molt difícil de resoldre doncs un no és responsable de la máscara que li han posat. I potser ja n’hi ha prou de màscares, pròpies i imposades, que la vida ja és prou porca com per a sobre anar tirant-nos merda...

Com a mostra, un botó.