Hi ha dies...

... que un té el cap en altres coses... que exerceix rutines i va i ve, compleix amb escreix els compromisos familiars i els gaudeix amb tanta canalla, xerra i visita amics, amigues i amistats, i acaba fent amb ells i elles una birra, que passeja envoltat de molta gent i especialment d'una persona, que frueix de tanta ciutadania compromesa, i que es deixa fer i portar per les sensacions que el saturen perquè no té el cap a lloc... que s'està cansat de tota la setmana, de la mala vida o de la bona vida (segons com es miri), de la feina, de dormir poc, de viure amunt i avall... i hi ha dies que un espera i desitja el moment està a punt d'arribar... i tot va com la seda, les hores passen com segons, els riures van i venen, la música no para fins que surt el sol, i el sol és més brillant que mai... un dia de pim pam, de deixar fluir fins que per un segon la racionalitat torna... i t'adones que falta algo... "HÒSTIA !!! LES CLAUS DE LA MOTO !! ME LES VAIG DEIXAR POSADES !!!!"

I corres a girar i regirar arreu: el terra, els racons, prestatges i calaixos, i també aquells indrets on es mira quan un està començant a desesperar (les sabates, les escombraries, la nevera...). Fa tot això fins que esclata el crit i el pitjor dels presagis pren força... tres segons i al carrer amb el coet el cul per a veure si encara hi són... com si després de 24 hores no haguessin tingut temps de res els/les malfactors/es... però les claus no hi són, i la moto sí... Ostres !!!! Mires al voltant i res... i refàs el camí, mires entre els cotxes i els contenidors, visites de nou el bar on has estat fa unes hores, i penses si l'has deixat dins del cofre... i per moltes voltes físiques i mentals que dones, res de res...

Capficat tornes a dalt a remirar els racons i indrets insòlits d'abans, i fins i tot algun que no has visitat anteriorment... com si per art de màgia poguessin aparèixer... i un cop recomprovat, cap al carrer de nou... a fer el mateix... 2 vegades el mateix, mètode per davant de tot... i si hagués calgut una tercera, s'hagués fet, serà per mètode... Però cal perquè la màgia esquiva dels calaixos, de sobte, apareix en forma de paper enganxat a la moto...

No feia ni 10 minuts havia estat allà, i el paper enganxat a l'argolla de les bosses que es posen al mig de les cames no hi era... no mh'ho podia creure... les faltes ortogràfiques no fan mal als ulls,que es senten emocionats... mirada a dalt per buscar la placa del carrer Viladomat i miro les façanes de la vorera esquerra... no hi ha cap cartell d'aquells de pàrking... el típic cartell blau o les fletxes blanques i vermelles... m'acosto a la primera entrada de parking, privat entenc, i pel mirall veig que hi ha una petita cabina... potser és aquí... baixo la rampa i trobo un home, d'uns 60 anys, bata blava (un bluecollar autèntic)... "Mire..." no sé perquè, però em surt el castellà... i a la vegada que li explico el què, li ensenyo el paper arrencat del calendari, mes de maig... afirma amb el cap, només se sent la ràdio perquè ell no diu res... es regira les butxaques de la bata, com estona abans havia fet jo als pantalons... i les treu, me les dóna, i es mostra en pau, somriu i em fa que m'aparti amb la mà... jo faig el contrari, im'acosto i li dono la meva... li miro als ulls amb esplèndida gratitud i em retiro confiant, de nou com mai, amb la bondat de l'esser humà... refaig de nou el carrer per pujar mentre em miro la moto amb especial estima i pensant en aquell home...

Pujo i explico l'anècdota per a tranquil·litzar el personal... i repasso mentalment les poques imatges de la meva memòria que no són els ulls del conserge... el calendari gros a la paret de la dreta, juny, un petit llit amb una manta força vella, un petit armari, la taula amb una tele d'aquelles dels 80's que segur que no té ni comandament a distància, un radiocasset, uns passatemps. al taullel que té vidres fins al sostre, un rellotge... duia ulleres, calb, pell força fotuda... ulls marrons... potser tenia 65, no 60... portava uns bolis a la butxaca del pit esquerra, d'on es va treure les claus... i penso en com ha de ser la seva vida, i que es mereix algun detall més que els meus ulls brillants i una encaixada de mans de cavallers... un home de vida solitària, possiblement mut, ja que no va dir res de res en tota l'estona i el meu gràcies es podria merèixer ser respost amb algo més que un subtil moviment amb el cap per mirar avall en forma d'acceptació... una vida solitària i acompanyada de la ràdio i la tele, els revistes i diaris, el temps en forma de rellotge i calendari i tot d'elements per a matar-lo... i per la gent que es guanya la vida matant el temps de manera honrada, no com alguns que tots coneixem... per aquesta gent, un vot a favor... però sobre tot, sense cap dubte, un vot a favor pel crack, per l'home que va recollir les claus, que va escriure una nota tant bonament com va poder, que va confiar que les inclemències del temps no s'endurien el paper tant precàriament agafat, que va confiar en que només el propietari de la moto veuria el paper o que la gent que el veiés no l'agafaria si no era la seva moto, que va ser una bona persona i va creure que també hi ha bones persones per qui fer aquesta mena d'actes... per ell, pel conserge del primer pàrking que hi ha al carrer Viladomat a la vorera esquerra, un gran vot a favor !!!!!

Ara bé... dubto en el regal a fer-li... si et plau, dóna'm un cop de mà... vull fer-li un regal que li "arribi" una mica dins de les meves possibilitats, clar... que li "arribi" com a mi i segurament a tu t'ha arribat aquesta història... i encara no sé el què... i tu? què li regalaries? es necessiten idees !!!!