Un públic complicat...

Arribo amb el coet al cul després del jurat del Metropol’his al cinquè aniversari del meu nebot. Cinc anys fa el Pol, viva mostra de superació personal des de ben petit i exemple de bondat i senzillesa. El panorama a l’arribar és, com diria el mestre Monegal, tremendo... més de 20 nens i nenes, amb els respectius pares i mares, salten com bojos en l’inflable amb forma d’elefant que hi ha. Aquests darrers s’ho miren des de la distància, és clar. Moment berenar i cap a dins, que arriba la segona estrella de la tarda: el pallasso.

El Pep, el pallasso, aconsegueix arrossegar a tot el "jovent" de l’inflable cap a dins del centre cívic amb tant sols un xiulet que sona una mica esquerdat. El que donarien molts/es mestres per poder aconseguir tant de cas tant fàcilment... Un cop a dins, els fa seure en rotllana de cara a ell i comença el xou. Utilitza tots els trucs de pallasso: vestimenta llampant, exageració gesticular, pronunciació incorrecte i desorbitada, el joc de la pregunta-resposta repetida fins que els nens es posen a esgargallemar-se en la resposta, equivocar-se expressament en algunes paraules... Tots els cops amagats funcionen i fan riure als nens i nenes malgrat ser un públic complicat...

Entre broma i broma anima la cosa amb alguna que altra cançó que fa ballar als nens, sols, en grup rotllo flashmove i per parelles... Cançons de nens (mireu allà dalt...) i versions per a no tant nens (balla morena, que tens el cul al final de l’esquena...), una mica de tot... Amb molta senzillesa logra que tota la canalla vagi a buscar als “adults” per ballar un vals, però a algun nen se li escapa un “ai, no...” Quanta sinceritat... Després de tot això, puja el Pol a escena. El Pep el coneix bé, són ja diverses actuacions junts, i xerra amb ell amb tota naturalitat... Li demana que canti un cançó i el Pol es llença: “Tot el camp !!! És un clam !!! “ Bé, ja sabeu com fa. Fa patxoca tenir un nebot així... Espontaneïtat fantàstica que dibuixa més d’un somriure entre els assistents que s’hi afegeixen al final de la primera estrofa. La segona estrofa no se la sap i es fa el silenci, ja arribarà.

L’hora dels regals, i el Pep li pregunta per quin és el número que té en unes targetes que li ensenya. El Pol diu l’u i de nou el Pep li pregunta... “l’u !!!!”, “Segur Pol?”, “síiiiiiiiiiiiiiiiiii l’uuuuuuuuuuuuu”, “vols dir?”, “l’uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu!!!” Ell sap que té raó i la defensa fins la mort, vol demostrar que el sap... La seva consciència li diu que és aquell número i podria estar debatent hores i hores si aquell és l’u o no... Per sort, la resposta és senzilla i no hi ha opció a debat, perquè la seva tendra tossuderia ens portarien a estar molta estona malgrat el cansament que ja va fent presència... Ni la cara de seriositat del pallasso el fa dubtar, potser perquè el nas vermell li treu versemblança. Entranyable convicció i defensa de posicionaments, des de la bondat, des de la innocència i la recerca de la raó, com en un debat viscut poques hores abans... Per sort o per desgràcia no sempre tot és tant clar, però cal tenir la mateixa tendra convicció i és de lloar qui la té, encara que els arguments i els recursos siguin la pataleta i els crits que fan acoplar el micro, com el cas del Pol...

Cada sobre amb un número correspon a un regal i un grup de nens/es i adults/es que els regalen. El Pep es descuida de presentar als “regalants” i després li pregunta: “són el teus cosins, oi?” Fa un “psssi...”, que dista molt del “Síiiiiiiiiiii” enèrgic que diu quan pregunta si el sobre dos són els amics del cole. Aaaaah... quanta innocència...

Acabada la ronda de regals, i cofoi de veure com li han regalat coses que li agraden ,arriba l’hora del pastís i la cançó de felicitació. Com no, la de Super Tres. Ja no recordo quina cançó es cantava abans per a celebrar l’aniversari, és el Windows de les cançons d'aniversari... Tanmateix, reconec que aquesta cançó ha aconseguit acabar amb l’etern debat sobre si l’estrofa era “et desitgem tots junts“ o “et desitgem tots (i el nom)” que feia tant mal a les oïdes. Té molt mèrit això...

S’acaba l’espectacle amb unes ballaruques més i el regal de globus amb formes pels nens (el darrer dels trucs amagats): Espases, flors, gossos i cors, el que ve a ser el nivell 1 de treball manual amb globus. Comença a dispersar-se la gent mentre els nens i nenes tot esverats i esverades juguen amb els globus, salten i criden... crec que ni en un concert de OI! es mouen tant... M’acosto per a felicitar-lo i em surt el periodista que porto a dins: “Pep, el pallasso neix o es fa?”. Vacil·la uns segons per acabar afirmant que el pallasso neix però que cal treballar-lo per aconseguir un espectacle rodó: “Hi ha coses que a vegades funcionen i altres no, depèn del públic, i has de tenir tota mena de recursos per si de cas, has de saber què dir i no deixar tot a la naturalitat i la gràcia que un té...”.

Marxo, arribo a casa, poso les notícies de TV3 i veig part del discurs del Mas en l’acte de la seva proclamació. Uns quants trucs i l'aclamen com els nens i nenes al pallasso. Quanta raó té el Pep...