No hi ha més cec...

La vista és un dels sentits més preuats… Cert és que la resta, com el gust, l’oïda, el tacte o l’olfacte, ens donen plaers immensos (el menjar, la música, l’escalfor, els perfums...) i fins i tot l’anul·lació, voluntària o no, d’algun d’aquests fa potenciar els altres provocant noves sensacions per la seva major intensitat... Però la vista ens permet ser conscient de nosaltres i del nostre entorn (en termes físics), i fins i tot quan tenim els ulls tancats veiem imatges no presents (com en els somnis o la memòria fotogràfica) o presents, com el color rosa de la part interna de les parpelles o les partícules de pols que neden per la còrnia. I els ulls no només són un òrgan d’entrada d’aquesta informació, sinó que també són uns òrgans d’emissió d’informació, quan plorem, quan piquem l'ullet, o quan mostrem (o cerquem) sinceritat tot mirant justament als ulls que considerem “el mirall de l’ànima”...

Aquesta darrera frase és tant sols una de les moltes que la nostra cultura popular ha dedicat a aquest sentit. Ara bé, la majoria d’elles el destaquen en un sentit negatiu, ens desvelen les seves trampes, el mal ús que en fem, els enganys i equívocs que ens genera, les il·lusions òptiques que de manera conscient, o no, absorbim: que si l’amor és cec, que si mengem més pels ulls que per la boca, que si mesurem “a ull” (sense precisió), que si et mira amb mals ulls, que si no et treu l'ull de sobre, que si mira per sobre de l'hombro, que si veiem la palla en l’ull d’altri i no la biga en l’ull propi...

Però no només la nostra cultura, per lluny en el temps que ens remontem (recordeu el mite de la caverna de Plató o que Déu nostre senyor tot ho veu i tot ho controla), en fa referència, sinó que també altres cultures de terres llunyanes el tenen en consideració. En el llibre La enfermedad como camino s’hi dedica tot un capítol a interpretar des del punt de vista “oriental” aquest sentit i, especialment, les seves malalties, de les més comuns del món mundial i part de l'estranger. L’astigmatisme, la miopia o l’hipermetropia estan arreu de la nostra societat i s’han normalitzat, esdevenint la seva solució fins i tot un complement estètic més, encara que augmenten les operacions d’ull per necessitat (com el cas de les cataractes) o pel plaer de no dur les ulleres i/o llentilles. La seva normalització, però, ens allunya de pensar i reflexionar sobre el perquè no veiem la realitat, perquè no "volem" veure la realitat, i què és el que no volem veure...

Per què és així, hi ha coses que no les volem veure, que ens fan mal, que ens mostren també com som nosaltres i ens remouen, i preferim fer la vista grossa, veure només allò que ens agrada, i mirar cap a un altre cantó... És tant gran el poder de la vista quan es combina amb l’ego del cervell que fins i tot, per tal de protegir-nos, aconsegueix fer una imatge de l’exterior a la nostra mida per no veure allò que ens sacseja o no ens atrevim a afrontar. Clar que també podem arribar a pensar que són els altres els que ens veuen malament., que "si no els agrada que no mirin" i fins i tot el "que mirin aquesta màscara" i així ningú em mira de veritat. I amb tot això, considerant que la vista ens enganya tant o més que la resta dels sentits, cal potser tenir en compte que hi ha altres maneres de veure, de sentir, per molt bonics que siguin els ulls... i és que no hi ha més cec que qui no vol veure...