"Visca els frikis!" o La crítica de la crítica de la tele des de la mateixa tele on es critica

De lluny ve la nostra admiració per aquesta criatura del telehipòdrom barceloní i català. Sessions conjuntes d’anàlisi i riures, en directe, flotant (vegis PetaMonegal en el Facebook), o per xat, han convertit en aquest ratolinet en gairebé una deïtat de la tele. Per fi, i després d’una conversa en un bar ben proper a la seu de BTV, el Joan fa el pas: envia un mail, el dia següent rep la trucada de la Rocío, i ja ho tenim. Dimarts a les 20:45 a la plaça Tísner per assistir de públic a Telemonegal. Un vot a favor.

Entrem al temple del mestre i amablement ens atenen dues de les redactores amb un full per signar per tal de cedir els drets d’imatge a BTV. Enlloc diu res de sortir en altres cadenes o altres programes, així que si sortim a l’APM els empaperarem. 5 minuts d’espera en el hall de l’entrada, amb una màquina de raig X arraconada i amb una mica de pols, suposo que és per les grans cites. Les redactores repassen la llista i tot seguit s’endinsen en un despatx per a treure’n una safata d’entrepans de la pastisseria Vila, del carrer Maresme (una mica lluny d’on estem) i aigües Font Vella. Els presagis que ens havien explicat sobrevivents de programes anteriors es complien. Agafem un cadascú i en sobren uns quants. Ningú s’atreveix a repetir, no fos cas que pensessin que som uns morts de gana. Sortim a fora a fer un cigarret i apareix el mestre. Atenció, el mestre també fuma. Potser per la foscor, veiem que té un rostre i un bigoti una mica més pàl·lid que per la televisió. Ens criden per entrar, i ens donen les primeres instruccions (ningú ens ha dit que podíem agafar els entrepans, ho hem donat per entès i gilipolles l’últim): “Ara, a l’entrar, us heu de rentar les mans amb aquest sabó pel tema de la grip A, són les normes”. Primer moment de mirada de complicitat i somriure dissimulat.

Accedim a la normativa i entrem al plató, deixem les nostres coses en una cutre taula (la tele per dins és molt cutre), apaguem el mòbil, agafo boli i paper i prenem posicions. Els de davant nostre es col·loquen tots a segona fila, i nosaltres, ni curts ni mandrosos, ens posem a la primera, al costat del gran mestre, a succionar càmera. Primer moment d’anàlisi que el Joan resumeix perfectament en: 1) “me l’imaginava més gran” (el plató), i 2) “la gent no es posa davant per instint” (com si s’haguessin de protegir d’alguna cosa). Si es posen al darrera, no entenc perquè es posen alguns/es tant mudats...

Apareix la famosa Rocío donant les darreres instruccions: “quan faci així, aplaudiu”. Em sento com l’Infanta Elena. Se’n va un segon i torna amb la mítica ampolla de Vichy Catalan (poc català el nom, per cert) per deixar-la a la taula. Cau ja el primer pilar del programa, i és que l’aigua que hi ha dins no té gas. Reomplerta com en alguns bars? Sí, i tant... El gas fa venir pets i rots, i això, en un programa de tele, no es pot permitir.

Arriba de nou el mestre, aquest cop amb americana i corbata, però la camisa per fora, un dandy. Saluda i comença una ronda per preguntar d’on venim. Mentre fa la ronda, es queixa de la calor: “digueu que posin l’aire que m’estic fregint”. Segur que al Cuní això no li passa. Continua la ronda però l’interromp la connexió amb el Moixí, el de les notícies: “ara fem el nextcomming (que es noti que té estudis) i continuo”. Es veu en la tele de plasma i comenta “avui em veig molt blanc”. Ja ho deia jo...

Compara el terratrèmol d’Haití amb el que ha muntat Telecinco arrel de la denegació de TVE per portar a Karmele Marchante a Eurovisió, i es queda tant ample. Acaba de prendre nota dels nostres orígens i mentre repassa les anotacions dóna temps per a donar un nou cop d’ull al plató. Unes catifes molt i molt llardoses, una butaca francament incòmode, un cable que il·lumina el rètol del peu de la taula molt cutre i totalment visible, el plató del Sr. Bachs a l’altre cantó, la Rocío porta un pentinat dels anys 80’s, un marcador amb 38 minuts, i les bombolles del got continuen absents.

Comença el programa, Infanta 1. No en faré un resum perquè el podreu veure en les milions de repeticions que fa BTV i la resta de teles de la Xarxa de Televisions Locals (si no l'heu vist ja). Només destacaré algunes coses:

1. És un mestre: domina l’art de la retòrica en públic i segueix les indicacions dels manuals. Ets nerviós? Agafa una cosa amb les mans i així no les mouràs tant. Ell té un boli, no escriu res, però el passa de mà a mà, assenyala, el belluga, és el seu element fetitxe.
2. El que no mou a les mans, ho fa amb els peus. Alerta! el Monegal balla claqué sota de la taula. Remarca els accents amb els peus, marca el ritme de les frases picant a terra amb les puntes i els talons. I quan la deixa anar, fa una base rítmica de tres o 4 cops, com dient “Olé” (un bon amic picaria de mans i diria “pamiliconchi!”)
3. Ens queda el dubte de si llegeix el teleprompter (no veiem que hi surtin lletres), li xiven pel pinganillo o el paio improvisa. Perdó, el mestre.
4. Resultat del programa: 4 “endavant” - 3 “hombre”, i un incomptamble nombre de "Aaaah...." per a diferents casos: exclamació o fer temps per a mirar les anotacions
5. Interessant ruta de la primera part: de les notícies sèries, fins al porno de la Samanta Villar passant per lo de la Karmele que ja he dit. De la serietat a l’histrionisme. I quan arriba aquesta darrera part, deixa anar la bèstia que porta a dins. Memorable el moment on el mestre s’endinsa en aquests dos capítols. Repassa les possibles postures que podria haver adoptat la Samanta, i el públic riu, els càmeres riuen i la Rocio es tronxa encara que el cabell no se li mou un mil·límetre a causa de la laca. Se sap gran, i s’hi torna més encara fins a omplir tota la pantalla. Pel que fa a la Karmele, acaba amb un gir sorprenent, la defensa. Critica a TVE per incoherent i acaba confessant que van compartir classes de periodisme. Potser per això que té una mica de showman i acaba afirmant amb rotunditat “VISCA ELS FRIKIS” mentres fa un “xim pom” amb els peus...

Acaba la primera part i exclama: “m’he passat 9 minuts, això és horrorós!!!!!!” . Nou minuts menys pel Pitu Abril. Es gira i ens diu: “ara tenim un moment, us podeu aixecar si voleu”. No és que vulguem, ho necessitem !!! Tots d’empeu i ell marxa a buscar el convidat. Arriba amb ell i se’ls sent comentant els llibres que porta del seu programa “La Clave”. El xafardegen, repassen anècdotes, i mentre, la pobre Rocío fent senyals de començar. 5 minuts passen des que ella ha dit 30 segons. Ell és el mestre, ell és el crack, ell mana.

Anunci de Gran Via 2 i moment Infanta 2, també. Presenta el José Luís Balbín, pare dels debats polítics a les espanyes amb el programa "La Clave". Comença el massatge del mestre, però no un massatge qualsevol, no... Un massatge de 95 euros, a 4 mans, 1 hora i mitja, encens, Buda presidencial, música zen, oli perfumat i barnús. El Baldín, però, no deixa escapar l’oportunitat per a deixar un parell de bufetades a la boca d’uns quants dels que manen: “ los de la transición han pasado a una dictadura de oligopolios”, “los conversos son los más peligrosos” (es referia als exfumadors, però amb el seu passat televisiu en la Transició, segur que mirava més enllà). Entre el massatge, algun moment de caos en l’entrevista, que no està tant programada com la primera part.

1. La Rocio li diu al Baldbín que miri una tele lateral quan passin els videos per a poder-lo agafar de front. Ell no ho fa. Els càmeres es tornen bojos i casi piquen entre ells.
   
2. En Balbín no s’entera d’un tros de vídeo i el tornen a passar sencer. Es fa llarg, i el Monegal ho justifica per introduir el tema del debat polític en les cadenes privades, però no calia. L’atac de nervis que ha tingut el realitzador quan li ha demanat això no justificava aquesta repetició.
3. El Monegal fa referència al llibre que ha portat el Balbín i l’ensenya de refilón. A la Rocío li agafa el baile de sambito per a que ensenyi la portada a càmera. El mestre, de nou, no li fot ni cas.

I per acabar el moment més trist i més bo. El moment Papitu. Impressionant veure la Rocio, amb aquell pentinat, la mà alçada amb un retolador vermell i una pissarra velleda amb un nom: PAPITU. 6 minuts ha estat la pobre amb el cartell fent tota mena de gestos, i el mestre com si res. Per fi introdueix el tema, i el Baldín mostra la seva grandesa: “sí, sí... he oído a hablar de él, aunque he leído algún espectador tuyo que no entiende muy bien lo de tu pájaro ese...” . Sensacional... Per fi algú li diu a la cara la veritat, però no és plan d’aplaudir-lo. Joder, una vegada que sortiria espontani i ens tallem. Veiem el Papitu encara rient-nos del clatellot, i de sobte la Cati li fot una nova hòstia al Monegal. Li diu masclista, com al Cuní, per a tenir l’equip de redacció en femení. Una hòstia així no es pot deixar escapar, però ell calla, s'ho empassa, acaba el programa, agraeix la nostra presència, i improvisa una entradeta pel programa del Pitu que dura 3 minuts, temps que posa els pèls més de punta a la Rocío si això és possible. Es sobrepassa 5 minuts dels 31 previstos. Ja en sumen 14.

Moment Infanta 3 i últim, i recollim veles... A punt de marxar, però, amb una mica de morro acabem tenint una de les majors recompenses, la foto al costat del mestre. Ell, postura James Bond, braços plegats, mirada a l’infinit, nosaltres, simples badocs. Se sap gran, se sap mestre, i ho és, gairebé tant com el Joan.