Constantment diferents...

Mitjançant el butlletí de l'AcPpJ vaig a petar a l'article que ha publicat recentment Manel Cuyàs (periodista d'El Punt, escriptor de les memòries de Jordi Pujol, un dels tertulians que més m'agrada d'El món a Rac 1, i sí, del Maresme). I el llegeixo el dia després de la Jornada Ciutadania Jove 2.0 organitzada per l'Oficina del Pla Jove de la Diputació de Barcelona on el marica del Jair va perdre l'espardenya.

En la citada jornada Ángeles Rubio (que no va deixar als assistents indiferents, i que aconseguí arrancar diversos aplaudiments amb les seves rajades de l'Espe i la seva política universitària) es dedicà a destapar tots els prejudicis, tòpics i blasfèmies sobre el món digital i la joventut basant-se en el llibre que va editar l'INJUVE al 2009... No es mostrà ni ciberoptimista ni ciberpesimista, però sí que fas més esment dels elements positius i canviants de la introducció de l'era digital i del món 2.0 entre els joves. D'entre les moltes coses interessants que va dir i, especialment, entre les poques que vaig escoltar mentre aprofitava el wifi obert, em vaig quedar amb una idea: els joves han pres les regnes, i ara són ells qui "socialitzen" als adults. El món 2.0 és un terreny que coneixen, té un llenguatge que els és senzill, té uns procediments que dominen i, a sobre, són ells mateixos qui generen i creen aquest terreny i aquest llenguatge. I en això els adults arriben tard i necessiten apredre'n.

Així doncs, l'experiència ha deixat de ser un grau? Estem davant de la ruptura generacional de la que parla Quim Casals en aquest article? És la fi de l'audultocracia? I llegeixo l'article del Cuyàs amb especial estima, que una mica d'autocrítica no fa mal... i per a ell, de nou, un vot a favor... i es que els joves no són ni millors ni pitjors, sinó que constantment són diferents... i potser aquesta és la gràcia...