Ja ha arribat el Nadal, per si no us n’havíeu adonat... La veritat és que no em creuria que no ho sabéssiu, però bé... Si, Nadal, moment de gimcanes familiars, de cues eternes, d’atiborramentes culinàries, de llums i colors, de regals... Regals de coses que potser no necessitem, coses que potser sí, coses que ens recomanen els propers, coses que ens anuncien per la tele... Curiosos són els anuncis de la tele d’aquestes èpoques... Ni tant sols per Nadal, suposat moment d’accions i sentiments purs i blancs, es deixen l’erotisme guardat... I això m’ha donat la idea de posar un post especial... Sí, ho sento... un experiment... L'objectiu: veure si un títol explícit genera més visites al blog... Els i les que normalment ja el visiteu, gràcies per la confiança, però els i les que només hi heu entrat arrel del títol... um... què dir-vos... heu caigut de 4 potes !!!! XD I ja que hi heu entrat, us animo a donar-li un cop d'ull...
Però bé, no us anireu amb les mans buides... Tot seguit poso un conte del col·lega Joan Vigó (amb el seu permís), personatge polifacètic, i moltes coses “polis” més (us recomano les seves fotografies). Membre de Progula (Iniciatives Culturals Innovadores) i guru en l’art de l’escriptura roja, enguany ha fet aquest conte per a felicitar a tot hom i tot don aquestes festes.
Amb ell us deixo... Que passeu bones festes, bones vacances, bones estones de sofà i manta, de sobretaula, de festa loca nocturna, d’amics i familiars, de "teatre"... i sobretot, a pecar molt !!! Tots, no us en deixeu cap, especialment la Gola, la Peresa i, com no, la Luxuria....Que com va dir el gran (en tots els sentits) místic rus Grigori Rasputín “se deben cometer los pecados más atroces, porque Dios sentirá un mayor agrado al perdonar a los grandes pecadores".
RECICLATGE NADALENC
Vaig ser conscient de la meva existència de sobte. El meu primer record és un tros de paper de plata davant meu. A un costat, un tou fragant de molsa. A prop tres congèneres, en aquest cas inanimats. Tan hieràtics com els tres pastors vora una foguera falsa, amb una petita bombeta vermella per fer veure que hi ha foc. Sí. Ho heu endevinat. Vaig prendre consciència de mi mateix en un pessebre, essent un be. Per què només jo? Per què un be i no el caganer, el rei Melcior o el bou o la mula? Per què la resta de figures no tenien vida i eren simplement plàstic? Preguntes retòriques en tot cas. Ni ho sé ni ho vull saber. L’única certitud és que estic fet de plàstic amb consciència pròpia. La vida s’ha d’agafar tal com ve; em sembla que la majoria dels humans en diuen conformitat, resignació, principi de realitat i altres conceptes que venen a significar el mateix si fa o no fa. Es veu que uns que es diuen filòsofs hi reflexionen a bastament des de fa segles. Potser si fos un filòsof podria escriure un tractat sobre el tema, un altre. Però no he estat cridat per aquestes altes missions i em limito a existir com a plàstic conscient, que no és poc i ja té prou tela per tallar.
La qüestió és que el pessebre on vaig formular de manera precària el meu particular cogito ergo sum era a un domicili. Un pis habitat per una família monoparental, formada per una tal Ginesta i una bessonada de crueltat inusitada, anàloga a la sevícia de qui els hi va posar els noms, relacionats també amb la diversitat botànica del país. La nena, Peònia; el nen, Espernallac. Un parell de salvatges que es dediquen a potinejar el pessebre tant com poden, a banda d’intentar dia sí dia també que sa mare mori víctima d’un atac de nervis arrel de les seves bretolades, dignes d’un hooligan alcoholitzat fins el deliri després de que el seu equip hagi perdut trenta a zero.
El dia de Nadal de l’any de la meva consciència marca un abans i un després en la meva vida. Després dels cafès i les copes, els adults estan mig estabornits per la ingesta massiva dels aperitius, l’escudella, la carn d’olla, el rostit i els torrons, a banda de les begudes pertinents i, en conseqüència, en un estat proper a l’estupor. La circumstància és aprofitada pel parell de monstres. L’Espernallac i la Peònia s’acosten furtivament al pessebre. El seu somriure malvat no fa presagiar res de bo. Acosten un aerosol de laca a un encenedor i la conjunció de tots dos ingredients provoca una deflagració considerable. La innocent representació l’epifania a Betlem esdevé Vietnam. Una onada de foc anorrea a tots els habitants del pessebre. Em cremo, em deformo i rebrego. Crec que si hi ha alguna cosa similar a la mort ha de ser aquesta. Perdo la consciència.
Més tard desperto dins una bossa. Comparteixo espai amb altres damnificats de l’Apocalypse Now domèstic i alguns envasos de plàstic. Hi ha moviment. Finalment ens llencen a un espai groc i enorme. Perdo el coneixement de nou. A partir d’aquest moment experimento un espiral confús, difícil d’explicar, un període de temps inconcret amb brevíssims brots de tèrbola lucidesa.
Torno a ser plenament conscient dins d’un paquet elegant. Sóc, però no sé què sóc. Tinc una nova forma que no identifico, d’un color fúcsia intens. Algú, sens dubte una dona, riu mentre obre el paquet que em conté. Una veu masculina li desitja bon Nadal. Un cop desembalat, premen uns botons que duc incorporats i experimento un agradable tremolor. Em toquen, em llepen, acaricio una pell suau i poc a poc vaig a parar a una cavitat calenta, lubricada i confortable, a la qual m’introdueixen entre esglais. Després els suaus vaivens esdevenen brusques convulsions, escolto un xiscle sord i finalment em treuen d’aquella cova pregona, tan sensual i agradable. L’home torna a dir bon Nadal. La dona, ara sadollada, torna a riure.
Penso que aquesta nova vida sí que és bona i no la de fer de puto be en un pessebre.
Entrades
